— Quiquiriquic!
— No em toquis la cresta que ja saps que no hi pot haver dos galls en un galliner...
— Tan bé que dormia i m’ha despertat aquest gallet impertinent.
— T’estimo gallineta.
— Això els ho dius a totes. O jo o les altres, tria.
— M’estan atabalant amb tant de coco-ro-coc.
— “Espereu que si jo baixo sabreu qui és el PAsqUal”.
— Que hi hagi pau, Pau.
— Les muntanyes són imponents, però l’herba fresca és tan bona...
— Bonic tord, et puc disparar una fotografia?
— Fes-me un retrat, però no disparis!!
— Papallona bonica, ets com una reina.
— No em vinguis amb romanços! Saps que soc republicana.
—
— Jo també tinc el penatge blanc. He sortit a estirar les cames amb aquests estiuejants de companyia.
— I què faré jo mentre
duri l’eclipsi?
Vivim sempre tan capficats en "les nostres coses" que sovint passem per alt tot un món que ens envolta i que, com molt bé demostres en aquest post, també té moltes coses a dir.
ResponEliminaSalutacions!
Sí que les bestioles tenen coses a dir, Mc.
EliminaLa gossa de la fotografia, pensa que ha sortit a passejar amb tres mascotes de companyia.
Li ensenyaré aquest post al Manel. Li encanten els galls i les gallines. Encara que sigui en imatges.
ResponEliminaSón unes converses molt autèntiques i interessants.
Sembla que les "amenaces* del gat no han estat acomplert és.
Si al Manel li agraden els galls i les gallines, potser també li agradarà veure el tord i la garsa.
EliminaLes advertències del gat no arriben ni a amenaces. És un tros de Pa(u)
És el bestiari més xalat que havia llegit (i vist) mai, Xavi! Les teves fotos d'animals m'agraden tant com les teves fotos de muntanyes.
ResponEliminaAbraçada!
Els animals, tant els que tenen plomes, com els que tenen urpes, peülles, o els que volen o els que caminen a quatre potes o si caminen només amb dues potes, entre els quals ens incloem, ens fem companyia mútua.
EliminaLes muntanyes van plenes de bestioles. Enguany han vist l'óssa a un quilòmetre i mig del poble de la Vall Ferrera on hi vam passar 20 dies i, per un lloc que sovintegem.
No sabia com acabarien les gallines amb el gat mirant-les, però és veu que és un bon gat. M'ha agradat molt sentir (llegir) les converses dels animals, fins i tot sembla que es posin perquè els hi facis fotos, això vol dir que vos duis molt bé. ;-)
ResponEliminaAferradetes, Xavier.
Quan érem petits, el meu pare ens anomenava (amorosament) bestioles. Érem mitja dotzena de bestioles.
EliminaEl Pau (el nostre gat que apareix a les fotos) tal com el seu nom indica és molt pacífic. Ens parla amb la mirada i ens entenem. S'ho va passar molt bé enfilant-se a la prunera de l'hort i enfilant-se a les teulades. El dia que vam acabar l'estada als Pirineus i el vam pujar al cotxe, plorava de pena perquè sabia que s'acabaven les vacances.
Totes m'agrades, però especialment la del tord damunt la roca. Bellíssima!
ResponEliminaGràcies. La fotografia del tord és feta a uns 2.400 metres d'alçada, una mica més amunt del refugi d'Amiges, aquest mateix mes de juliol passat, cap a les set del vespre.
EliminaQuanta imaginació, i tan brillant! Sorprens amb cada comentari, amb cada fotografia. La de la garsa és preciosa, fa justícia a la cançó de Raimon a partir de no recordo quin poeta.
ResponEliminaEl poeta que va escriure «la balada de la garsa i l'esmerla» és Joan Roís de Corella, del segle XV. En Raimon, cinc segles més tard la va musicar i interpretar extraordinàriament.
EliminaGràcies pel comentari.
Com les gasten aquestes gallinetes , eh!! : )) Molt divertida aquesta passejada , així com els comentaris !!.
ResponEliminaBona setmana ; )
La gallineta ha dit que no: "Visca la revolució"
EliminaLes imatges molt boniques, el escrit t'ha quedat de lo més divertit!
ResponEliminaGràcies. Jo també m'incloc en la condició de bestiola.
Elimina