Hivernal

Color d’or de bon matí, una fulla s’ha adormit, la glaçada l’ha assecada, la neu li ha fet un sudari. Sobreviure a la tardor de molt poc li haurà servit. Finalment el cru hivern l’ha arrencada del seu arbre, i ara jeu sobre el camí.

Caminant que busca pau, des de lluny se n’ha adonat, i s’ajup i es treu els guants, amb els dits li fa carícies, amb l’alè li fa escalfor.

Mes la fulla no es desperta, el seu cos s’ha refredat, la seva ànima ha fugit, ja no es pot fer res per ella, es fondrà junt amb la nit. Sota terra ja l’espera vida nova, primavera. 

Vianant aixeca’t ja, potser mai més la veuràs.

Caminant que busca estima, pel camí la trobarà, fa unes passes vers el nord, fa pujada aquesta vida, paisatges sense mida, nuvolades dalt del cel, ressegueixen la carena de la serra Cavallera, des del Taga al Puig Estela.

I s’encanta pas a pas, puja amunt, ja és prop del port. Un vent fort fa aparició, li provoca un llagrimeig. Cal cordar-se i abrigar-se, i aleshores se n’adona, ben glaçades té les mans. On haurà perdut els guants? Es regira les butxaques, cerca al fons de la motxilla.

La ventada es fa més freda, espurnegen pics de neu, i a la cara se li claven, potser és rufa o aiguaneu. Gira cua i torna enrere, ha passat ja molta estona i amb les mans a les butxaques fita bé la dura crosta que la fred ha endurit.

De lluny veu dues mans amigues, reconeix aquells instants, sap que aquí s’ha tret els guants i ha pregat per la fulleta. El que creia no ha passat, es retroben i es recorden. 

S’han trencat les previsions, el temps no admet raons, i l’amor del fons del cor, mai s’emporta un bell record.

Cap al tard mentre s’allunya, mira al cel i veu la lluna, Se la mira reverend i n’admira el seu creixent. 

Cau la tarda a poc a poc i a la serra es clou el vent.

Ara i sempre

Després de la mort de Pete Seeger, les persones que hem escoltat, i fins i tot cantat algunes de les seves cançons, hem pensat en altres temps. Cantàvem el “Què se n’ha fet d’aquelles flors?” quan encara no n’havíem plantat cap, quan gairebé no havíem fet cap pom. 

Era l’època que també entonàvem “Paraules d’amor” del Serrat, i feia poc que havíem deixat els 15 anys, i l”Ara que tenim vint anys” quan encara no els teníem. Anàvem amb tren d’excursió i al vagó combinàvem el “Diguem no” i “Al vent” del Raimon, “la Gallineta”, “l’Estaca” i “el Bandoler” de Lluís Llach, amb el “No serem moguts” i el “Vull ser lliure” del folk-song americà. O espirituals negres que barrejàvem amb repertoris de les primeres cançons del Pi de la Serra o el Pau Riba, i la “Cançó del noi dels cabells llargs” dels Tres Tambors.

Totes aquestes cançons, exceptuant el “Guantanamera”, el “Bella Ciao” “La Quince Brigada” i alguna altra, tenien en comú que les cantàvem en català. En la nostra llengua, en la que el franquisme, encara vigent (més o menys com ara els agradaria a alguns) ens la tenia vetada a l’escola. Cap dels entusiastes que cantàvem aquelles cançons en català no havíem pogut aprendre el català a l’escola, i pràcticament érem analfabets de la nostra pròpia llengua.

Les apreníem, en discos, alguna en els pocs programes de ràdio, on eren permeses, i després, ens passàvem els acords de guitarra i les cantàvem al refugi de muntanya, la nit abans de fer el cim, al foc de camp quan érem de colònies o de campaments, i al tren, on a vegades havíem de suportar la cara de desaprovació d’algun revisor franquista, o el que era pitjor, d’algun policia o gruo de falangistes que estiguessin presents al vagó.

Segurament que els cantants catalans que van conèixer personalment en Pete Seeger, com el Raimon o el Xesco Boix, el devien informar que les seves cançons, traduïdes al català, servien, a més de lluitar contra el franquisme, per reivindicar la nostra llengua.

Lamentablement, encara que l’Estat espanyol, al que pertanyem (de moment) forçosament, en el tema de la persecució a la llengua catalana, practica gairebé la mateixa política d’eliminació que feien els feixistes que governaven a l’època de Franco. Però ara, encara que ells l’utilitzen com una piconadora, tenim democràcia, i encara que no els agradi, mana el poble.

Ara torna (si és que mai l’han abandonada) l’ofensiva contra l’ensenyament en català a les nostres escoles. En aquest mateix bloc, el desembre del 2012, ja hi ha un post parlant d’aquest mateix tema. Si amb el Franco ens van guanyar per K.O. ara intenten vèncer per punts. Ens intenten cansar. Ignorants!! No saben que no defallirem?

La vaca no és cega i es manté ferma, pels prats dels Pirineus o pels del Montseny. I encara que ens ho vulguin fer creure, no està sola. Ara som milers i milers que l’acompanyarem i no permetrem que la segueixin munyint fins deixar-la eixuta, aquells que per al seu bé, ens volen mal. D’en Maragall, escollirem l’Adéu Espanya i del Pere Quart, la vaca de la mala llet!

És imprescindible que la Consellera d’Ensenyament, el President, tot el Govern Català, i els partits de l’oposició favorables a la Immersió Lingüística i a l’escola en català, donin suport als directors i mestres dels centres. La Norma s’ha fet gran demanat la normalització, i tampoc no es cansarà de demanar que “no ens toquin el català”... ni res més, afegiria jo.

És ser poc original, perquè aquesta setmana que tant hem parlat de Pete Seeger, molta gent ha utilitzat el títol d’una de les seves més conegudes cançons. No ens cansarem de repetir-ho. 

 “Tots junts vencerem!”

In-insub-insubmissió!

Des-desob-desobediència!!

In-inde-independència!!!

Sense deixar de viure

Sense deixar ni un sol instant de viure

Voldria aprendre a no témer la mort

Car no conec cap sentiment més fort

Que m’encadeni i em faci més lliure. 

Olor de sàlvia  que perfuma el camp

per allà on passa la mort segant flors

d’aquelles liles que motiven plors

he demanat que me’n  facin un ram.

 Com qui atura un segon del destí

que ens té imposat el perfum de la vida

quan ve el moment de la nostra finida

recordarem per fugir del coixí:

 belles presències que ens ompliren de goig

dolces carícies que ens donaren frisança

tendres matins absorbits amb recança

i purs capvespres esclatants de roig.

Sophie la maniquí

En Giovanni, m’ha fet una confessió: “estic enamorat de la Sophie”.

- Perfecte - li he contestat - Ja me la presentaràs.

- És que no és tan fàcil. La Sophie és... és una maniquí. - diu en Giovanni, amb una veu fràgil, entre insegura i vergonyosa.

- Maniquí? Vols dir que és model? De passarel·la? - li dic sense entendre la seva torbació.

- No és un maniquí de passarel·la, sinó d’aparador...diu enrojolant-se.

- D’aparador? Vols dir que t’has enamorat d’un nino?

- És una nina! Meravellosa! - fa ell. De sobte se li ha il·luminat la cara. - Ens estimem - i segueix explicant-se - Ella també m’ha confessat el seu amor. Com sabràs quan vaig arribar de Milà, vaig trobar feina en uns grans magatzems, i hi vaig treballar poca cosa més d’un any, fins que vaig muntar el meu estudi de dissenyador d’aparadors. 

I va ser així com la Sophie i jo ens vam conèixer. Després de muntar aparadors a les principals ciutats del país, un dia la feina em va portar a una botiga de Collblanc, a dissenyar l’aparador, i la vaig rescatar del magatzem. La tenien arraconada, desvestida i trista. La vaig netejar, i amb el millor vestit de la temporada, la vaig exposar al centre de l’aparador.  Ella em va reconèixer que quan està despullada en públic també passa vergonya, com la majoria de dones, però que amb mi no s’avergonyia, perquè la vestia amb tendresa, i que quan la despullava, per a ella era com una carícia. Fins que un dia les carícies van continuar...

- !!?? - Escoltant el to de veu d’en Giovanni, m’adono que veritablement està enamorat, mentre ell segueix el seu relat - Quan va acabar la temporada, vaig aprofitar el canvi de decoració de l’aparador per endur-me-la a casa. Al començament la relació va ser molt bona, però un dia ella em digué que volia tornar a treballar. I així fou com es passejà per diferents aparadors de Catalunya. 

Va estar a diferents barris de Barcelona. També a Girona, a Tossa de Mar, a Tarragona, a Sitges... li agradava com les noies se la miraven i després entraven a la botiga i demanaven: “Posi’m la brusa i la faldilla del conjunt de l’aparador.” Aleshores se sentia contenta de la seva feina. 

També algun dia es disgustava, sobretot si lluïa peces de llenceria, quan algun voyeur se la mirava massa descaradament des de l’altre costat del vidre.

La Sophie era feliç. Ara treballava a un aparador del barri Gòtic de Barcelona, i segons ella mateixa feia una de les millors representacions de la seva carrera. Asseguda a una Vespa era l’admiració dels vianants.

Malauradament, gairebé sempre totes les parelles passen una crisi. D’ençà que estava al Gòtic li havia notat un canvi. Ja no era tan afectuosa amb mi, quan l’anava a visitar. Un dia que l'observava des del carrer, em vaig adonar de com se la mirava un client. Era jove, i per l’aspecte semblava un estudiant. Devia ser estranger, ja que era molt ros, potser d’algun país nòrdic. Ella no s’havia adonat de la meva presència i també se’l mirava.

I aquí comença la part trista de la història. Em van telefonar per avisar-me que de nit havien entrat a la botiga i que havia desaparegut la moto. Vaig córrer a la botiga. M’imaginava que la Sophie devia estar molt espantada. El propietari de la botiga només estava amoïnat per la desaparició de la Vespa, i jo no trobava la Sophie enlloc. Se l’havien endut!  El propietari va dir que per a què volia un maniquí, un xoriço? Li vaig pegar un cop de puny i vaig sortir de la botiga. La policia no tenia cap pista de qui podia haver estat el lladre, i vaig decidir investigar pel meu compte. Vaig parlar amb una indigent que dorm al barri. Em va assegurar que la nit de l’atracament, havia vist la Vespa, carrer Ferran avall, en direcció a les Rambles. I que qui conduïa era una noia.

En preguntar-li si anava sola em digué que al seu darrere, de paquet, seia un jove molt ros i guapo.
- Deus estar destrossat - li dic.

- Ho he estat, però darrerament, hi ha una morena que em sembla que quan la toco, em  fa l'ullet...

Capicua

De petit, quan encara creia que els Reis Mags eren mags, un any vaig demanar l’uniforme del Cabo Rusty. El tenien exposat a ca l’Oliver i quan els diumenges a la tarda anàvem a mirar aparadors a la carretera de Sants, demanava als pares que em deixessin entrar a admirar-lo. Els meus germans s’entretenien a mirar altres joguines, mentre jo anava directament al fons de l’aparador i em quedava plantat, gairebé en posició de firmes, en front d’aquella magnífica disfressa: camisa blava amb dues tires de botons platejats, pantalons blau marí fosc amb ratlla groga, barret i cartutxeres negres, mocador groc al coll, i pistola platejada.

Aquest joveníssim caporal ianqui era molt conegut a l’època de la meva infantesa: finals dels 50 i principis dels 60 del segle passat. Representava un nen adoptat pels soldats americans. I aquest vailet, a més tenia un gos llop anomenat Rin tin tin i les seves aventures eren seguides per la canalla, principalment els diumenges a la tarda, des del blanc i negre de la televisió de l’època. A casa no teníem aparell de televisió, i amb els meus germans, anàvem a casa d’un veí que sí que en tenia. Hi havia un paral·lelisme amb la història de Marcel·lí “Pa i Vi”. A aquest darrer el van adoptar uns monjos, i al Cabo Rusty, uns soldats.

I jo em mirava l’uniforme de caporal ianqui amb delit. Desitjava tant que me’l portessin... 

No vaig tenir el preuat regal, i en canvi el Toniet, el fill de la botiguera del carrer, a primera hora del matí de reis ja es passejava vestit de Cabo Rusty, i donava ordres als nens que havien baixat al carrer a jugar amb la pilota que els havien dut. Els Reis dels pobres eren pobres, mentre que els dels rics eren rics. Com sabien els Mags, que a casa no érem rics? 

Vaig trobar una capsa de soldats de plàstic, i un d’ells representava el Cabo Rusty. El meu germà gran em va convèncer: “és millor que el vestit.  Tu,  a més a més del Cabo Rusty  tens el Rin tin tin, el capità, el coronel, i un parell de soldats!” Li vaig preguntar com sabia qui era el capità i qui era el coronel. “Perquè el coronel porta el sabre”. - Va sentenciar. 

Ell estava content perquè tenia un circ de lona, amb el seus trapezistes, els domadors de lleons, els músics i les majorets. I a un altre germà el fort on els soldats es defensaven dels indis que els atacaven. Uns indis molt ben pintats, amb els arcs i les fletxes i els seus cavalls. I això que s’havia demanat uns cavallitus... de debò, com els de la Festa Major! Vaig passar moltes hores jugant amb aquells soldats. 

El petit Rusty fins i tot intentà prendre-li la xicota a un dels meus cowboys. Finalment l’Elisabeth, que és com es deia la noia, retornà amb el John.  Tots els meus soldats tenien nom, i habitaven a la capsa on els guardava amb gent d’altres èpoques, i així els soldats americans convivien amb els supervivents víkings de l’any anterior. 

I en anys posteriors compartirien la Ponderosa de fusta, amb la família Cartwright. Alguns encara els conservo. Despintats i gairebé tant desgastats com jo mateix.

Al cap d’una colla d’anys, en una època en que no tenia feina, vaig llegir un anunci al diari on demanaven personal per a fer d’extra a un film. M’hi vaig presentar. Havia de fer de figurant, representant un indi nord-americà en un western. Encara que la paga era més aviat minsa, la disfressa d’indi era magnífica. M’acceptaren i als primers assaigs se’m trencà la cinta del cabell on hi havia enganxades les plomes. 

  La vaig substituir per una goma de calçotets, i el dia de la meva primera escena, l’ajudant del director va venir dret cap a mi. Jo feia veure que no m’adonava que ell havia notat que jo m’adonava de que s’imaginava que jo sabia que era una goma de calçotets. “Tant se val!” - va dir malhumorat -  “Se’t veurà de molt lluny, i amb el fum i la pols no es notarà”. “Per què la majoria d’encarregats sempre són malcarats?” - vaig preguntar-me interiorment. 

  El director decidí que jo havia de ser el primer pell roja en morir. L’escena va servir a la primera. Vaig sentir la veu del director que deia: “tallin! És bona!” En obrir els ulls,  vaig mirar el soldat ianqui que m’acabava de liquidar. Era...un soldat del Cabo Rusty.

La llum del 2014

Benvingut 2014! 

Després de la foscor de 3 segles d’esclavatge, la llum d’aquest nou any que ha començat il·lumina, radiant, les esperances de llibertat per la que fa anys lluitem.

Hem tingut la sort de ser a dalt de Montserrat per donar la benvinguda a aquest any tan esperat. La bellesa de les muntanyes perfila la llum d’un matí que no s’estronca.

 Naturalment que és probable que algú encara no tingui prou entusiasme per ser optimista. Sóc dels que pensen que el procés d’alliberament de Catalunya ha d’acabar bé. Necessàriament. I no només per optimisme, també per la lògica que ens demostren els fets que hem viscut darrerament. 

A tot el món es fan manifestacions, i en algun país s’han fet cadenes humanes com la que el poble català va fer, magníficament, l’11 de setembre d’aquest passat any, en la Via per la Independència, que recorregué de nord a sud la geografia del país. Però no hi ha gaires pobles que a més hagin reunit a la seva capital, un any just abans, gairebé 2 milions de persones reclamant la independència. I que aquest mateix poble 2 anys abans també va reunir més d’un milió i mig, per denunciar les retallades del Tribunal Constitucional.

I així, amb més o menys èxit, cada any, fins arribar a la manifestació, també milionària del 1977 a Barcelona, i a Sant Boi el 1976.

Però no vivim sols en aquest planeta, i a més de l’alliberament del nostre poble també hem de lluitar per la igualtat de tota la humanitat. Pel dret a la pau, a la dignitat, a l’educació. Per l’eliminació de la pobresa. 
Hi ha alguna cosa més ridícul que classificar guerres en legals o il·legals? Què esperen les Nacions Unides a prohibir les guerres? No és una il·lusió infantil, és una possibilitat real i imprescindible per a assegurar la supervivència d’aquest malmès planeta. 

Quina alegria quan es van prohibir les armes químiques! Però i les altres? Que no maten les armes de foc? Les bombes explosives que destrueixen vides i ciutats? Què espera el Tribunal de la Haia, o d'allà on sigui, a declarar il·legals totes les armes que causen patiment a les persones i destrucció de vida? 

Una amiga de ponent em va fer arribar aquesta frase del recentment desaparegut Madiba Mandela: “L'educació és l'arma més poderosa que pots fer servir per canviar el món.” Sens dubte, és cert, i venint de qui ve, els governs de tot el món, i tots els ciutadans, ens l’hauríem de prendre seriosament.

Aquesta frase em va fer pensar en una altra també molt coneguda, atribuïda a Víctor Hugo: "Quan s'obre una escola, es tanca una presó". Tant de bo que el 2014, a més de portar-nos la il·lusió que fa tants anys que esperem, inverteixi la tendència de tancar escoles i obrir presons. O com a mínim, que a les presons també hi entrin tots aquells multimilionaris responsables de la misèria que ha ocasionat  l’ingrés d’alguns, dels que les ocupen actualment.

No deu ser molt difícil de trobar els responsables de tanta misèria. Segurament que han deixat un rastre de luxes innecessaris, que ens durien a paradisos fiscals on guarden el producte d’anys de robatoris de nivell.

Potser demanem moltes coses a aquest 2014. Si l’any pogués parlar, potser ens diria: ep! Que sóc un any més, un any qualsevol, que només tinc 365 dies, com els altres!

Tant li fa! - li contestaríem - Allà on tu no arribis, ho farem nosaltres.