De refugi en refugi
Dormim en 7 refugis en dues travesses
diferents. El primer és el Manelic, a Coma de Vaca. Al vespre tenim visita. Per a mi l’isard és símbol
dels dies salvatges (en el bon sentit) que ens esperen. L’endemà enfilem la Vall de Freser. En girar-nos contemplem el que hem pujat: un
regal per als sentits. Per arribar al següent refugi, el d’Ulldeter, cal pujar el coll de la Marrana. El Francesc, amb el Puig de Pastuira al fons, ha de fer una mica d’esforç. L’Enric i jo, també en fem. Tarda de repòs a Ulldeter. Hi ha qui aprofita
per pintar. Art i muntanya: què més es pot demanar? Camí a Carançà: boira pujant el Coll de la Geganta. A dalt comença a escampar: bon moment
per orientar-se. Al refugi de Ras de Carançà torna la
boira... però ja som a casa!
Fins a Núria dues collades més: la de
Carançà i la del Nou Creus. L’estany de les Truites és esplèndid. L’estany Blau també ho és. En baixar del Nou Creus retrobem velles
amistats. A Núria ja no hi ha refugi de muntanya. Dormim a l’Alberg
del Pic de l’Àliga, que actualment depèn de Xanascat, la Xarxa d’Albergs de la República de Catalunya. L'endemà canviem els Pirineus pel Cadí-Moixeró.
El Francesc ha de tornar a Sants. Arriben el Jordi i la seva filla Jana, de 8
anys. Aquesta nit, el refugi serà una furgoneta. Les vaques i els vedells dormen a fora. Ens aturem al refugi dels Cortals d’Ingla,
però només per fer-hi un petit descans. Seguim fins al refugi de Sant Jordi, a
la Font del Faig. Aquí sí: parada i fonda. La Jana, igual com ho fa el seu avi
Enric, pinta una aquarel·la del refugi. L’endemà pugem el pic de Moixeró. El
pare, la filla, l’avi... i el fotògraf que va més enrere. Tot el que es puja, s’ha de baixar. La darrera nit, dormim al refugi del
Serrat de les Esposes. Penso que n’hi haurà més.
Dormim en 7 refugis en dues travesses
diferents. El primer és el Manelic, a Coma de Vaca.
Fins a Núria dues collades més: la de
Carançà i la del Nou Creus. L’estany de les Truites és esplèndid.
Quines fotos més maques!.
ResponEliminaLa dels estanys són les que prenc amb més ganes, deu ser que tinc molta calor.🥵
M'ha sorprès veure que, tant l'Enric com la seva néta Jana, són esquerrans i com aprofiten els moments de descans per deixar petjada.
Aferradetes, Xavier.
Ets bona observadora, Paula. Sorprèn veure'ls tots dos pintant amb la mà esquerra.
EliminaEls estanys de Carançà es podrien considerar extraordinaris. Als Pirineus Occidentals són més fàcils de trobar, però en aquesta part dels Pirineus Orientals són més escassos.
Malgrat algunes boires sembla que vau tenir força bon temps i m'ha agradat poder gaudir (ni que sigui darrere la pantalla) d'aquest gran recorregut que vau fer. Gràcies per compartir-lo.
ResponEliminaPS: Tant de bo tinguis raó i l'isard assenyali aquests dies salvatges que dius que ens esperen. Crec que, tal com va tot, necessitem una mica d'"animació col·lectiva" com el pa que mengem.
La muntanya a vegades juga amb els excursionistes a "cuit i amagar". El principal actiu que té la muntanya per despistar-te és la boira.
EliminaA la foto només es veu aquest isard, però en aquests 7 dies en vam veure a dotzenes. També de marmotes.
Això d'estar sense ordinador, m'entorpeix molt els comentaris. Quasi sempre surto anònima i aquí al teu blog i a algun altre no puc ni comentar. Avui veig que m'ha reconegut. Estic de sort.
ResponEliminaM'ha agradat molt veure retallets de lea vostres travesses. Paisatges preciosos, les vaques descansant, l'isard ple de simbolismes, els refugis ben situats en llocs de repòs i els pintors a la seva feina. Tot un plaer seguir-vos.
En algun blog també apareixo com a anònim. Sort que avui has tingut bona connexió.
EliminaHas encertat amb això que dius dels "retallets" de les travesses. Un dia de travessa s'allarga molt i hi ha moltíssimes vivències i coneixences. Gràcies pel seguiment, Carme.
Unes bones imatges del vostre recorregut !. Veig que el temps encara es va portar mig bé i no us va donar cap ensurt :) Millor així !.
ResponEliminaI van tenir molt bona idea de deixar dormir las vaques a fora de la furgo... haurien estat una mica encongits, tots a dintre :)
Felicitats i salut !!.
Les vaques són a casa seva. Els intrussos som nosaltres. Però els Pirineus són amples i hi cabem tots.
ResponEliminaVeig que l'Enric no descansa mai i que la Jana ja està tocada pel virus de la muntanya i no es pensa vacunar. Que deu ser l'única malaltia que cura tots els mals, per cert.
ResponEliminaMagnífiques fotos, Xavier. Mirant-les, sento la frescor de l'herba, la fatiga de l'ascens i la satisfacció de l'arribada.
Abraçada!
Gràcies per percebre, també, les sensacions, Tresa.
EliminaGostei de ver as fotografias desta bela caminhada.
ResponEliminaUm abraço e bom Domingo.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
Livros-Autografados
Gràcies per la visita, F. Manuel.
ResponElimina