Quan ens enfilàvem, lliures a les
muntanyes?
Quan a finals d’hivern, gairebé primavera, un any, vàrem pujar els
Rasos de la serra de Montgrony?
Se’ns va fer tard, teníem reservada hora per dinar a l’hostatgeria del
Santuari de Montgrony i no vàrem acabar de pujar el cim del Costa Pubilla.
No
passa res, deies. L’hem fet moltes vegades el Pedra Picada, no es mourà d’aquí,
ja hi tornarem.
La baixada, quan t’espera un bon àpat, no es fa llarga.
I si les vistes, amb l’ermita de Sant Pere acompanyen, encara menys.
Avui en mirar les fotografies d’aquell dia em venen a la ment persones
amb qui vàrem compartir ascensions i taula a Montgrony, algunes de les quals ja
no ho podran tornar a fer. Brindaria amb elles.
Segueixo recordant... la pista que va de Montgrony a Castellar de N’hug.
L’aigua de les Fonts del Llobregat.
Passem dies que no són alegres, tots plegats confinats a casa pel risc
del covid-19.
Un record especial per la Maria Guarro Vendrell (22/12/1934-26/3/2020) que era una habitual al Montgrony i que avui
ens ha deixat.
I és que tot sembla tan lluny, Xavier... Sento això de la teva amiga, potser família?
ResponEliminaLes teves fotos recordant què fèiem tornen l'esperança de tornar-ho a fer. Encara que ara sembli impossible. Una abraçada!
Era la meva tieta. Durant molts estius la família d'ella i la dels meus pares passaven uns dies a Montgrony.
EliminaEsperança és el que més necessitem Tresa, gràcies.
Xavier, se'ns fa dur aquest confinament. Penso que ha de ser més dur a ciutat, quan estimes les muntanyes. Però no poder acomiadar els amics que aquest virus punyetero ens arrebassa directament o inderecta, és molt trist. Records i una mica de neu des de Perafita amb esperança de tornar a petjar camins i poder abraçar els amics.
ResponEliminaGràcies Teresa. Les famílies que els toca una pèrdua en aquest temps tenen un dolor afegit.
EliminaTornarem a petjar camins.
Ho tornarem a fer, això també!
ResponEliminaNo podem dubtar-ho per lluny que ens sembli.
Un record per la teva tieta i una abraçada per tots vosaltres. Com tu dius és un dol afegit nopoder fer el comiat. Em sap molt de greu.
És una situació que no ens havia passat mai de la vida. No poder ni tan sols anar a una sala de vetlla i a fer una cerimònia, civil o religiosa, de comiat.
EliminaLa sensació de solitud s'accentua. Gràcies pel condol, Carme.
Un dia trist, sens dubte. Em sap greu per la vostra pèrdua, però que en el vostre record seguirà vivint amb vosaltres.
ResponEliminaUna abraçada ben forta !!.
Sí Artur. Les persones estimades no s'obliden, gràcies.
EliminaQuina meravella de fotografíes plenes de "tornar a començar". Un bell isentit homenatge a la teva tieta. D.E.P
ResponEliminaUna bonica frase. Carme: "tornar a començar. Gràcies per les teves paraules.
EliminaOstres Xavier, lamento molt la teva pèrdua. Sap greu. Ho has sabut combinar bé amb les ganes que tens de sortir a la muntanya. Segur que aviat podràs tornar a aquests paratges i no dubto que tindràs un bonic record per ella.
ResponEliminaGràcies Xexu. Tornarem a sortir, de ben segur. Sense oblidar les que ja no ho podran fer.
EliminaQuando este problema do Covidis passar vou fazer umas belas caminhadas.
ResponEliminaUm abraço e bom fim-de-semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
O prazer dos livros
Sí que anirem a fer belles caminades, F. Manuel.
EliminaObrigado.
Ostres, Xavier, em sap molt greu aquesta pèrdua en uns moments tan complicats. Potser no ha pogut tenir cap cerimònia de comiat convencional, però aquest homenatge que li fas en aquest post crec que és una molt bella i sentida manera d'acomiadar-la, i també d'expressar-li la vostra estima...
ResponEliminaUna dolça abraçada per a tota la família, Xavier.
Suposo que quan hagi passat aquesta situació la família farem algun acte de comiat, però no tenim idea ni de quan ni de com.
EliminaGràcies per les teves paraules Montse.
Tot el suport, Xavier. Sàpigues que les teves fotografies i les teves poètiques entrades ens serveixen per tornar a la bellesa d'aquest món.
ResponEliminaAbraçades, des de El Far.
Gràcies Jordi. El mateix dic de les entrades del "teu" Far.
EliminaEn aquests moments en que tant necessites una abraçada resulta que no pots acostar-te a ningú ni deixar que se t'acostin! Hi ha coses que costen molt de reprimir i la pena es fa encara més gran. Ens toca viure situacions molt dures. Alguna comensació ens haurà de donar l'univers. Amb esperança i cap seré hem d'aconseguir que no se ens trenqui el cor.
ResponEliminaSí Laura. Els meus cosins a qui ha tocat tant de prop, han de viure una situació que a més de dolorosa és singular i difícil.
EliminaJo estic tan tranquil·la, a casa, fent teletreball, i mentrestant tota aquesta gent morint... no tinc dret a queixar-me.
ResponEliminaMajoritàriament a la gent gran els toca la part pitjor d'aquesta pandèmia.
EliminaTornarem a pujar dalt dels cims amb el cor alegre, malgrat els què ja no hi són, que tanmateix, pujaran, sempre, amb nosaltres.
ResponEliminaBonic recordatori Xavier.
Ho tornarem a fer tot Risto. Algunes coses les haurem de re-aprendre.
EliminaEl confinament és dur, i més a ciutat! Ja no parlem quan ens deixa un familiar estimat, el meu condol més sincer Xavier! Ara tot això passarà i quan passi la societat en general tindrem que reflexionar de no anar tan ràpid i exaltat pel món.
ResponEliminaSalutacions company!!
Gràcies Rafel. Moltes coses les farem diferent.
Elimina