diumenge, 29 de setembre del 2013

Des de Mallorca a l'Alguer

Potser els enemics de la llengua catalana, en la seva malaltissa dèria per fer-la desaparèixer, es pensen que ens cansarem de defensar-la. Ja s’ho poden treure del cap.
Estem farts de sa persecució secular de sa nostra llengo. Estem tips que no deixin la nostra llenga en pau!! Però una cosa és estar tips, o farts i una altra és rendir-se. Els castellans no cessen en la seva dèria d’atacar el català, de trossejar-lo, de menystenir-lo, de rebatejar-lo com a lapao, o “la otra”. Naltros no cessarem en la seva defensa.
Aquest modest  blog s’afegeix a la cadena de blogs, que donen suport a la lluita heroica de la comunitat educativa de les Illes Balears i Pitiüses en defensa del català i de la qualitat de l'ensenyament públic. És la mateixa lluita del Principat, de la Franja d’Aragó, del País Valencià, de la Catalunya Nord...
Amb permís de la Maria del Mar Bonet, manllevem el títol d’una de les seves cançons per començar un recull de retalls d’altres cantants i poetes dels Països Catalans que com ella, en una cançó o altra han cantat en defensa pròpia.

Avui s'agafen les mans, des de Mallorca a l'Alguer. Els mots que canta la gent: vives paraules que entenc, que tots parlam es mateix.

Com deia en Llach: Ho volem tot... Clar que sí!
  
Com deien els Obrint Pas:  No podran res davant un poble unit alegre i combatiu.
 
Com diria Martí Pol, (ara que tot ja ha començat a fer-se): Tot és possible.
 
Com deia L’Ovidi Montllor: Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer, vostra raó es va desfent, nostra és força creixent.

Com deien els Dharma: Contra el fusell, un somriure!
 
Com deia en Raimon: D'un temps que ja és un poc nostre, d'un país que ja anem fent.
 
Com deia el Joan Isaac: Sent que no es sent espanyola, que les castanyoles li queden molt lluny. I es pinta en el front l'estelada. El toro d'Osborne avui ho té cru!
 
Com deia el Jaume Arnella: És ara amics, és ara!
 
Com deien els Gossos: Ho aconseguirem!


Com deia la Núria Feliu (amb música de Brel) : Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet, quan el poble és memòria i el dret a viure, un plet... El clar País, el meu.

Com deia el Pi de la Serra: ...Ha nascut a Barcelona i per tant és espanyol? Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol!
 
Com deia la Trinca: això de Nació espanyola, va sortir de carambola.
 
Com deien els Mesclat: La llengua es desrovella, quan expressem la raó i això fa mal d'orella al colonitzador.

Com deia el Pere Tàpies: Mai no es cansa el meu país, no ha perdut l'esperança. L'esperança de ser ell, per això molts cors bateguen, mai ningú no hi ha pogut sap ben bé per on navega.


Com deien els Catarres: jo que porto els Segadors com a politò del mòbil, la senyera al balcó.

Com deien els Sau: El pare treia la senyera...  mira aquestes barres, representen tot el que tu ets... agafaré aquest sentiment i el tindré sempre dins el meu cor i seré fort!
 
Com deien els Pets: No n´hi ha prou amb ser català, cal que ho tinguem molt clar.
 
Com deien els Lax'n'Busto: És temps de ser valent, és temps de ser concient, que cal cor i cervell i no volem perdre ningú en aquest camí. Tornarem a ser grans, hi tornarem!
 
Com deien els Brams: Embriac d´amor llenço el puny al vent, jo vull per demà la meva terra lliure!
 
Com deien els Coses: El campanam revoltat, fa tremolar tot el mapa, que s'agita com un mar i que aixeca grans onades. I el campaner de Taüll, des de dalt de la muntanya, campaneja com un foll perquè no s'apagui l'aire.
 
Com deien Al Tall, en boca dels Maulets: Tallarem la cua a Felip de Borbó!
 
Com deia la Marina Rosell: Cant valent de les veus dels poetes, no emmudeixis avui ni t'apaguis; fes reviure altre cop l'esperança i recorda'ns allò que vàrem ser.
 
Com deien en Ramon Muntaner i Joan Ollé: Li agraeixo immensament, el temps que m'ha dedicat; Gràcies, Senyor President; i recordi: llibertat!

Ara que al Principat alguns demanen una tercera Via, d’entesa amb l’Estat Espanyol, no he sabut trobar entre les lletres dels cantants i poetes citats, cap referència que ens l’aconselli. Em quedaria amb el vers final d’un dels més coneguts poemes de

Joan Maragall: Adéu Espanya!

3 comentaris:

  1. ho podem dir cridant o si cal cantant
    pero no callarem !!

    un post genial, felicitats !!

    ResponElimina
  2. si n'haig d'escollir un, hem quedo amb el de la Trinca :D
    Com deia la Trinca: això de Nació espanyola, va sortir de carambola.

    ResponElimina
  3. com deia algú: no els perdonis, saben el que es fan!

    ResponElimina