dissabte, 3 de desembre del 2011

Llop Solitari

  Podria ser el nom d’un venerable indi de Dakota.
  Al que em refereixo se l’ha vist més aviat pels boscos de la Ribagorça, del Pallars, del Berguedà i del Ripollès. Fins i tot se’l pot veure a serres de més al sud, com la del Montseny, Montserrat o a les de Prades. S’assedega en torrents o en rierols.

  S’explica que a vegades vigila la Caputxeta Vermella quan travessa el bosc per anar a ca l’àvia a portar-li un tupí de formatge i un porró de vi blanc. L’observa de lluny, li arriba la flaire, l’ensuma i la deixa passar. Mai se li acudiria fer-li cap mal, més aviat al contrari: no és ferotge, té ànima de càntir. En veure-la recorda quan ell era un llobató i corria com una llebre rere les llobes més joves de les planes altes. Udola a la lluna plena, i a vegades també ho fa encara que sigui minvant. No li desagrada que una pagesa del mas sàpiga on trobar-lo i li amanyagui el pel gris del llom.

  Ja fa alguns anys havia conegut un altre llop que tenia una estranya malaltia: quan hi havia lluna plena feia una transformació: es desinlicantropia, li desapareixia el pèl del cos, se li escurçaven els ullals, la resta de dents i les ungles. Aleshores s’alçava, caminava amb les potes del darrera, i les del davant, si calia, les utilitzava per agafar coses. Li passava cada mes, el seu aspecte terrorífic era el d’un espantós llop-home: es vestia amb una camisa, una corbata, es tapava el sexe amb uns pantalons, calçava sabates, es pentinava el pèl del cap i es posava una aigua de colònia que feia una olor que ofenia la resta d’animals del bosc. I en lloc de bordar parlava o cridava: donava ordres, prohibia, s’aprofitava dels altres...

Finalment es convertí definitivament en home i va marxar. Els més vells de la llopada deien si havia anat a viure entre la serra de Collserola i el Mar. Fins i tot explicaven que aleshores sí que atacà l’indefensa Caputxeta... I els altres nous companys el temien. Era una bèstia més depredadora quan era home que quan havia estat llop.

  El Llop Solitari s’enfila a la carena, amagant-se de la llum de la lluna, i fugint de la gossada, que traïdora a la seva espècie, obeeix les ordres del llop-home, que cada cop és més home i menys llop. Però el Llop Solitari sap que no l’atraparà mai. Sent arribar l’home des de lluny, el delata l’olor de massatge, i el dringar del metall que porta a les butxaques. El Llop té bon olfacte i bona oïda, i fuig, i fuig, i fuig...

2 comentaris:

  1. Unes fotos precioses, Xavier, aquesta de la lluna i l'arbre sec és espectacular. Quins colors més bonics!!!

    I la història també m'ha agradat molt. Els homes molt més depredadors que els llops.

    Excel·lent post d'abans que jo arribés al teu blog i que fa goig de recuperar..

    ResponElimina
  2. Han passat 3 anys llargs. El llop té el llom encara més gris.

    ResponElimina