Fita

diumenge, 16 de juliol del 2017

Com dues gotes d'aigua

La tarda abans havia fet cel rogent... “No acabis la frase” tornà a dir la Míriam.

Deixa’m dir que no va fer vent. Recordes com es deia aquell poble, tan petit on vàrem pujar?

“Quin?”
Sí dona, aquell poble, enlairat i emboirat, on vam pujar a finals de primavera, aquell matí que plovia...

“Vols dir aquell on mentre hi érem va parar de ploure? Als vessants de la serra de dallonses?”

És cert, va parar de ploure, el ressol foradava el cel.

“Quina llàstima que heu pujat en un dia emboirat, no vàreu veure les vistes panoràmiques”. Em va dir la Cristina. Ella segur que sap el nom del poble.

I les vistes de proximitat? No diuen que al mal temps cal fer bona mirada?

Arrengleradetes s’assemblen com dues gotes d’aigua.

Crec que només hi viuen dues persones, i aquell matí no en vam veure cap de les dues. Només una guineu que buscava el dinar prop d’un marge. I que es va amagar abans de que pogués fer-li una fotografia. “És que no li agrada que l’apuntin”

L’aigua mulla, el foc crema.

“Has descobert la sopa d’all?” Em preguntava la guineu des del seu amagatall.

Hi ha coses que són tan naturals que no caldria haver-les de repetir, li dic a la desconfiada guineu. Oi, que el més natural en democràcia és votar?

"Pel que sé" diu la guineu: "Per fer una truita cal trencar els ous, i per votar cal tenir urnes."

Quan érem a baix la boira va escampar i es veia la serra gairebé completa. I l‘ermita de la Mare de Déu del Montsant.

“Ara m’ha vengut el nom al cap ma maire: Aubarca!”

Albarca per als de la terra baixa.

dilluns, 3 de juliol del 2017

Can Etrock

L’Araceli i la Míriam ja fa estona que són a Canet. Fa temps que tenen les entrades per al Canet Rock. Sort que van ser previsores perquè fa dies que s’han exhaurit.

Després de la Iaia apareixen els Gossos a l'escenari.

Miren cap el cel, pot passar de tot. Algun núvol negre vol amenaçar.

canten els Gossos:

...“i ploren,

ploren pels carrers ploren”

El final del dia sembla que vol plorar. L’Araceli mira cap a ponent.

- Cel rogent...

- No acabis la frase - talla la Míriam.

Quan apareix el Mainat algú diu: "aquest és el boss de Can Etrock". S'escolten els primers crits en favor de votar l'u d'octubre.

Quan els Jarabe de Palo canten "la Flaca", fa estona que la nit de Canet s'ha adonat que la penya estima Pau Donés.

Canet és la nit, és la joventut, és la promesa d'una República lliure. Fins i tot té moneda pròpia, el canetum.

Una cervesa, un canetum. En Miquel del roig, canta uns quants garrotins. Reivindicació i humor. "Amb el somriure la revolta", que cantava el mestre.

Els Amics de les Arts avui canten el “Heu vingut a robar-nos les dones...” i no pas l’heu vingut a robar-nos les urnes.

- Bora nit mal parits! - Crida el Gerard Quintana des de dalt de l’escenari, just un segon abans de que comencem a menjar-nos un plat de sopa de cabra.

Després dels Zoo és el moment en que uns veterans es conjuren a tornar a venir l’any que ve.

Des de dalt de l’escenari tornen a fer un visca a la República Catalana. Veritablement el Canet Rock és un espai de llibertat.

Cauen gotes del cel, però la Sol no se n'adona. És de nit i el seu nom segueix il·luminant.

Els Buhos, ocells nocturns, toquen de nit.

Foto: Mireia Pujol

Amb els Txarango arriba la claror del dia. La germanor internacional.

Foto: Mireia Pujol

Uns supervivents contemplen el camp de batalla. Comencen a haver-hi baixes importants.

L'Araceli viu lluny i marxa. I la Míriam amb la riuada de gent baixa cap a l'estació de tren.

Alguns dormen al vagó, ella no. L'any passat no va poder venir i ara està eufòrica.

Du els auriculars posats i torna a escoltar els Gossos

“... com gotes d’aigua s’enyoren

aquells que ja no es veuran...”

Rep un wadsap. És en Roger. "Sóc al tren, estic tornant de Canet". Emoticons diversos, sobretot de sorpresa. Són al mateix tren, es troben a l'andana de l'estació de Sants.

Can Etrock és màgia!!

dissabte, 24 de juny del 2017

All you need is l’ou

All you need is l’ou, l’oucomballa, concretament encara no fa 10 dies.

Com que avui és Sant Joan (Baptista) m’ha vingut al cap una cita de l’evangeli segons Sant Joan (Lennon)

“No hi ha res que puguis fer que no es pugui fer

Enlloc pots estar si no és allà on pertanys.

És fàcil!

Tot el que necessites és amor!”

Sóc nascut entre revetlles, de quan la de Sant Pere era gairebé tan important com la de Sant John.

Demà farà 50 anys que van emetre aquesta cançó dels Beatles en directe per televisió via satèl·lit, per a 30 països. Diuen que la van veure 400 milions de persones. Jo estava a punt de fer 12 anys, i m'ho vaig perdre.

La ràdio de la mare, endolcia aquell país governat pels feixistes, que a més d’odiar i maltractar la seva població menyspreava la música dels Beatles. Si et deien que semblaves un beatle, era un insult.

Buscant pel dial es podia escoltar, molt esporàdicament alguna cançó dels genis de Liverpool.

Més de 10 anys abans de tot això, a la gramola del pare encara no hi havia discos de rock. Teníem discos de “pedra” de l’Escolania de Montserrat, de sardanes, sarsueles i pasdobles. M'agradava escoltar música.

Porto la ressaca d’haver anat a dormir tard, i també la ressaca d’haver arribat, un dia d'aquests, als 62 anys, amb l’ajuda, ara ja ho puc dir, de l’amor.

diumenge, 18 de juny del 2017

Un cor de flors a Sant Felip Neri

Abans de les set del matí han escombrat els pètals d’acàcia de la plaça de Sant Felip Neri i l’han regada una mica.

“Una feina inútil” li diu un pardal a uns coloms, que com ell busquen l’esmorzar al terra. “Els arbres no paren de deixar caure pètals i amb la calor que està fent aquests dies, les llambordes s’eixuguen de seguida”.

A un dels dos coloms li agrada la poesia: “encara que sigui petita, aquesta és la plaça més bella de totes les placetes que es fan i es desfan”.

“La mida no importa” diu el pardal.

Plora una acàcia.

Llàgrimes de flors grogues

omplen la plaça.

Les flors consolen

les antigues ferides

i en fan memòria.

“Qui deu haver portat aquests pètals liles?” pregunta el colom que es creu poeta.

El pardal, que a més de xerraire s’ha llevat molt d’hora, diu que de bon matí, a una plaça propera, la del 8 de Març, ha vist un home collint de terra les campanetes liles que queien d’una xicarandana.

El mateix que després feia un cor al terra amb pètals d’acàcia i xicarandana.

Improvisada

a sobre les llambordes

hi ha una catifa.

Els pètals suren

a la font de la plaça

com si dormissin.

“D’aquí unes hores, arribaran els turistes i s’acabarà la tranquil·litat” els ha dit l’home. “Sí” diu un dels colomins. “I a l’hora del pati, la mainada de l’escola esmorzaran els seus entrepans gegants"