Un santsenc a Terrassa

      La Rambla d’Ègara encara és poc concorreguda. El santsenc ha arribat d’hora a Terrasa.

      Ha vingut amb altres santsencs a visitar el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) El museu és a l’antiga Fàbrica Aymerich. Dins del museu hi ha una maqueta molt gran del Vapor Vell de Sants. Terrassa i Sants tenen trets comuns, com les fàbriques de teixits.

      Qui els guia és un santsenc nascut a Terrassa. O un terrassenc que viu a Sants: ve a ser el mateix.

      En sortir del museu i ja que hi son a  prop, els recomana anar a visitar la casa modernista de Can Freixa, i tot el grup (amb les mascaretes posades) s'hi encamina. Ara la Rambla és més plena de gent passejant o assegudes (amb les distàncies reglamentàries) a les taules dels cafès.

      Passat el migdia el grup es dirigeix a l’estació de tren per retornar a Barcelona.

      Hi ha un santsenc que vol aprofundir la visita a Terrassa i abans que marxi la colla, demana informació al terrassenc. 

                                                                                                   Foto de la riera Palau, cedida per Paco Vázquez.                  Com és natural el terrassenc coneix a fons la seva ciutat natal. Hi va néixer abans de les terribles inundacions del 1962.       El santsenc entra al Mercat de la Independència per la porta de la Rambla i en surt per la de la plaça de l’Ajuntament. 

       Pel carrer Cremat i altres carrerons arriba a la Torre Palau, una de les icones monumentals de la vila. 

      Avui a la Plaça Vella no hi ha gaire gent. El santsenc recorda un diumenge a la tarda de fa dos anys, que va venir  en motiu del 50è aniversari de l’Honorable Conseller Sr. Josep Rull i la plaça era plena de gom a gom. 

      Entra a la Basílica del Sant Esperit, just quan es disposen a tancar-la. Té el temps just de fer una mirada a la grandiositat de l’interior. 

      Segueix el recorregut per alguns carrers que  ja coneixia, com el de la Font Vella i d’altres que encara no havia trepitjat mai: el de la Palla, el carrer de Sant Pere, el de la Creu Gran... 

      Fins que arriba al pont que mena a les esglésies de Santa Maria... 

        ...i Sant Pere.  

      La Mola, el cim més estimat del Vallès Occidental, és ben visible.       El parc de Vallparadís convida a respirar.  Segurament els Minyons (i les Minyones) de  Terrassa, han alçat algun dels seus extraordinaris castells humans en aquest espai. 

      És hora de tornar a casa. 

      De baixada cap a l’estació dels Ferrocarrils, té temps de pensar en les persones repressaliades, empresonades, exiliades...  L’honorable  Conseller Sr. Lluís Puig, actualment a l’exili, també és fill de Terrassa. 

      Quan marxes d’un lloc que t’agrada sempre penses que hi tornaràs. En el cas de Terrassa, el santsenc pensa que aquest desig l’ha de complir aviat.

Un santsenc a Sant Vicenç dels Horts

      El santsenc arriba a de Sant Vicenç dels Horts.

      Per aquest municipi del Baix Llobregat hi ha passat centenars de vegades.  Mai havia entrat al centre de la població només per a passejar i badar.

      A molts balcons del nucli antic de la vila hi ha cartells que diuen: “Benvingut Oriol”. El santsenc no es diu Oriol però igualment s’hi sent ben rebut.

      Va ser una rebuda miratge. Els jutges van tornar a tancar a la presó el Vicepresident de Catalunya, l’Honorable Sr. Oriol Junqueras.

      La plaça de l’Ajuntament és lluminosa. Oriol Junqueras en va ser alcalde uns quants anys.

      Ben a prop hi ha l’església parroquial de Sant Vicenç.

      Un vitrall en forma de rosetó representa el sant, amb la palma i la roda de molí que figuren també a l’escut oficial del municipi.

      Sant Vicenç té estació de tren, una comoditat per als seus habitants i també per als visitants.      El santsenc es dedica a fer el que ha vingut a fer: a badar. I guaitar cases com la de Can Reverter.

      O d’altres de les que no en sap el nom i que troba als carrers.  

      Al carrer de Mossèn Jacint Verdaguer hi ha una filera de cases molt atractives.

      A la plaça Lluís Companys es dessagna la història. Una escultura representa els peus del president català assassinat pel franquisme.

      Quan acabarà el franquisme? Quan tindrem justícia que és la veritable eina que ens ha de dur la pau?

      Al carrer de Barcelona el santsenc s'adona que la visita a Sant Vicenç és breu, tot i que hi ha dedicat tot el matí. Cal Cristià, Cal Pita i Cal Gil. 

     En valencià “pita” si es refereix a una noia vol dir que té vitalitat, que és eixerida. Probablement en aquesta casa n’hi viu alguna?

      Vivim temps d'incertesa. Vivim temps en que cal vèncer el desànim, mentre lluitem pel retrobament definitiu.

      És hora de dinar. Els carrers tenen gust de comiat.

      De ben segur que el santsenc tornarà a Sant Vicenç...

      ...dels Horts.

Un santsenc a Parets del Vallès

      Un matí de setembre un santsenc arriba a Parets. Al Vallès Oriental.

      Un dels paretans més il·lustres no pot ser a casa seva. Molts veïns, des de les finestres i els balcons reclamen el seu alliberament.

      També el de la resta de preses i presos polítics.

       El casc antic de Parets és acollidor.

      El campanar de l’església de Sant Esteve des de fora és ben visible.

      La llum del dia acoloreix el vitrall de la façana.

      El santsenc encara no havia passejat mai per aquests carrers i els troba atractius.

Al parc de la Linera, l’Ajuntament de Parets ha posat una escultura. Una placa ho explica: “En record de les víctimes i represaliats del règim franquista i en especial dels alcaldes i regidors de la nostra vila que van lluitar per la defensa de la democràcia i de les llibertats".

      El santsenc es pregunta si ja ha acabat el franquisme a un estat que manté persones a les presons per defensar pacíficament les seves idees polítiques.

       En passar pel davant de l’Ajuntament mira l’hora... és tard i no plou.

      Enfila el carrer Major.

      A una cantonada hi ha un local de la penya perica.  

       Més amunt els culers també hi tenen la seva.

      Josep Carner va escriure: “Com el Vallès no hi ha res” I el vallesà sabedellenc Joan Oliver ho reblà. “Quatre pins fan un bosc espès”. I prop d’aquesta escultura, quatre alzines afegeixen valor a la dita.

      És hora de tornar a casa.

      Amb la Sagalés?

   Avui s’estima més fer-ho tal com ha vingut: amb tren.