Són els primers dies de juny i el blat ja és a punt per ser segat. En Feliu
veu arribar la Rosa pel camí que voreja el camp de blat. Feia anys que ella no
havia tornat a la Pera.
La Rosa va néixer a Girona però vingué a la Pera després de la guerra, quan
només tenia set o vuit anys. La seva mare havia mort, segurament degut a la
misèria de la postguerra, i de tants anys acumulats de patiment, i de menjar
les sobres del ranxo dels soldats del quarter de Palau-sacosta.
El seu pare era tancat a la presó perquè havia tingut responsabilitats
sindicals abans de la guerra, i els falangistes el delataren. La Rosa i el seu
germà de 5 anys van quedar sols. La poca família que els quedava se’ls van
repartir. El petit es quedà amb una àvia, que vivia a la part vella de Girona i
que prou feina tenia a cuidar l’avi malalt, i a ella la van enviar a un mas
dels afores de la Pera, a casa d’uns cosins llunyans. La van acollir una mica
de mala gana. Al mas hi havia molta mainada, la masovera era vídua i ella era
una boca més.
En Feliu, tot i que era el petit de la casa, té tres anys més que ella, i
quan eren petits no jugaven junts. Era la cosineta pobra, la que tenia el pare
a la presó, i com la resta de família no li va fer gaire cas.
Quan la Rosa portava uns mesos vivint a la Pera, l’àvia de Girona li va fer
saber que extraordinàriament podia visitar un dia el pare a la presó. La masovera
del Mas li va dir que si hi anava ja no calia que tornés, que en aquella
casa, que sempre havien estat carlins, no volien saber res de republicans. I va
anar així. La Rosa visità el seu pare i demanà a l’àvia de quedar-se amb ella i
el seu germà a Girona. I van fer un lloc al petit pis del carrer de Sant Josep,
prop de la muralla de pedra.
Han passat quinze anys i en tot aquest temps en Feliu i la Rosa s’han vist
poques vegades. Es troben just al petit pont de pedra que travessa la riera. A
baix hi ha dues dones que renten roba, aprofitant el poc cabal que baixa en
aquesta època de l’any.
- Rosa, si ja ets una dona! - diu mirant-se-la de dalt a baix.
- Tu també estàs canviat, Feliu. – diu ella sense gosar acostar-se-li. De
petits, quan es trobaven es feien petons a les galtes, i ara li faria vergonya.
- Que vens al mas? – diu ell, fent un gest amb el cap, mentre amb la mà
assenyala la masia que és a mig quilòmetre.
- Sí. Vinc de Rupià... de visitar uns amics i he pensat que feia anys que no
us veia ni a ta mare ni els teus germans. No ens veiem des de que es va morir
la teva germana.
- El tifus!! Gairebé se m’emporta a mi també. Vaig estar un temps...
- M’ho van dir. Pel que comprovot, ja estàs bé, oi?
- No creguis. Després vaig tenir un accident, la roda del carro em passà per
sobre la cama.
- Te la vas trencar?
- Sí, i degut a això no haig de fer el servei militar. Però no m’impedeix fer
res. Vaig a tot arreu amb la bicicleta. T’acompanyot al mas?
- Però ara en vens, oi? No anaves al poble?
- Tant se val. Ja iré més tard.
Arriben al mas. La masovera, és dona de poques paraules, i aviat torna a
entrar a la cuina a seguir el que estava fent.
- T’acompanyot a l’auto de línia. – diu en Feliu.
- Primer vull arribar-me a la Pera. Fa anys que no li entaforot el dit al sot
de l’hermosura de la cara del bandoler.
No se n’adonen i ja són a la cantonada on hi ha la cara. Han vingut fent
broma. La Rosa és de rialla fàcil.
- Ets molt divertida Rosa! – diu en Feliu amb un to que no pot dissimular la
seva admiració.
- Ho dec haver heretat de ma mare. El que més recordot d’ella és que
rivia molt.
La Rosa no arriba ni fent puntetes a posar el dit al forat de la barbeta
del suposat bandoler.
- T’ajudo – diu en Feliu mentre l’agafa per la cintura i la fa volar fins a
l’alçada de la cara. - És una llegenda. Potser no és la cara del Joan Serra.
Encara que li deien “La Pera” no és segur que fos d’aquí. Hi ha qui el situa a
Valls, on també hi ha una cara semblant a aquesta.
- Me n’haig d’anar. – diu la Rosa quan torna a ser a terra, mentre fa un gest
per a que ell li tregui les mans de la cintura. S’ha posat seriosa.
- Et puc venir a visitar a Girona? – diu en Feliu com si no se n’hagués
adonat. – Em sap greu no haver-te fet cas quan érem petits.
- Si vols... el pare s’ha tornat a casar i visc amb ells. – I torna a riure
divertida. – Has fet mai un petó al cul de la lleona?
A partir d’aleshores, tots els diumenges en Feliu, agafava la bicicleta,
anava fins a Girona i es trobava amb la Rosa. Feien llargs passejos per la
Devesa, pujaven les escales de la catedral, passejaven pel Call, s’aturaven al
pont de pedra per veure baixar l’aigua de l’Onyar...
La mare d'en Feliu no en sabia res, i per la Fira de Sant Narcís, quan tothom dormia, ell s'esmunyia per la finestra del mas, per anar a trobar la seva estimada. Tots dos es van enamorar,
però a la Rosa li costava reconèixer-ho.
- Em sembla que això nostre no pot ser.
- I per què no? - Deia en Feliu. - El Dr. Llach i la senyoreta Maria es van
conèixer a la Pera, i es van acabar casant.
- Poc que els recordot. La senyoreta Maria ja no és la mestra de la Pera?
- No. M’han dit que viuen a Verges i ell, a més de metge fa d’alcalde. – En
Feliu li agafa totes dues mans. - I tenen mainada. Dos nois, crec.
A partir d’aquí les coses es van accelerar. La natura fa els canvis
lentament, i en les persones cada amor té el seu ritme. Al cap de poc més d’un
any la Rosa i en Feliu es van casar. Els primers mesos van viure al mas de la
Pera, amb la família d’en Feliu. Contemplaven els canvis d’estacions, ara el
marró, ara el verd, després els grocs. Plantar, esperar, i no sempre recollir...
- En Gaspar de Púgol, que ja saps que fa un temps que és a Barcelona m’ha
aconseguit feina. – Li diu en Feliu mentre li acaricia la panxa. – Diria que el nen que portes serà molt gros, oi? - Què et sembla si també ens
traslladem a Barcelona?
- Barcelona és molt gran, i els pisos són molt cars... On creus que ens podem
instal·lar? - I amb el seu somriure habitual afegeix - I potser és una nena!
- D'acord que sigui una nena... si és tan maca com tu... - L'abraça fort mentre li diu - M’han dit que a Sants els pisos no són tan cars com a Barcelona. Es veu que és un barri molt
tranquil...
Tenim dret a
decidir
