Pica Roja de Romaset

L’excursionista, de bon matí, ha passat de llarg el refugi de la Vall Ferrera, però a diferència de la gran majoria, no segueix el camí a la Pica d’Estats, i es desvia en direcció al Port Vell de Romaset. Fa alguns anys ja hi va ser i sobre el terreny comprovà que fer la Pica Roja no semblava difícil.

Cal travessar un bosc. L’alt Pallars Sobirà fins i tot a ple estiu és ple de flors. De sobte li arriba la flaire de les clavellines silvestres. Petites i escabellades i més perfumades que les seves parentes grans de jardí.

El camí travessa el torrent que baixa del Port Vell. Quan hi arriba descobreix que la palanca per la que havia travessat fa pocs anys està enfonsada. Aquest no és un pont de diàleg, pensa. Fins i tot a la muntanya es trenquen els ponts. És difícil creuar a l’altre costat. Més amunt troba unes roques grosses i calcula que amb un bon salt s’estalviarà de mullar-se els peus. No és una mala solució, si no hi ha camí, cal inventar-lo.

El camí guanya alçada. Ell puja i la ratlla del sol baixa. Hi ha els habitants habituals. Un ramat de vaques amb els seus bedells, i més amunt les eqües. Són d’un pastor d’Àreu, que hi puja de tant en tant. 

En canvi les cabres que es troben més amunt, ja gairebé a tocar del Port Vell, segons li ha explicat aquest mateix pastor, són d’un ramader de l’Arieja. Elles no saben que hi ha una ratlla imaginària, que coincideix amb la carena, que separa els estats, i la passen per venir a menjar l’herba d’aquest costat, que es veu que els agrada més.

Quan arriba al Port, una gossa negra se li acosta i l’ensuma. Més lluny veu que hi ha uns altres excursionistes més matiners que ell, i que descansen. “Nit, vine aquí”, crida un d’ells.

Fa igual que ells i s'atura a descansar. La pujada ha estat llarga i ara falta el tros més dur. Sempre falta el tros més dur.

Les vistes a l'estany del Port Vell, que albira des de la carena li fan el trajecte més agradable. Sempre és un goig superar els obstacles que es troben en  el camí que ens mena a aquella fita que es vol aconseguir. 

Arriba al cim, poc després que els excursionistes de la gossa. La Pica Roja té una altitud una mica més modesta que la d’Estats, però amb els seus 2902 metres, segons els mapa de l’Alpina, iguala a un dels altres gegants de la comarca: el Monteixo.

La visió de les muntanyes des d’aquest punt és privilegiada. Es poden contemplar des de ben a prop els cims de Baborte, Sotllo, el massís d’Estats, el Montcalm que fan frontera amb l’Arieja d’Occitània, amb el Medacorba i el Coma Pedrosa que limiten amb el Principat d’Andorra, el Norís i Monteixo, els Beciberris, els cims de la Bonaigua i allà on es perd la vista: el massís de la Maleïda, amb l’Aneto al centre.

També es poden contemplar uns quants estanys. Els de la Socarana al vessant nord. I els de la Baiau, més llunyans.

Com que ha pujat pel Port Vell, per fer la baixada diferent, ho fa pel Port de Boet.

Des d’aquestes alçades recorda aquell poema de l’Espriu on parla de ponts de diàleg amb Sepharad. Després de comprovar com s’han trencat, si és que mai han existit, en recorda uns altres, del mateix Espriu: “Ens mantindrem fidels per sempre més, al servei d’aquest poble”.

No ens cansarem mai de fer-ho. Escolta els batecs del seu cor i li diuen que tampoc no deixarà de contemplar les vistes, de respirar les olors i d’escoltar els sons dels Pirineus.

Via Catalana d'alta velocitat

La vigília de la Diada Nacional ens trobàvem a l’Alt Empordà, al Port de la Selva, contemplant la marxa de torxes ran de mar i l’encesa de l’estelada d’espelmes de colors. 

Com hem comprovat en altres poblacions aquest mateix estiu, una majoria del poble es volcà a la festa. Fins i tot el Cafè Espanya lluïa una estelada, i el Cafè de la Marina, aquell que en Josep Maria de Sagarra va immortalitzar en la seva obra de teatre, tenia la façana coberta per una llarga bandera quatribarrada. 

Al matí ens havíem banyat a la propera Cala Fornells i nedant per sota l’aigua em semblà veure un peix com aquells que descrivia (una mica exageradament) el cronista Ramon Muntaner cap el segle XII, quan assegurava que fins els peixos de la Mediterrània duien pintades al llom les quatre barres. Potser l’entusiasme també em va fer veure les ratlles d’una juriola, del color que aquests mesos més abunda per Catalunya.

I l’11 de setembre viatjant cap a Barcelona per participar a la Via cap a la Independència, anàvem veient cotxes a la carretera lluint banderes estelades, com quan els aficionats del Barça llueixen la seva senyera anant cap el camp de futbol, perquè el seu equip juga alguna final important. I l'11 de setembre del 2013 hem passat, per golejada, la semifinal.

  

El tram que ens tocà, el 410, a Can Vidalet, d’Esplugues de Llobregat l’animació s’encomanava, com a la resta del país. Què podem explicar que tot el món no hagi vist? Cal que tornem a remarcar que tot Catalunya era una festa? 

Potser les emocions que més em va semblar trobar van ser la de l’esperança de la recuperació de la llibertat, la fraternitat que genera la il·lusió col·lectiva. La majoria de samarretes que lluïa la gent eren grogues, sobretot les que es van dissenyar per a l’ocasió, però no totes eren iguals. Com que es van esgotar, els participants a la Via per la Independència es van afanyar a aconseguir-ne de semblants, i que d’alguna manera també tinguessin l’estelada o algun altre distintiu que fes referència a la reclamació de la independència.

Molt a prop d’on érem un home lluïa la samarreta que es va dissenyar el 1976, quan a Catalunya es va organitzar la “Marxa de la llibertat, l’any següent de la mort del dictador feixista que detenia el poder des de feia prop de 40 anys. I l’eslògan d’aquella marxa era: “Poble català, posa’t a caminar”.

Al seu costat, la seva companya lluïa la d’enguany, amb un eslògan renovat: un metre més cap a la llibertat. Des d’aquella marxa han passat 37 anys. I aquell poble que amb fermesa es va posar a caminar, ha arribat a la Via d’enguany. Aleshores caminàvem... ara anem per la via d’alta velocitat!

Potser hi ha qui pensa que encara es poden esgotar altres vies, altres ponts de diàleg...

Així és com van deixar, metafòricament,  el darrer pont de diàleg espriuà, alguns representants dels partits neo-franquistes.

Els mastegots dels falangistes espanyols no van ser metafòrics, van ser reals.

Ponts de diàleg

Pont de Fontdebanys, sobre el Vero

   Hem passat per la Franja d’Aragó. Ja teníem pensament de passar tres dies al Pre-pirineu aragonès, abans de que esclatés la polèmica, arran de la denominació ridícul que intenten perpetrar des del poder polític d’Aragó, evidentment seguint les consignes castellanitzadores i centralistes, que sembla que només tenen raó d’existir, si aconsegueixen, entre altres inquisidores aspiracions, acabar amb la llengua catalana. 

  I una manera de començar a acabar amb qualsevol subjecte, sigui una persona, un país o una llengua, és negar-li el seu nom natural que té. De cop i volta pretenen nomenar la nostra llengua amb unes inicials que pronunciades seguides ofereixen un nom exòtic, que malauradament ja s’ha fet molt conegut: el lapao. 

Ens aturem una estona a Monsó, i aprofitem per visitar el seu castell templer. 

   Monsó queda fora de la Franja, però tot i així, a l’entrada ens ofereixen un giny d’aquells que hi ha a vegades als museus, una guia parlada, en català i no pas en lapao. S’ha fet molta broma sobre el català de la Franja, rebatejat despòticament amb aquestes sigles. Sembla un acudit per fer riure, però no ho és. 

   De totes maneres nosaltres anem més a ponent, i més al nord, on es parla majoritàriament el castellà, si bé en el seu vocabulari conserven algunes paraules aragoneses, del que ells anomenen la fabla, i que ara des de Saragossa també han rebatejat amb un nom encara més llarg que el lapao.

  Parlem amb un home a un cafè d’Alquèssar. Té l’accent característic aragonès, I en canvi m’ofereix una cadira en lloc d’una silla. I si al cel hi ha núvols baixos en diu boira en lloc de niebla, i placeta en lloc de plazuela. 

Pont de Pedrol (Pedruel) sobre l'Alcanadre

  Enguany que se celebra el centenari de Salvador Espriu em vénen a la memòria uns versos de la Pell de Brau, quan el poeta demana a Sepharad: "Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar  les raons i les parles diverses dels teus fills." 

   Evidentment que els que manen a Sepharad no li han fet cas, si és que mai l’han llegit, i no trobem ponts de diàleg. Per tal de travessar els rius trobem ponts de pedra gairebé mil·lenaris, com la llengua aragonesa, la catalana o la castellana. 

   Els ponts són imprescindibles per a la comunicació entre una i l’altra riba. Ponts de pedra que han durat segles i que previsiblement seguiran segles enllà. Ponts de diàleg que també són necessaris per l’intercanvi i el bon veïnatge entre cultures. 

   La serra de Guara és un indret molt visitat, fins i tot per gent que ve de lluny. Ens creuem amb d’altres excursionistes que parlen castellà, català, francès o alemany. Mentre som dalt  d’aquests ponts, sobre el riu Vero o sobre el riu Alcanadre, observem l’aigua baixant mansament, sense pressa. Així és com transcorren els segles, poc a poc. 

  Si els antics van construir aquests ponts de pedra per millorar la comunicació, per què alguns dirigents actuals, amb lleis absurdes pretenen enderrocar els ponts de diàleg?   Amb aquesta llei sembla que intenten dinamitar les pilones que els sostenen. 

                                                                                              Pont de Vilacantal, sobre el Vero

   Malgrat tot, penso que el diàleg és més flexible que la pedra, i el català d’Aragó no es perdrà riu avall. Ells se l’estimen igual que nosaltres. 

   De tornada al principat, ens aturem a la Franja, concretament al Torricó, un poble de la Llitera, prop de Tamarit. Entrem a un restaurant i demanem per dinar. Ens atenen exactament en la nostra mateixa llengua, i no pas en aquella de nom esperpèntic, producte d’unes malintencionades inicials.