Temps era temps hi havia primavera.
Una primavera semblant a aquesta que no estem vivint plenament.
Fa 7 anys vàrem visitar el riu Vero, els seus ponts (clica "ponts" si els vols veure) i el poble d’Alquèssar,
a la comarca aragonesa del Somontano.
L’arquitectura deu seguir igual, els visitants segur que no.
Des del cim del castell es pot contemplar el riu Vero.
Tenim ganes de visitar la joia natural de la comarca.
I altres sorpreses que la geologia ens regala. Coves a les alçades.
Coves arran de riu.
Del Vero quan s'eixampla.
O quan passa entre congostos.
Encaixonat entre roques.
Amenaça pluja, busquem aixopluc.
Alquèssar ens el proporciona.
La llum del vespre convida a passejar pels seus carrers.
La nit, amorosament, ens obre les portes de la fonda.
Pensem que algun dia, potser encara llunyà podrem tornar a passejar,
lliures
i amb salut, pels camins que baixen al riu Vero.
Per allà, i per molts altres llocs, segur que sí. Desconeixia aquest territori totalment, sembla d'una altra època.
ResponEliminaÉs una mica més amunt de Barbastre. Segur que algun dia l'excursionista de "pa sucat amb oli" i la seva extraordinària acompanyant el podran visitar.
EliminaEn alguns trams del riu hi han instal·lat passeres metàl·liques, com una via ferrada amable i apte per a tothom.
Quin paratge! Jo tampoc havia escoltat mai aquest racó, però està clar que cal apuntar-lo a la llista. Gràcies per compartir aquestes meravelles!
ResponEliminaLa vida ens espera Laura. La seguirem gaudint amb salut.
EliminaQuin poble més maco ! Me'l anoto a la meva llista, per quan pugui ser !.
ResponEliminaAra ens consolarem gaudint-lo des de el "windows" ! .
Salut ;)
Algun dia podrà ser.
EliminaSi no aquest any, el que ve.
Molt llunyà no.... això ho podrem fer aviat, molt aviat, o almenys això vull pensar.
ResponEliminaAmb un cop de cotxe hi arribes aviat Joan. No cal esperar 7 anys més per anar a veure els ponts del Vero.
EliminaNo ens acabarem els llocs bonics per visitar, sempre ens en quedaran, sempre. Falta saber quan ho podrem fer. A veure si la primavera que ve, ja serà més o menys normal. Tot i que quan sento que la normalitar ja no serà més la d'abans,no sé ben bé que vol dir i esgarrifa una mica.
ResponEliminaAnem desorientats, Carme.
EliminaEls més optimistes parlen de que aquesta tardor podrem començar a fer, tímidament, vida normal. D'altres, i no seré jo qui els anomeni catastrofistes, parlen de dos anys...
Com deia el meu avi, "que lluny el veig aquest refresc!"
Temps era temps n'hi havia moltes de primaveres així de boniques, que ara deuen trobar a faltar els xirucaires que n'anàvem a gaudir, o potser s'han pres un temps de descans...M'agraden molt les fotos del cap vespre quan el `poble es comença a il·luminar i la de la nit, amb tant de contrast de foscor i claror...
ResponEliminaBon vespre, Xavier.
Un canvi molt brusc M. Roser. Costa d'acostumar-se a no caminar per la natura salvatge.
EliminaMolta salut
Una delícia tornar a trobar-me amb les teves fotografies i el text que les il·lustra. Molt boniques Xavier
ResponEliminaMoltes gràcies Alfonso. M'agrada que ens retrobem en aquests paisatges naturals.
EliminaDesitjo i espero que segueixis amb salut.
Uma maravilha, gostei muito de conhecer.
ResponEliminaUm abraço e boa semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
O prazer dos livros
Uns paisatges fantàstics de l'Aragó. A tu que t'agrada viatjar a veure si d'aquí uns mesos hi pots fer una excursió.
EliminaEn aquests moments, després de visitar els teus llocs fantàstics, potser em quedaria amb la paraula refugi. És l'ambient amenaçant que estem vivint, el que ens fa desitjar un refugi segur. Els pobladors antics també es devien refugiar a les coves que hem pogut veure, i és d'esperar que tinguessin foc i menjar, que d'aigua no en falta. Salut.
ResponEliminaRefugi. Com a muntanyenc que sóc també aprecio la paraula i el que significa més enllà d'una construcció que ens aixopluga o ens doni sostre a la nit.
EliminaEl refugi ara és casa nostra. I refugi també són paraules com les teves, Olga.
Molta salut!
Quina casualitat. Ahir pensava fer un post sobre les passades vacances de primaver a Andorra, amb la bici... quina enyorança. Però bé, segur que les properes les gaudirem molt més intensament. Precioses les fotos, com de costum Xavier.
ResponEliminaDoncs publica les fotos d'Andorra Risto. Segur que són de bon recordar.
EliminaQuins paisatges més preciosos! Aquests i els de l'enllaç dels ponts. I com els deus trobar a faltar, Xavier! La primavera segur que no la podrem aprofitar, però la tardor, segur.
ResponEliminaFirmava ara mateix per a que a la tardor hagi acabat aquest malson.
EliminaSalut, Tresa.
Jo ja no sé si és gaire bona idea, això de viatjar a través dels records als llocs on ara no podem anar; se'ns fa encara més dura aquesta realitat imposada, encara ens fa més ràbia pensar en el que ens estem perdent... Quan se'ns buidi el sac de la paciència és qüestió de tornar-lo a omplir, i esperar el dia que podrem tornar a allò més semblant a la vida normal d'abans... Per cert, és maquíssim aquest indret!
ResponEliminaSalut, Montse.
EliminaNo sabem què és millor, tot és mal que mata. O tot ens fa reviure. Quan tot això acabi farem... Anirem...
Qué lugares tan hermosos! Sí, podrás volver a ellos, como volveré con los míos a pisar mis sitios queridos. Incluso estos más lejanos que tú me enseñas.
ResponEliminaLos buenos deseos siempre bien recibidos Casilda.
EliminaOjalá se cumplan y tu los puedas disfrutar con salut de la buena.
Aquestes imatges fan venir enaigament, Xavier! No conec aquests llocs, m'agraden molt aquests castells enrunats, totes les coses rústiques m'agraden.
ResponEliminaDoncs ja ho saps Helena. Quan acabi el confinament... cap a Alquèssar. (En alguns trams del riu han instal·lat passeres.
Elimina