dijous, 18 de juliol del 2019

Bordes del Paradís (3)

    L’Edurne torna al prat de les Bordes. El camí que hi mena segueix essent costerut.
     El prat no és el paradís que ella recordava.
   Les ortigues finalment han envaït el tronc on solia seure per escriure o, per simplement, admirar el paisatge.
    La pujada l'ha cansada i vol seure. Ho fa a un marge de pedres, des d’on contempla les Bordes del Paradís.
    Estan tancades. Avui tot és silenci i quietud. 
    Han passat 2 anys d’ençà que les dues parelles van passar-hi  4 setmanes d’estiu.
    Res no és igual. Ella i l’Oleguer van trencar després d’aquell mes, i l’Oleguer i la Petra, com era d’esperar van acabar vivint junts. En canvi l’amor amb el Luigi no va continuar. 
      La ferradura no els portà sort.  Després d’uns dies, i sobretot d’unes nits de passió es van adonar que no s’estimaven.
     L’Edurne es mira el vell generador. El Luigi s’havia entossudit a fer-lo funcionar i li faltava una petita corretja. Ella li havia deixat la tira dels sostenidors i durant unes hores va funcionar. Les suficients per il·luminar l’estança. I també el seu cor.
    El generador es va aturar i ella li var dir al Luigi que  no els calia, que entrarien una planta de flors de llum de sol a la borda.
    Quan el Luigi i l’Edurne ho van deixar ella ja sabia que estava embarassada, però no li ho va dir. Havia decidit tirar endavant tota sola amb el fill o la filla de tots dos.
   Malauradament també el va perdre. Per a ella va ser un cop molt dur, ara pensa que més i tot que haver trencat amb el Luigi.
    Avui és aquí dalt amb les mans buides, amb la panxa quieta, amb el cor a les fosques. El vent entre els avets xiula un rèquiem. Les hores s’escolen.
    Els darrers raigs de sol il·luminen l’Areste.
   Mira endavant, mira enlaire i veu aquell cel blau que tant li agrada. Els ocells del capvespre de sobte s’han posat a cantar. L’harmonia dels ocells per a ella és millor que la música d’acordions. 
    No sap perquè però somriu.
    S’alça, s’espolsa els pantalons i s’encamina, esperançada, cap el poble.


25 comentaris:

  1. No ho ha tingut fàcil fins ara... que el futur li sigui més lluminós i venturós !

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que li diria a l'Edurne, Artur. Que confïi en el futur.

      Elimina
  2. M'ha fet il·lusió retrobar aquests vells amics. A l'Edurne no li han anat gaire bé les coses, però si somriu i està esperançada segur que tot donarà un tomb cap a millor. Li desitjo molta sort!

    Que bonic que hagis fotografiat el mateix tronc, on seia... precioses les fotos del paradís. Cada racó de muntanya n'és un.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JO també els he agafat afecte i estimació a aquestes persones, Carme. Sobretot a l'Edurne. I també espero que d'ara endavant, malgrat les ortigues, tingui una mica més de sort.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Si que tenia energia la tira dels sostenidors,fins i tot li has posat el teu nom al generador! 😊😊

      Elimina
    2. Hi ha fibres molt resistents Joan.
      Encara que el logo era diferent, a Figueres va existir una fàbrica de motors que es deia "Fita". No tenen res a veure amb el títol d'aquest blog.

      Elimina
  4. Fotografias fantásticas amigo Xavier e gostei bastante desta paisagem, aproveito para desejar um bom fim-de-semana.

    Andarilhar
    Dedais de Francisco e Idalisa
    O prazer dos livros

    ResponElimina
  5. Obrigado F. Manuel. Són paisatges dels Pirineus Catalans.

    ResponElimina
  6. Crec que és una atracció més forta que la voluntat, això de retornar al Paradís particular que tants records d'amor evoca, una i una altra vegada... Que bonica la continuació de la història, i que boniques les imatges; fan venir ganes de ser-hi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tothom té algun paradís perdut o inacabat. La vida és així Montse. Des de les Bordes, potser l'Edurne ens haurà vist des de lluny, passar de llarg.

      Elimina
  7. Esperança del camí, que quan s'ha fet, s'enyora.
    Però quina grisa tristor la de la pedra molla... ¿deuen ser llàgrimes?
    Salut sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha paradisos que recorden temps feliços. Alegries conjuntes i també penes molt íntimes.
      Les llàgrimes reguen l'herba verda.
      Gràcies pels desigs de salut, Olga. Compartits sempre.

      Elimina
  8. Quin post més bonic i més refrescant, amb tanta verdor i paisatges humits...M'agrada molt el nom de Bordes el Paradís, perquè ho semblen aquests paratges.
    Ai la sort, les ferradures no porten sort, cadascú se la de buscar amb el seu propi esforç!
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins i tot a un paradís algun dia s'hi pot colar la tristesa, M. Roser. La ferradura és una superstició, però crec que la sort (bona o dolenta) és real.

      Elimina
  9. Em sembla recordar aquesta història, va ser una mica un desgavell en el seu dia, i veig que l'Edurne ho ha estat passant malament. HI haurà tercera part? És una història que mereix acabar bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com deia John Lennon: "La vida és allò que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans"
      O sigui que el final, i esperem que sigui bo, està per arribar.
      Potser hi haurà quarta part, cinquena... i les que calguin, Xexu.

      Elimina
  10. El detall de les ortigues sobre el tronc on solia seure, molt simbòlic del que li ha acabat passant a l'Edurne.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El temps deixa petja Helena. En aquest cas el creixement de les ortigues impossibilita tornar les coses on eren.

      Elimina
  11. El record del que hem viscut perdura en el cap, en el cor i en la retina. Quan veiem imatges de llocs on hi han passat coses se'ns remou l'interior. Però les coses tenen principi i final i es tracta de remuntar el camí i tirar endavant, que és el que li toca fer a l'Edurne!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una bona reflexió, Laura. Esperem que aquest tímid somriure que ha iniciat l'Edurne mica en mica s'eixampli.

      Elimina
  12. Arribo a temps per llegir la paraula Edurne. Soc molt afortunat. Et diré una cosa fluixet, fluixet…
    A Figueres sí que hi havia una empresa que es deia FITA, però no dic que fabricava per no trencar l'encant, ni la tira dels sostenidors.
    Una abraçada, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert que la marca Fita de Figueres no fabricava tires de sostenidors. Tinc un cosí que feia de pagès a la Pera (Baix Empordà) i tenia un antic motor Fita. El guardava com a record. Antigament el feia servir per bombejar aigua.
      L'Edurne també ha estat afortunada que l'hagis coneguda, Josep.

      Elimina
  13. L’Edurne té el paradís a dins seu i sempre el tindrà.
    Gràcies Xavier pel teu post. M’ha fet emocionar.
    Celi.

    ResponElimina