dimarts, 3 de març del 2020

La República dels autocars

     Per la finestra de l’autocar veiem el Canigó, que ens dona la benvinguda al Rosselló.
    El Consell per la República Catalana convoca un retrobament a Perpinyà, al “Centre del món”.
   El trajecte s’ha fet molt més llarg del que havia de ser. Passada la frontera el col·lapse de les carreteres és total. Els autocars s’aturen per a que els conductors descansin el temps reglamentari.
    Som dels afortunats que (molt tard) aconseguim arribar al recinte.
     Encara som a temps d’escoltar, a través d'un enregistrament des de la presó, el missatge del Vicepresident Junqueras.
     I escoltar i veure en directe el President Puigdemont. 
   Anteriorment per la ràdio hem escoltat altres polítics empresonats, represaliats  i exiliats.
     El retorn cap a l’autocar és llarg. 
    Per telèfon mòbil el  conductor ens comunica que no ens podrà recollir on ens ha deixat. Que els gendarmes l’han fet posar-se a la fila dels autocars i li impedeixen acostar-se al recinte on s’ha fet l’acte.
    I segons ens diu el nostre autocar és l’últim de la cua. Hem de caminar 6 quilòmetres per la vorera de la carretera. Al nostre autocar hi ha gent molt gran i gairebé se’ns fa de nit.
     La República és difícil de mantenir, però som imparables.

31 comentaris:

  1. Una vegada més, la gent no ha fallat i s'ha demostrat que quan cal ser-hi, s'hi és. Que Perpinyà quedés col·lapsat per aquesta multitud que hi vau poder anar no em va sorprendre gens. Ara el que m'agradaria és que els polítics si em sorprenguessin perquè, per fi, actuïn en conseqüència i tal com toca. Esperem-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El poble sempre compleix,Mc. La visió diferent de les forces polítiques no hauria de ser obstacle per fer junts el camí d'enfortiment de la República Catalana.

      Elimina
  2. Felizmente que continua bem viva a luta pela independência da Catalunha.
    Gostei de ver esta bela manifestação.
    Um abraço e boa semana.

    Andarilhar
    Dedais de Francisco e Idalisa
    O prazer dos livros

    ResponElimina
    Respostes
    1. Obrigado, F. Manuel. "No surrender", ni el poble, ni el president, ni el Consell de la República.

      Elimina
  3. Per un acte de tanta profunditat i reflexió, val la pena fer camí. Els camins dels contes solen ser enrevessats, però al final sempre s'aconsegueix la fita, sigui muntanya o pla. Felicitats, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Olga. Sí que va ser enrevessat el camí, massa obstacles. Tants, que molts autocars no hi van poder arribar i això que havien matinat molt.
      Però com bé dius, aconseguirem la fita.

      Elimina
  4. Nosaltres el teníem a 3 kms del recinte i varem tardar quasi quatre hores en arribar per un trajecte de una i mitja.
    Però com que som imparables, ho tornaríem a fer.
    Per cert.... no et vaig veure...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc et vaig veure Joan, però et vaig pressentir.
      Em pots veure ara: sóc el de la foto 6, el que sosté l'estelada amb l'estrella roja.

      Elimina
  5. Trobo que teniu moltes ganes de fer país , per més que pel camí trobeu un fotimer d'obstacles...Trobo que per tanta gent, el lloc potser no era el més adient.
    Encara que em faci algun "amic" com que ho penso ho he de dir: no em va agradar el discurs tan agressiu de la consellera Clara Ponsatí, sobretot les formes, que tampoc calia...Per cert, jo ja t'havia conegut a la foto!!!
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més que fer país, crec que amb mega-concentracions com la de Perpinyà, mantenim encesa la flama de la República Catalana.
      La Consellera Ponsatí, parla sense embuts. Suposo que si l'estat repressor no et permet tornar a casa, no et deuen quedar ganes de mesurar les paraules.
      Gràcies per l'opinió, M. Roser.

      Elimina
  6. Jo no vaig arribar. 7 hores d'autocar per un trajecte d'una hora d'anar i una de tornar i a sobre no poder ni arribar a l'hora ni veure res...

    I tot i així no em sap greu d'have-hi anat. I encara hi tornaria si es donés el cas, però en cotxe particular. S'han acabat els autocars per a mi. No me'n tornaré a refiar més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A moltíssima gent els va passar com a tu Carme. Alguns conductors d'autocar van semblar "quintacolumnistes" que van fer mans i mànigues per perjudicar els manifestants.
      A nosaltres ens va anar pels pèls, i tampoc no vàrem quedar gaire contents del conductor que ens va tocar.
      La policia espanyola i la francesa tampoc no van ajudar gaire...

      Elimina
  7. La gent sempre respon. Va ser un acte molt vistós, però com s'ha dit aquests dies, només per a convençuts. Per demostrar que seguim aquí. Sento discrepar amb tu sobre aquestes coses, entenc la il·lusió que fa poder retrobar exiliats a Perpinyà, però no hi ha, per ara, cap República per enfortir. No l'hem assolida, i si la volem algun dia, cal que convencem a gent nova. Tot suma, tota demostració de força és positiva, encara que em preocupen algunes mostres de 'messianisme', ho reconec. També em preocupa que es xiulin líders independentistes empresonats i que fins i tot alguna tertuliana en faci mofa. Això em reafirma en allò que ja et vaig dir, que aquest era un acte de partit camuflat de país.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al sector on era jo no es va xiular el discurs de Junqueras, al contrari, se'l va aplaudir amb entusiasme, igual que al President Puigdemont.
      Quan després vaig saber que alguns ho havien fet em va fer molta ràbia.
      Trobo incomprensible i intolerable que es xiuli el Vicepresident empresonat de Catalunya i crec que els que ho van fer han fet molt de mal a l'unitat de l'independentisme.
      Si una tertuliana ha fet mofa d'un pres polític deu ser una quintacolumnista enemiga de la República.
      Malgrat el que dic, segueixo pensant que l'1 d'octubre vàrem conquerir la República. Un altre tema és que considero que som un país ocupat i no la podem desenvolupar com cal.
      Gràcies per l'opinió, Xexu.

      Elimina
    2. Xexu, quanta gent nova cal per fer la República? 100.000? 200.000? 1.000.000? Quina majoria penseu que cal? del 60%? 65%? Perquè a tots els estats democràtics amb el 50'01% es decideixen les coses, però aquí hem acceptat les regles marcades per l'estat i l'unionisme a casa nostra, i no veig clar que arribem mai a la xifra que aquests acceptarien. Diria que no ho acceptarien ni que fossim el 80%.

      Hem d'acceptar que pel fet de ser una colònia, ens hem de resignar a ser espanyols perquè enfront tenim un estat totalitari, repressor i demofòbic?

      Doncs jo no hi accepto!

      Elimina
  8. Valoro bé la participació de la gent, salvant tots els impediments que se li van posar , tot un èxit multitudinari de la gent !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totes les mobilitzacions són importants, Artur, gràcies.
      No és el mateix anar a Perpinyà que al Passeig de Gràcia.

      Elimina
  9. Xavier, veig que ets com els alumnes dolentots que es posen als llocs del darrera dels autocars per controlar el "cotarro"!!! Hahaha

    Gran demostració de mobilització independentista, que calia! Llàstima les lluites partidistes que crispen i desmobilitzen...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La gent va desbordar totes les previsions. Sí que és una llàstima la tendència que tenen històricament els catalans. No m'agrada gens veure gent de JxCat criticant l'actitud d'ERC, ni els d'ERC fent el mateix envers JxCat. I la Cup contra tots.
      Salvant les distàncies i les terribles conseqüències, es repeteix l'actitud del maig del 1937, quan en plena guerra contra el feixisme, les diferents ideologies republicanes es van matar entre elles a Barcelona, per satisfacció dels franquistes.
      (L'exterior del nostre autocar és el que es veu a la foto 3. Ho sento Risto, pel color de les camises no s'hi representen ni els Minyons ni els Borinots)

      Elimina
  10. Aquest cop vaig fallar, Xavier. Tenia una celebració familiar que no podia deixar. Pel que he sentit, sembla que no tothom era republicà en els autocars i que algun conductor feia boicot. No sé si és veritat. Tres grups coneguts meus dels que hi van anar no hi van poder arribar. Estaven una mica empipats, però ja els ha passat l'enfado. Encara que costés, encara que no s'hi arribés, va ser un èxit. I tu ho has dit, imparables!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'ha arribat que alguns conductors d'autocar eren uns maleducats. Això sumat a algunes actituds de la policia a la frontera i alguna mala previsió dels gendarmes van fer que, tal com dius, molta gent no pogués arribar a la concentració.

      Elimina
  11. M'hagués agradat molt d'anar-hi,però...no vaig poder,quina enveja Xavier! 🙂

    ResponElimina
  12. La meva filla ens va explicar una visió del viatge molt semblant a la teva. Autocar que els va deixar a a 6 Km., molta gent gran que no podia seguir, arribar al recinte just en el moment de la intervenció gravada de Junqueras, bastants conductors boicotejant els passatgers... Però malgrat tot, va tornar amb l'alegria d'haver-hi pogut ser. Quant als discursos que vaig poder seguir des de casa, en seria una mica crítica i prefereixo deixar-ho estar. La gent respon amb tota l'ànima, però no sé si els polítics estan a l'alçada que els pertoca...
    Un bon reportatge, Xavier. Gràcies una vegada més!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso que la falta d'unitat dels polítics contribueix a respostes inadequades per part de la població. I viceversa: la falta d'unitat de la població es reflecteix en l'actitud dels polítics.
      Gràcies a tu Montse per ampliar el contingut del post.

      Elimina
  13. A mi, com a la filla d'en Galionar, també m'han dit que bastants conductors van boicotejant els passatgers…
    Fins a quin punt hem de tindre paciència? El que dius de la falta d'unitat és desgraciadament molt cert, en canvia per sort en els autocars, arribin o no arribi la gent, no els importa de quin partit és el senyor que té al davant o la senyora que té al costat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Paciència? La necessitem a sacs. No l'hem de perdre mai, ni tampoc les ganes de seguir endavant.

      Elimina
  14. Trobo molt fort això que dius de gent gran fent sis quilòmetres a peu. Jo no vaig poder sentir el Puigdemont perquè el meu pare es va cansar, i jo mateixa de seguida em canso d'estar dreta, cadascú sap les seves limitacions. Però és important de reunir tantes persones en un lloc no gaire avinent. Llàstima que només fem que tirar-nos els plats pel cap.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cas de la tornada al nostre autocar es va complicar ja que el conductor, probablement per desgana, es va explicar malament i ens va fer caminar a l'inrevés. Quan portàvem aproximadament 1 quilòmetre i mig es va aclarir la situació i vàrem caminar uns tres quarts d'hora més del necessari. I com he dit, els gendarmes no van ajudar gens.
      Les diferències entre la gent i els "plats pel cap" entre partits, o se solucionen o anirem de mal borràs.

      Elimina
  15. Mil dificultats que no varen impedir arribar,al bell mig de molts entrebancs, als que somnien en la República. Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Somniem en la República. Somniem en que no sigui només un somni.
      Som companys de viatge, Mercè.

      Elimina