dilluns, 26 de setembre del 2016

Maria del Mar ( i 2)

  El Carles diu: jo que no sóc poeta goso escriure un poema tendre, amb tinta verda en un full, abans de fer-ne una barqueta de paper.
   He deixat anar a la nostra platja la barqueta de paper amb el teu nom escrit, entre les estrofes i versos del poema.
   Com si busqués una oportunitat em submergeixo en el teu nom, Maria del Mar, mania del mar.
   La tramuntana, el vent del nord, em fueteja la cara, el vent del cor, nostàlgic, traspua enfora. Contraposició de forces. La de les onades, la de la tramuntana, la de l’escuma blanca.
  Onades que ballen a l’alta mar, amb la força del rock and roll, amb l’aire de la sardana.
  S’han acabat els nostres estius Maria del Mar, et sé propera a les platges, a les del Cap de Creus, les de Tossa, les de la Barceloneta, del Prat i Tarragona.
  Que els vaixells, com el de paper,  avancin a contravent pel mar embravit.
  Que les ones generoses et facin arribar les llàgrimes tristes del meu cor, la sang dels meus precs, la persistència de la meva esperança, el consol per als mals d’amor i els mals de desamor.
  De matinada la Maria del Mar camina descalça per la sorra de la nostàlgia, per les platges de la Barceloneta. 
  L’acullen les gavines, ha acomiadat les orenetes, ha tirat molles als coloms, ha parlat amb els corbs marins. 
  Li sembla veure entre les ones una barqueta de paper. Algú hi va escriure, però l’aigua ha estovat el paper, ha diluït la tinta. A quins temporals s’ha hagut d’enfrontar? Quantes llàgrimes l’han destintat, i ara intenten seguir la història?
    Quan recull la barca, se li desfà el paper a les mans. Se li desfà l’ànima.         Unes preguntes s’entrecreuen. El temps, la cara al temps, els ulls del temps
   Ha d’esperar que el vent li dugui la resposta?
   Escolta una veu que li diu: “bon dia”.
   Es gira i uns ulls es troben. 

26 comentaris:

  1. Quina meravella de fotos!
    Moltes gràcies per continuar un bocinet aquesta història. Ara acaba amb una mirada d'esperança.

    ResponElimina
  2. un cop retrobats els ulls, tot torna a començar en un altre estació però junts

    ResponElimina
  3. Tu no deixes res descuidat, mar, muntanya, tot et va bé. I les fotos mai perden qualitat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xexu. Tenim, geogràficament i humanament, un país molt variat.

      Elimina
  4. Què pot dir-se davant unes fotografies tan esplèndides...? Què més es pot dir després de llegir unes paraules xopes d'una sensibilitat tan gran...? Només constatar, una vegada més, la meva admiració per al teu art, sigui expressat amb una càmera o amb un recull de mots. Felicitats, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Montse. El reconeixement de sensibilitat és mutu.

      Elimina
  5. Si la primera part era bonica, no ho es menys la segona. Quina meravella de fotos i d'història!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabem si el que diu bon dia és el de la primera història. Un final que és un principi?
      Sempre hi ha una esperança latent. Gràcies Mari

      Elimina
  6. Preciosa la història il·lustrada amb aquestes magnífiques fotos...M'agrada que s'acabi amb un cant d'esperança!
    M'agradaria trobar una barqueta de paper amb el meu nom voltat de versos( mig esborrats o no) com si fossin un bressol que el mar gronxa...
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
  7. Es un tòpic dir que l'esperança mai s'ha de perdre.
    Quina sort, si a més de no perdre-la, es realitza allò que s'espera. Gràcies M. Roser.

    ResponElimina
  8. Que romàntic, Xavier!
    Les fotos precioses, com sempre.

    ResponElimina
  9. Guaita, gràcies al teu post he descobert què és un corb marí

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro, Pons, que aquest blog també sigui un servei públic.

      Elimina
  10. "Mania del mar", molt ben trobat. Les onades que fotografies ho semblen, de plenes d'eufòria, com la tramuntana.

    ResponElimina
  11. Que bé que la història tingui continuació . S'intueix un final feliç.
    I que dir de les fotos?: Esplèndides.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bé llegir els teus comentaris Glòria. I què dir?: gràcies.

      Elimina
    2. Ets poesia en paraula i en imatge, Xavier. La mar refrescant i incitant, promesa de barquetes de paper en forma de posts al blog, espero, perquè ja us enyorava tots.
      Jo també espero que els positrons facin el seu fet, perquè tinc ganes d'escriure, i això del retrat és com una porta després de travessar un mur pesat.
      Una abraçada.

      Elimina
    3. Gràcies Olga. Em fa molta il·lusió llegir el teu comentari. És un honor que el faci una de les persones vives més il·lustres de Tarragona i del nostre país sencer.
      Per molts anys.

      Elimina
  12. bellíssim Xavier imatges, paraules , la història ....

    ResponElimina
    Respostes
    1. La tramuntana va ajudar. Gràcies Elfree per seguir el vent de la història.

      Elimina
  13. Superior escrito e imágenes (son pura poesía)todas, todas.

    Saludos Xavier.-

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies J. Antonio. Quina sort trobar poesia a les onades i al vent.

      Elimina