dilluns, 13 de juliol del 2015

Ulls de sirena

La Meritxell em mostra algunes fotografies de l’estiu de l’any passat al Port de la Selva.
    - Em vaig enamorar del Manel - reconeix. Deixo que s’expliqui:
“Com cada any la colla d’amics ens trobem al matí a banyar-nos a una cala, i a la tarda al passeig a prendre alguna cosa
L’estona millor és al capvespre, quan el sol es pon, que tornem a la cala a banyar-nos, i ens quedem a les roques, xerrant, decidint a quina cala ens trobem l’endemà, on ens trobarem després de sopar...
 El Manel no era un dels habituals. És el més jove de la colla i aquest any és diferent, no falla mai. Molts vespres porta la guitarra i toca les cançons amb unes mans que enamoren. Canta suau, la remor de les onades gairebé fa que no se l’escolti bé.
  Les rialles dels amics, sobretot les de les noies, a vegades fan inaudibles les paraules. Però a mi m’arriben igualment. La música flueix, la veu penetra.
Una tarda ens vàrem trobar, casualment, tots dos sols. 
Els altres tardaven a arribar. No va desenfundar la guitarra. Em deia les seves paraules sense música.
     - Tens ulls de sirena - em deia mirant-me fixament.
     - I com saps com són els ulls de sirena? - li vaig dir desviant la mirada cap el mar.
    - Comprova-ho tu mateixa - va dir, mentre es treia de la butxaca un grapat d’una mena de pedretes. Me les passà i vaig veure que no eren pedres.  
       - Són fòssils de petxina?
    - Aquí en diem ulls de sirena. En Palau i Fabre, que passava llargues temporades a les platges de Guifreu de Llançà, va escriure un conte on ho explicava.
    - Ah! un conte? - vaig dir somrient.
    - Hi ha contes que són de veritat. - I tancant-me la mà afegí. - Són per a tu.
    - Gràcies Manel. I aquests ulls els has trobat a Llançà?
    - Alguns sí. Molts són de les cales del Port. També se’n troben.
L'endemà la meva amiga Paula em preguntava si li havia explicat res de l’Héctor.
     - No.
     - Ja no t’estimes l’Héctor?
    - És clar que l’estimo. I també m’estimo el Manel. - Just en aquell moment vaig rebre un watzapp de l’Héctor. M’enviava una fotografia d’ell des del camí de Sant Jaume. Al coll hi portava penjada una petxina molt més gran. Hi va anar amb els seus amics.
    -  I alguna amiga? - preguntà irònicament la Paula.
La darrera nit de vacances al Port, el Manel i jo (aquesta vegada no va ser casual), ens vàrem separar del grup i caminàvem pel corriol que volta la Tamariua. Hi havia lluna.

    - El nostre amor, encara que sigui mediterrani, no és com el d’un anunci de cervesa. - Em xiuxiuejà el Manel mentre em descordava els botons de la brusa.”
La Meritxell acabà aquí la seva explicació.
    - I enguany amb qui passaràs les vacances? - li pregunto. - Amb l’Héctor o amb el Manel?
   - Haig de reconèixer que durant l’any m’he vist amb tots dos. - diu mentre m’ensenya la seva polsera.
    - Veus aquest ull de sirena? Me’l va regalar el Manel. I també hi ha un penjoll que em regalà l’Héctor.
      - No m’has contestat - insisteixo.
     - Ja t’he dit que me’ls estimo tots dos, però cap dels dos no es compromet del tot.- Després d’una pausa afegeix - I hi ha una altra cosa....
      - .....
      - Un company de la universitat m’ha demanat el número de mòbil.

Miro els ulls de la Meritxell. Veritablement els té de sirena.

32 comentaris:

  1. Els ulls de sirena són molt bells. No m'estranya que tingui tant d'èxit. L'entorn hi ajuda!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, no sé si es pot parlar d'èxit. Les relacions de parella són molt complexes.
      Amb el que sí que t'haig de donar totalment la raó és amb la bellesa. Dels ulls i de l'entorn.

      Elimina
  2. Ai, les sirenes! Quines fotos tan precioses, Xavier. En aquest paratge pots quedat ben atrapat pels ulls de la sirena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha mirades que et captiven Teresa.
      Gràcies per deixar-te atrapar pel paisatge.

      Elimina
  3. Molt guapes les fotos, ves que els de la cervesa no t'agafin la idea, mediterràniament, esclar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les coincidències a vegades es produeixen Gemma.
      T'asseguro que les fotografies d'aquest post són del 2014, i al film de la cervesa d'enguany, el dels "mediterràniament" del 2015 hi ha una imatge de només 3 segons, concretament el grup d'amics a contrallum, que s'assembla.
      De totes maneres, gràcies pel qualificatiu de guapes.

      Elimina
  4. Aquesta Meritxell la sap molt llarga, per què triar? No seria la meva manera de fer, però per un relat que acompanyi aquestes magnífiques imatges, ja està bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat Xexu, però la pròpia Meritxell explica que els dos primers, tampoc no s'acaben de comprometre. O sigui que potser ells també la saben llarga perquè ja els va bé la llibertat.
      A ella també li agrada ser lliure. I segur que aprecia que t'hagin agradat les imatges.
      Gràcies.

      Elimina
  5. Xavier, digue'ls-hi a les noies i els nois que també es diu que quan n'arrepleguin un, si busquen bé podran trobar l'altre a la vora; el temps i el mar no han aconseguit d'esbarriar totes les parelles. Això diuen...
    Les fotos boníssimes!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buscar ulls de sirena és com buscar bolets. Quan en trobes un, cal seguir remenant la sorra o les pedretes, i tal com dius en trobes més.
      Haig de reconèixer que per fer aquesta col·lecció d'ulls de sirena, han calgut molts anys de convivència amb les sirenes de les cales dels volts del Cap de Creus.
      Gràcies Josep per apreciar també les fotografies.

      Elimina
  6. Comprometre's o no comprometre's, heus aquí la qüestió... en aquesta vida totes les opcions tenen avantatges i inconvenients. M'agrada aquesta història que planteja altes opcions. Me'ls estimo a tots dos, per què no? A moltes persones els hi passa... és un tema molt complex, però apassionant.

    Aquesta història en parla molt delicadament. Les fotos... encara que no sigui gens original, et diré que són molt maques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem d'acord en això dels avantatges i els inconvenients. Cada parella tracta diferent el seu amor. O els seus amors.
      Carme, no sé si no ets original amb l'elogi cap a les fotos, però gràcies per dir-ho.
      La història tampoc no és gaire original. En paus...

      Elimina
  7. No sé si he vist mai una sirena...però m'ho puc imaginar....
    Les fotos m'han fet venir ganes de bany i eixugar-me les gotes de suor que m'estan caient mentre llegeixo aquesta bella història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, vivint a l'Empordà, segur que n'has vist sovint de sirenes.
      Ja ho saps, a capbussar-te a la mirada d'una sirena que tinguis a prop.

      Elimina
  8. Estimar i viure: només tenim 1 vida. Com veure sirenes. Estar a l'aguait.

    Les fotos... que em roben la retina i el cor.

    Petonarros, estimat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només tenim una vida i cal aprofita-la dia a dia. és una bona opció, estar a l'aguait.
      Gràcies pels petonarros. Me'ls bec a galet. Frescos, com l'aigua dels càntirs de Verdú.

      Elimina
  9. Encara s'hi senten les cançons del Manel,
    cala Captiva.

    ResponElimina
  10. Tens bona vista Jordi, la darrera fotografia és anant cap a cala Captiva (o Cativa, que en diuen els del Port)
    I bona oïda. Perquè el Manel canta fluixet.

    ResponElimina
  11. Ja ho veig ja, com clàssica sirena els enamora tots, i potser ho és de veritat i no només en té els ulls...
    Ves a saber si és la protagonista d'algun conte!
    Aquests petxines i cargolets de mar, els trobo preciosos, i les fotos no cal dir-ho...
    L'escena dels amics a la platja amb el Manel tocant la guitarra, m'ha fet pensar en una època, ni millor ni pitjor, però que tenia molt d'encant...
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
  12. Potser sí que és una sirena. I si tu dius que és la protagonista d'un conte deus tenir raó.
    Sé a l'època a que et refereixes. Sí que va tenir encant.
    Bon vespre sirena.

    ResponElimina
  13. Que joves que se'ls veu! Que no es comprometin, que ja tenen temps. M'encanten les fotografies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que són joves, i tenen temps.
      El compromís és una cosa voluntària, cap a una opció o cap a una atra.
      Gràcies Loreto, per l'opinió, i per l'aportació.

      Elimina
  14. A risc que ser poc original diré que les fotos són esplèndides! I sobre el conte ja ho han dit gairebé tot. Em quedo amb la noia d'ulls de sirena, segurament també canta com elles… Ara que aquest cop li ha sortit un competidor, el Manel. El caçador caçat?
    Podem estimar moltes persones de maneres diferents…
    Per cert, això del conte de Palau i Fabre deu ser cert, no?
    Una abraçada estiuenca!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies August per les teves diverses visions, de les fotos i del conte.
      Quan vaig llegir "La llegenda dels ulls de sirena" a Contes despullats,de Palau i Fabre, (Edic. del Mall), feia anys que recollia ulls de sirena.
      Casualment, un dia coincidírem prop de Llançà amb el poeta. Anava amb una coneguda d'un amic meu. I vem conversar una breu estona tots plegats.

      Elimina
  15. Tot hi que ja ho han dit per activa i per passiva no em puc estar de dir-te que les fotos són una passada!
    I la història molt actual, se'ls estima a tots dos i no hi ha compromís. Tots contents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que és actual aquests estil d'amor. Gràcies Glòria per les teves valoracions..

      Elimina
  16. Jo em repetiré.. les fotografies en tenen meravellada i la història es preciosa i a vegades molt real

    ResponElimina
  17. Doncs gràcies per totes les apreciacions Bruixeta. Sí que és una història real.

    ResponElimina
  18. Prometo que la Paula d'aquest preciós "conte" no sóc jo. ;)
    Les fotos m'han deixat bocabadada i els ulls de sirena, enamorada.

    Tot plegat molt adient per una nit d'estiu.
    Aferradetes!

    ResponElimina
  19. Et crec Paula. Però també és una bona amiga de la protagonista.
    La Mediterrània ens uneix.
    Gràcies per la complicitat.

    ResponElimina