Sóc feliç, sóc un
home feliç
i prego que ara
em perdonin, en aquest dia,
els morts per
tanta felicitat.
(Sílvio Rodríguez –
Joan Isaac)
Aquest estiu a la Vall Ferrera m’he
fet, sovint, aquesta pregunta: tinc dret a ser feliç mentre, hi ha infants a
qui han mutilat? A qui han d’operar sense anestèsia, mentre els bombardegen l’hospital?
A qui, en un genocidi inhumà, els han assassinat pares, germans, avis, oncles i
veïns? A qui no els permeten el dret més bàsic, que és el d’un got d’aigua neta
i tres àpats diaris? A qui estan matant de fam? O en molts altres països a qui un
bombardeig els esfondra la casa?
M’espanta l’odi galopant que s’està
re-introduint, com una espècie invasora, fins i tot entre nosaltres.
Esperem un miracle que aturi
aquest odi que s’escampa com una taca d’oli pudent i, que tant detesto: vingui
de Tel Aviv, Moscou, Washington, Madrid o Ripoll.
Em sembla que som tan impotents per a resoldre res de res... que a part d'aquest sentiment, de ràbia, d'impotència i també de la por que fan l'odi i els genocidis, no només tenim dret, sinó gairebé diria el deure d'aprofitar els nostres bons moments i la nostra situació privilegiada, avui i des de sempre de viure tota una vida sense cap guerra sobre els nostres caps i els nostres cossos.
ResponEliminaI si em dedemanr disculpes, com la cançó del teu encapçalament, les demanem de tot cor.
Una abraçada de pau, Xavier.
Quanta impotència!, perquè no podem entendre com pot haver-hi tant d'odi a tantes parts del món, que ni tan sols respecten als infants que no saben encara a quin món han vingut... I molta por ens fan patir, perquè en aquests "caps" tot s'hi val!
ResponEliminaAgrair aquest moments, on sembla que tot és un malson...
Aferradetes dolcetes, Xavier.
Jo també me l'he feta alguna vegada aquesta pregunta i la meva conclusió és que sí que tenim dret a ser feliços (i tot el que puguem), sempre que aquesta felicitat no sigui a costa de la infelicitat dels altres.
ResponEliminaVull dir que si deixant de ser feliços nosaltres, millorés la vida de totes les persones que pateixen guerres, fam o injustícies, potser sí que ens ho hauríem de replantejar. Però no és el cas. Ara bé, això no vol dir que aquesta felicitat sigui una excusa per viure desconnectats del patiment dels altres. La felicitat no hauria de ser mai un privilegi egoista, sinó una força que ens mogui a actuar amb empatia i responsabilitat.
No es tracta d’haver de triar entre ser feliços o ser conscients del dolor del món. Una cosa no hauria d’excloure l’altra. Per tant, jo no crec que hàgim de demanar disculpes per ser feliços, sinó fer tot el que està a les nostres mans perquè aquesta felicitat arribi a més gent i evitar, tant com puguem, que aquest odi que comentes segueixi escampant-se per tot arreu. Encara que, sí, potser caldria un miracle per aconseguir-ho del tot.