La salamandra

A l’alba clara, la salamandra ratllada, casta catalana, avança cansada: planta palmada, cama rasa, anca aplacada, panxa plana, cara amagada, passa calmada cap a la cascada ampla, al Pallars, amb massa mandra.

A la tarda, fa basarda a la canalla. Callada va a la prada blana, gastant fatal mala bava blanca. Ataca, massacra l’aranya sana. Baldada la clava a la xarxa.

Estany d'Aixeus ( i d'altres)

Estany d'Aixeus

La comarca del Pallars Sobirà és molt rica en estanys, tant pel que fa al nombre com a la bellesa. I es poden mesurar, i en aquest cas el de Certascan és indiscutiblement el més gran, i no tan sols de la comarca sinó dels Pirineus. En canvi l’ordre de bellesa no es pot mesurar. Hi entrarien molts factors a part de l’emocional de l’excursionista que els contempla. Molta gent pensa que el més bonic seria el de Naorte, que no és gaire lluny del de Certascan. Certament Naorte té molts ingredients per fer-lo mereixedor a ser el més bell: és rodó, per un costat rep l’aigua d’uns torrents amplis, té una petita platgeta, i un dels cantons és envoltat de pi negre.

Sant Maurici

I Sant Maurici? La fotografia de l’estany amb els Encantats al fons ha fet la volta al món. Segurament s’han enviat (sobretot quan encara es feia perquè la gent no s’enviaven fotos pel mòbil) milers de postals de Sant Maurici: “Hola família, Des d’aquest meravellós racó del Pirineu de Lleida us enviem records. Feu un petó a l’àvia.” etc.

Estany Gran d'Amitges

I la foto de l’estany Gran d’Amitges? Amb les Agulles de roca al fons, ha servit per il·lustrar portades de llibres i revistes especialitzades d’escalada, a la llibreria de muntanya del carrer Petritxol de Barcelona.

Estany Mitjà d'Amitges

I l’estany d’Estats amb la Pica al fons, la bella grandiositat del de Mariola, la solitud del d'Areste, l’alçada estratègica del del Diable, la llunyania del de la Baiau...

Estany d'Estats 

Particularment no gosaria dir quin és el més bell. Em limitaré a dir que els d’Aixeus són uns dels meus predilectes. Són petits, sobretot el superior, però la seva situació ran del Monteixo i amb la visió de la Pica d’Estats a l’altre vessant del riu Vallferrera, fan que el valori com un dels millors dels Pirineus. La visió d’Aixeus quan s’hi arriba per a mi aniria lligada a una melodia romàntica de Chopin.

No es pot comparar la bellesa dels estanys com tampoc no podríem comparar, per exemple una simfonia de Beethoven executada amb tota l’orquestra, amb les notes (aparentment) senzilles del piano de Chopin.

Un dia em sembla que m’hi vaig morir i per això em sembla sentir música quan hi arribo.

Enguany, quan hi torni a pujar per comprovar si sóc viu, pararé bé l’orella. Potser em sorprèn el “Vals de les Flors” de Tchaikovsky?

Estany d'Areste

Estany de la Baiau 

Estany del Diable 

Estany del Pletiu (Montsent de Pallars) 

Celtes i ibers

Volia escriure sobre una noia rossa que bevia cervesa negra a Dublín. Em mirava i somreia. Mentre ella feia glops amargs de cervesa celta, jo brindava amb la meva estimada, amb la cervesa ibera que ens havia portat una descendent dels ausetans.

Ens separen fondals de segles, mars que solquen espadats.

En Bilosbàs, el terrissaire del poblat dels indigets, sap del solatge que ens deixen les èpoques, i de l’aspror de l’antiguitat. Fa els seus vasos de ceràmica amb saviesa ancestral i li confereix el bell caire que ha heretat dels ibers.

I ara, des del país dels laietans faig un brindis virtual, i la bromera em deixa el rastre dels anys al bigoti, i mentre escolto música celta li envio un petó per banda ampla, roig com una maduixa, i encriptat en format reduït per a que no perdi l’alè per la xarxa. Somnis de cervesa, amargs com la distància i dolços com la maduixa.

Volia escriure sobre la noia, que em Mirava i reia. Ella sap que és tot el que tenim, i sento, malgrat la distància, els batecs del seu cor, que ressonen com un tambor irlandès, molt a prop del meu.

Viure

Hi ha gent que aprofita les vacances per viatjar, altres per fer turisme, o per anar a qualsevol platja a torrar-se al sol (banda i banda), a refrescar-se a la piscina, a conèixer grans ciutats o països exòtics, els que van “al poble”, referint-se generalment al que van néixer ells o els seus avantpassats. Encara hi ha gent que té una casa als afores per a anar a estiuejar, i els que es queden a casa.

També hi ha qui fa una mica de tot, i aprofita els 30 dies de vacances d’estiu repartint-los: una setmana de viatge, una de platja, una de muntanya, i el que resta, a casa. Jo mateix he estat un tastaolletes impenitent i gairebé sempre he estat d’aquests.

 Enguany canviaré de tàctica. No viatjaré ni faré turisme, ni em torraré al sol ni tampoc em quedaré a casa. Anirem als Pirineus a viure. Viure i prou. Tant se val si és a la vall d’Àneu, la vall Ferrera, la d’Àssua, la de Cardós, la de Boí o a l’Aran. Sabent que les setmanes són comptades.

  Coneixem un poble, de final de carretera, on acaba l’asfalt, d’aquells que té una sola botiga on hi ha de tot, des d’alimentació a llibres, tabac o calçat. L’any passat encara hi vaig trobar unes xiruques del meu número, d’aquelles que fa 25 anys que ja no es fabriquen. I ara les duc més content que un kumbaià amb sabates noves.

I si algú m’ho demana li enviaré solitud, silenci, aire sa, aigua pura i si la trobem, harmonia.

Ovelles

Diuen que comptar ovelles ajuda a agafar el son quan costa adormir-se. Hi ha qui n’ha de comptar  més de 100...

Em llevo a 2/4 de 7, he descansat malament i em trobo com un 4. Vaig a la cuina, tinc 7 i em preparo 1 cafè, que a aquesta hora és un 3or. El dipòsit de la cafetera és 8. El gat 10 dormir i no ve a rebre’m com acostuma a fer. Una dutxa fa que em senti com 9 i torno a estar al 100%. Toco el 2 de casa i vaig a buscar la línia 1, haig de complir el 10re de treballar. Fa estona que no ve el Metro i ha molt d’enre9, la pantalla avisa que encara  trigarà 2:45 minuts a arribar. Em trobo la 3sa, que baixa al cap de 5 parades i ens acomiadem amb 2 petons. Em poso els auriculars de l’emepe3 i escolto el 6a i els U2.

Baixo a Catalunya i compro 1 cupó de l’11: el meu número és el 3, però el demano acabat en 8 tot i que el 7 em porta més sort. Pujo els graons de 2 en 2. Travesso el carrer Fontanella: un 600 passa en vermell i és a punt de xocar amb un 4x4. Un dels conductors li diu a l’altre: “4 ulls!! Passo per la plaça del Pi. Hi havia un matemàtic que es pensava que era dedicada al 3,1416. En girar una cantonada m’enganxo els pantalons i em faig un 7.

Mentre camino fullejo 1 diari. Ens avisen que al criminal d’Oslo només li podran aplicar una pena màxima de 21 anys de presó, o com a molt de 30. Ha baixat l’expectativa del nombre de víctimes de 90 i escaig a unes 80. Faig una divisió mental i haurà de complir uns 3 ò 4 mesos per víctima.  En una altra pàgina diu que a la frontera de la Jonquera, es malmet 1 carregament de fruita i verdura. Passo 1 full: a l’Àfrica es moren per manca d’aliments. No sóc un 7 ciències i no em surten els números!

Armes de plàstic, armes de ferro.

Un dia passejant pels carrers d’un petit poble, vaig fixar-me en una vella bicicleta rovellada, que descansava de tantes dècades de pedaleig.

  Més endavant a la porta d’una casa, la mainada havia deixat les seves joguines: una galledeta amb el rasclinet, un carretó amb una mica de terra, una excavadora de plàstic amb la carcassa verda, les rodes grogues, els eixos blaus i la pala vermella. I una pistola d’aigua. Realment als infants els dibuixem un present de plàstic de colors que serà una mica diferent del futur ferreny que a vegades els espera.

   Les joguines són de plàstic i disparen aigua. Malauradament les armes de veritat són de ferro i disparen sang.

Sempre he estat contrari a la potència destructora i l’eficàcia mortal que té l’armament que els exèrcits empren a les seves guerres. I encara més, a que part d’aquest armament pugui arribar a mans de qualsevol organització criminal que opera al món. Sempre hi haurà algun “il·luminat” que trobarà raons per matar. Motius materials, religiosos, racistes, socials, nacionalismes extrems... Ahir mateix hi va haver una matança de gairebé 90 joves a una illa dels afores d’Oslo, i va ser precedida per l’explosió d’un cotxe bomba que esclatà al centre de la capital. Les notícies ens diuen que hi ha un detingut. De ben segur que algun dia ens diran qui són els culpables. I seran posats a la presó.

  Però a la meva manera de veure-ho, hi ha uns altres culpables, que seguiran fabricant aquestes armes tan sofisticades que permeten que una sola persona pugui assassinar-ne més de 80 en poca estona, i a aquests no els tancaran. No els importarà gaire en quines mans vagin a parar els seus fusells ni quin cos esberli la seva munició.

Ahir va passar al Nord d’Europa, abans d’ahir a l’Afganistan, fa unes setmanes a Palestina. Mentre a una part de l’Àfrica la gent segueix morint per manca de menjar i d’aigua potable... Quanta raó té en Joan Manuel Serrat quan diu: “amb el que es gasten amb bombes, podrien matar la fam”.

  Hi ha gent que demà enterrarà les víctimes i els quedarà una vida buida, i d’altres seguiran venent armes i els quedaran les butxaques plenes.

De sol a sol

Ahir a s’hora baixa, per dir-ho en un llenguatge de mar endins, un polsim daurat surava sobre les aigües del Port de la Selva. La tramuntana d’abans d’ahir havia netejat l’atmosfera i refredat l’aigua.
  Després d’un dia de sol d’estiu sense concessions  la capa superficial del mar va fer aquell efecte. I és que els capvespres del Port de la Selva, a vegades són de categoria.

    I els matins també. Aquest matí bufa una marinada suau, més aviat fresqueta. Potser és el xaloc? Faig fotografies conscient que no captaré tota la riquesa del moment. A les fotografies no apareixen els sons: no sonaran les campanades que anuncien l’hora. Ni els xiscles dels falziots, ni els de les gavines, que tant aviat sembla que es lamentin com que xerrin entre elles, ni d’altres espècies més discretes de piuleig incessant, com el de les orenetes de pit blanc, els pardals, les tórtores de bosc, alguna cadernera...

Tampoc no apareixeran les olors: l’olor del mar, gairebé imperceptible, perquè altres perfums més poderosos en aquesta hora li fan la competència. El dels arbres del passeig: plataners i pins. De plantes pròpies del Cap de Creus que l’oratge porta fins aquí: romaní, espígol, fonoll, sempre viva, ginebrons ressecs, figueres bordes... De tant en tant penetra l’olor de l’aigua i s’endevina un rastre de peix fresc, de sal, i del petroli d’alguna barcassa que surt a mar obert.
Tot i que aquesta hora, potser l’olor que més s’agraeix és la del cafè que ja fumeja a la cuina de la mestressa de la fonda.