- Que és al capdamunt de la Vall Ferrera?
- Com a mínim un cop a l’any.
- Que el bestiar que hi trobem sempre ens fa
companyia?
- Vaques,
eugues... i bouets.
- Sa mare l’alimenta.
- Sí: a la Pica d’Estats, el Monteixo, l’Areste,
el Comapedrosa, el Medacorba, la Pica Roja, els estanys d’Ascorbes i la Baiau...
- Que té un salt d’aigua impressionant?
- I també un de més
petit.
- La seva música ens acompanya.
- I també meus.
- Com nosaltres, que fem com les fulles que l’aigua
s’endú.
- Hi volen papallons.
- També hi canten els ocells.
- Sí: La Carme, el Xavier, la Toni (1957 -
2005) l’Antoni, la Nuri, el Ricard ( 1953 - 2012) el Jaume i la Marta.
- Tu sempre amb les noies...
- Sí, anàvem sense mascareta.
- Segurament.
- Com diu la mare: “si Déu vol”.
É bom recordar bons tempos.
ResponEliminaEste vale é espectacular e de grande beleza.
Um abraço e bom fim-de-semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
O prazer dos livros
Els bons records perduren.
EliminaHi ha llocs que no cal explicar-los gaire perquè prou que es mostren en una fotografia ben feta. I, com sempre, les teves ho estan molt, de ben fetes. Un goig que ho comparteixis amb nosaltres, tant les fotos com els records.
ResponEliminaSi el lloc és bonic, cada any és diferent.
EliminaÉs increïble com canviem sense mascareta! 😂
ResponEliminaPer cert que abans de mirar els noms em creia que t'havia reconegut i localitzat i no! T'havia confós amb en Ricard.
És tot un plaer passejar pel pla de Boet amb les teves fotos... recordar és bonic i tornar als llocs que ens agraden també.
La pena és que en aquestes fotos de colles de joventut, a la nostra edat, sempre n'hi ha que ja no hi són. També és bonic recordar-los, això sí.
Jo també l'he confós, Carme!
EliminaEn aquella època ens confonien sovint al Ricard i a mi.
EliminaFins i tot després que morís, dues vegades m'han anomenat Ricard. L'última, una òptica que ens coneixia a tots dos i no sabiz que ell fos mort, em ca dir Ricard.
Aleshores es disculpen i jo els dic que m'agrada que algú digui el nom de Ricard.
Carme, a les fotografies de colles de joventut n'hi ha que sempre seran joves i d'altres que es van fent grans. Que ens anem fent vells.
EliminaAquest any que no he sortit em portes per tot arreu, Xavier. Gràcies!
ResponEliminaJo també tinc fotos amb aquest color de les caminades amb la colla. Massa amics amb data d'entrada i de sortida, però. Em sap greu.
La mort quan ve a buscar algú, no pregunta l'any de naixença.
EliminaSi el Pla de Boet ja és com un amor a primera vista, em puc imaginar què representa per a vosaltres després de tants anys de caminades i records! És maquíssim aquest reportatge, i segur que Déu ho voldrà, que puguis tornar-hi uns quants anys més.
ResponEliminaNosaltres al final no hi vam poder pujar, no hi va haver prou dies ni taxista de 4x4 disponible... Però també hi tornarem. Si Déu vol és clar!
Si es va poc a poc, tots rls cotxes poden pujar el Pla de Boet, si bé és millor fer-ho en tot terreny.
EliminaUn altre truc es deixar el cotxe a la Farga o a la Selva i fer la resta per la drecera.
L'any que ve, Boet us espera.
Gràcies pel regal d'aquestes vistes, jo , aquí no hi he estat...Que ens vegem diferents no només és per la mascareta, són la pila d'anys que han passat!!!
ResponEliminaBon vespre, Xavier.
Les cares dels que encara hi som han canviat molt més que les del bestiar de 4 potes.
EliminaInteriorment, amb mascaretan o sense no hem canviat tant.
Hehe, veig que anaves amb noies molt modernes i atrevides, amb aquests pantalonets curts... devien ser força ad(mirades)...
ResponEliminaMuntanya i amics, quina meravellosa combinació!!
Moltes de les amistats que es fan als 18 anys duren per sempre.
EliminaEls pantalons curts indiquen una ànsia d'alliberament que també ha durat per sempre.
Jo tinc una amistat dels 17 anys que encara dura, de fet és la meva millor amiga.
ResponEliminaA més a més amb el temps l'amistat millora, com sol passar amb els vins.
Si una amistat millora és que era bona des de l'inici.
EliminaA no tots els vins els va bé el temps, alguns es fan agres.
Fins i tot les vaques i bouets et deuen conèixer de tant pujar-hi.
ResponEliminaQualsevol dia d'aquests hi pujo i parlo amb la pedra del mig.....a veure si em rebela secrets
No seràs el primer en parlar amb aquesta roca. És fàcil de trobar, és la que hi ha enfront de la cabana del pastor.
EliminaDe ben segur que no et decebrà.
Quines grenyes, Xavier! Ja ho deia jo que la Vall Ferrera i tu teniu alguna cosa més que amistat. Que maco poder-hi seguir anant i recordar tots els cops que l'heu visitada, i les que queden.
ResponEliminaAra hi ha menys cabell i més curt. I el que queda és més blanc.
EliminaHa nevat molt... i esperem que nevi més.
Em fan nostàlgia aquestes precioses i entranyables fotografies, ara que ja no puc pujar a muntanya. Hi ha tanta vida...
ResponEliminaHe extraviat el teu correu i et voldria demanar ajut perquè el meu blog no funciona amb els nous canvis... gràcies, amic.
Aquest pla és gairebé un símbol de vida, records i esperances, Olga.
EliminaT'escriuré un mail i recuperaràs l'adreça, i si et puc ajudar...
El temps passa, les amistats i els records queden !. L'any vinent , "Si Déu vol!" , en podrem tenir més ;)
ResponEliminaBon setembre !
Gràcies i...
EliminaAmén.