dimecres, 20 de maig del 2015

Primavera a Sevilla

La Xènia i el Carles s’arrisquen a tornar-hi. A reviure la primavera andalusa, l’encís d’una tarda de primavera que semblava d’estiu. 
Una tarda viscuda amb intensitat uns mesos abans que la roda que fa girar les estacions se n’adonés. Comproven que no totes les primaveres són iguals.
Busquen les fotografies i fullegen l’àlbum dels records. Moments passats, contra un present d'esglai.
       - Carles te’n recordes quan m’eixugaves les llàgrimes?
    - Xènia, et feia petons salats. - respon mentre li acaricia la galta.
     - Què ens resta estimat? - pregunta ella.
     - Et puc oferir la meva mà. -  diu en Carles mentre li pren i li prem.
    - I jo la meva - diu ella agafant-li l’altra.
       - (La meva incertesa, la meva mà insegura), pensa ell mentre diu en veu alta: “Sempre ens quedarà Sevilla”.
       - “Però això no és París”
     - Et compraré París sencer, amb la seva torre inclosa i tots els ponts del Sena.
      - De moment em conformo amb contemplar el Guadalquivir des de la vora, prop d’un pont.
     Tots dos veuen passar les fotografies, veuen baixar l’aigua del riu:    
      - “El procés d’una malaltia seriosa és com morir-se dues vegades... la que estem passant i la de veritat, la que tard o d’hora ens vencerà.” - No se sap qui dels dos ho ha dit. L’altre contesta:
     - Quantes novel·les has llegit on s’explica que a una parella que s’estima els passa que un dels dos s’ha de morir?
     - Tantes com tu ho has vist en pel·lícules.
       - I tots dos a la vegada? Que el mateix dia, amb una hora de diferència els diagnostiquin una malaltia greu?
    - El lector no s’ho creuria. Això no passa ni al cinema. No hi ha cap guionista que sigui tan innocent d’intentar fer creure a l’espectador una coincidència tan tràgica!
      - Ja ho deia Bécquer. A la primavera sempre tornen les orenetes, però les nostres, “aquelles que se sabien els nostres noms, aquelles, no tornaran
Se’n van a dormir. El capvespre els ha vençut. Potser la matinada els revifa.

38 comentaris:

  1. Arriscar-se sempre, fins l'últim moment, doncs mai podem saber quin d'ells ho pot ser. Viure al límit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, el límit a vegades té límits.
      Però ho intentarem, tal com dius: fins l'últim moment.

      Elimina
  2. Viure sempre el moment, amb la màxima intensitat que es pot.
    I és veritat....sempre ens quedarà Sevilla.
    Nosaltres hi vam anar el desembre del 95.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, parles de fa 20 anys. Viure el moment, amb intensitat. Segur que aquesta fórmula no falla.
      Aquestes fotografies només tenen 1 any.

      Elimina
  3. Respostes
    1. En això t'haig de donar la raó. Aquest cas (ja ho saps) és basat en un fet totalment real.

      Elimina
  4. L'aigua és alegria, la pedra, suport, i el viatge una fita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, les alegries passen, com l'aigua. Després d'una fita cal buscar la propera.

      Elimina
  5. "Viva Sevilla y olé"...
    No conec Sevilla, però veig que és una ciutat preciosa...I unes fotos que són un bon record i és veritat, sempre els quedarà Sevilla i si parlem de torres, aquí també hi ha la "del Oro"...
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser. Ara no recordo qui va ser el que va dir que la bellesa d'una ciutat depen molt també de la companyia amb qui es visita.
      Gràcies pel comentari. La Torre del "Oro" es pot veure a la 6 ena foto, a la dreta del riu.

      Elimina
  6. I tant que tornaran les orenetes!!!
    I les matinades que revifen.
    I les millors notícies.
    I Sevilla...
    Carles, Xènia, tot tornarà... i l'esperança

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo que sí que torni una matinada, acompanyada de bones notícies, i que revifi els protagonistes. Gràcies per l'esperança compartida Carme.

      Elimina
  7. Ostres Xavier, com et passes. Quina història tan tràgica, tot i que no l'expliques així, ens la presentes com una història d'amor que no s'acaba fins que ja no es pugui més, i amb la naturalitat que ja accepten els seus destins. I a més amb aquestes fotos, la veritat és que no imaginava que Sevilla fos tan maca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, no he estat jo qui s'hagi passat. És un fet real, però enlloc no diu que la malaltia que passen els protagonistes sigui irreversible.
      Gràcies per gaudir de les fotografies.

      Elimina
  8. Si, és molt tràgic, però tot això forma part de la vida. De debò.
    Sevilla és preciosa.
    Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Josep. A veure si la vida els fa un tomb, i torna a ser tan preciosa com aquesta ciutat.

      Elimina
  9. Respostes
    1. Helena, la gravetat, com la seva llei ha de fer el seu camí cap avall, però sempre hi ha l'esperança de remuntar abans de tocar fons...

      Elimina
  10. Una història d'amor trista i uns records en forma d'imatges preciosos. Sempre ens queda l'esperança.

    ResponElimina
  11. El nàufrag s'arrapa al tronc, a qualsevol suport que li doni seguretat i el retorni a terra ferma. Deixar la deriva.
    Gràcies Consol per mirar i per llegir.

    ResponElimina
  12. Sevilla: ÚNICA, es preciosa.
    Gracias por tu aporte ya que así la podemos conocer. (pecado, pero aún nos falta por visitar).

    Saludos Xavier.

    PD. yo creo xavier, que tenemos muchas Barcelonas dentro de ésta nuestra Barcelona, seguiré buscando.-

    ResponElimina
    Respostes
    1. J. Antonio, amb el TGV teniu Sevilla com si hi anéssiu amb metro. Llàstima que no accepten la T-10. Gràcies a tu per la recerca de noves Barcelona's.

      Elimina
  13. una història trista plegada de precioses imatges d'una ciutat encisadora...
    Sevilla es especial, amb una llum que no he vist en lloc més.

    ResponElimina
  14. Gràcies Bruixeta. La llum ajuda a trobar el camí als qui estan mig a les fosques.

    ResponElimina
  15. et llegeixo i m'has fet reviure una primavera viscuda a Sevilla...

    a mi m'agrada confiar que sempre venen temps millors, pero en realitat el millor es ara que es tenen les mans agafades i que estan junts compartin tot el que la vida els porta

    i si que es dur el proces de qualsevol malatia...pero es una oportunitat de viure tot amb els ulls badats i els porus ben oberts i de riure a pesar de tot
    res mes trist que perdre el temps amb plors o pors
    endavant !!!

    molts petons

    ResponElimina
  16. Gràcies Sargantana. Dius unes paraules molt belles i molt sàvies.
    Sempre hi ha una segona oportunitat i cal aprofitar-la.

    ResponElimina
  17. S'ha de viure el dia a dia. El millor que es pugui, intensament, mantenint la confiança.
    I s'hi algú t'agafa la mà el camí no es fa tan costerut.
    Ànims i una forta abraçada!

    ResponElimina
  18. Viure dia a dia, és la millor fórmula. La mà de l'altre ajuda a les pujades que fa el camí.
    Gràcies Glòria pels ànims.

    ResponElimina
  19. Viure cada dia, exprèmer el moments, sentir...sempre endavant!. Unes fotografies magnífiques.
    Abraçada!

    ResponElimina
  20. Gràcies Audrey. De debò que et farem cas.

    ResponElimina
  21. Tot passarà, i no necessàriament ha d'acabar malament. Mentrestant, a viure

    ResponElimina
  22. Respostes
    1. A veure si aquesta parella té sort i es produeix el miracle.Gràcies a tots dos.

      Elimina
  23. A mi també em porta records.
    Un xic diferents, però records, sí.

    ResponElimina
  24. Jordi, tant de bo els records ens acompanyin molts anys a tots plegats.

    ResponElimina