diumenge, 3 de setembre del 2017

La milla del Sí

  Ens llevem molt d’hora, encara fosc, per pujar el Monteixo des d’Àreu. Tenim pensat fer-ho pel traçat de la “Milla Vertical”
  La mateixa ruta que fan al juny els participants de la tradicional “Cuita al sol al Monteixo”. Ells ho fan corrent a la tarda-vespre i han de córrer muntanya amunt més que la ratlla de l’ombra, que en la posta del sol, va pujant. I arriben al cim quan a dalt encara hi toca la darrera llum del sol del dia.
  Nosaltres avui som 4 persones: per ordre de joves: el Jordi, la Rosanna, l’Enric, i jo que sóc el més vell. 
  Ho fem diferent: partim (caminant, i encara!) de les ombres de la vall i pugem al cim a buscar les primeres llums del sol.
   Al fons veiem la Pica d'Estats i el Pic de Sotllo.
  El camí és dur. Hi ha 1700 metres de desnivell. Per això la pujada és constant. 
És 16 d’agost, falta un mes i mig per l’1 d’octubre i de pujada, sobretot al començament, quan encara tenim alè, hem parlat dels possibles resultats del referèndum i dels impediments que faran, de ben segur, per a la col·locació d’urnes, els contraris a la democràcia i al nostre dret a decidir.
  El Jordi arriba abans que els altres. Sóc l’últim, he pujat amb 4 hores. Estem contents. Tots 4 ens fem abraçades i petons.
   Foto: Rosanna Guigó
El rècord de la Milla Vertical d’Àreu, com no podia ser d’altra manera, el té en Kilian Jornet amb 59 minuts. 
   La resposta a les preguntes que ens fèiem sobre l’1 O, la tenim quan arribem al cim del Monteixo i trobem una bandera amb el Sí que algú ha penjat dies abans de que arribem nosaltres.
La pujada a la Milla Vertical ha estat possible, com també ho serà el Sí, que sortirà l’1 O. 
Foto: Rosanna Guigó
  Gran com una casa de pagès, alt com el Monteixo i lluminós com el sol que perseguim.
   Baixem pel cantó de l’Aixeus, que en principi és més còmode.
  Quan passem per la tartera de pedres petites, ho fem amb precaució de no relliscar, ja que té molt de pendent. Tot el contrari que fa 44 anys, quan vàrem fer el Monteixo, tota una colla venint del Pic de Norís. 
  Recordo perfectament que de baixada, el meu germà Ricard i jo baixàvem aquesta tartera lliscant per les pedres, com si esquiéssim. Que àgils que érem 
aleshores. Ara mirem més on posem els peus.
Foto: Rosanna Guigó
El Ricard tenia 19 anys i jo no feia gaire que havia fet els 18. Noto tant la presència del meu germà absent que ploro per dins, quan en llocs com aquest hi penso. Amb tanta intensitat, que gairebé sento la seva veu, que sento les nostres rialles.
  Si aquell any 1973 tan llunyà, el Ricard i jo érem àgils i ràpids, el germà gran, l’Antoni, encara ho era més. Havia baixat per un altre camí i ens esperava a l’estany d’Aixeus. 
  Com enguany, que el Jordi també ens espera als que anem més lents.
  Baixem seguint el camí de l’aigua que, com nosaltres, baixa d’Aixeus.
  Han el·laborat una cervesa artesana, commemorativa de la Milla Vertical. Ens espera fresca i espessa a Àreu. 
   Aquesta sí que té estrella!!

dissabte, 26 d’agost del 2017

Pau-celona

   24 d’agost de 2017, diada de Sant Bartomeu. 
  De matinada, un home de cabells blancs s’atura al començament de la Rambla de Canaletes.
   Observa les espelmes, les flors, escrits, i joguines que han anat deixant els ciutadans i visitants de Barcelona com a ofrenes, en homenatge i record a les víctimes del terrible atemptat que van sofrir les Rambles just fa una setmana.
  A Canaletes hi ha crits de silenci. L’home pensa en les víctimes que fa una setmana van perdre la vida en aquestes Rambles i a Cambrils. I en l’innocent que va ser apunyalat quan l’assassí li va robar el cotxe per fugir.
  Contempla la Rambla buida i s’imagina, amb esglai, una furgoneta embogida d’odi, atropellant persones, just fa una setmana.
    Ell estava lluny de Barcelona, i fins avui que ha acabat les vacances no ha pogut trepitjar, amb desolació, aquest terrible escenari.
 Entre els plecs del silenci d'avui, escolta els crits de les víctimes i de les persones que fugien preses de pànic.
   Hi ha molts poemes. Alguns, personificats en els noms de les víctimes. 
 És impossible veure el mosaic de Joan Miró. Està totalment cobert d’espelmes, flors, poemes, barrets i gorres dedicades. Fins i tot algú ha deixat una capseta d’anissos. Per als infants que hi van morir?
  Un trist retorn a Barcelona després de les vacances, pensa mentre s'encamina a la feina.
  Al migdia en plegar del treball passa pel mosaic d'en Miró. Com que fa una setmana justa hi ha molta gent que han vingut a fer ofrenes. També els turistes s'aturen, fotografien, preguen...
  L’endemà torna a passar per l’invisible mosaic de Joan Miró i encén una llàntia, just al costat del ram de flors que van dipositar uns joves després de l'acte interreligiós que es va celebrar ahir a les Drassanes, com a homenatge a les víctimes de Barcelona i Cambrils. 
  Mentre ho fa sent uns crits. Un home li està pegant al cap amb una ampolla d’aigua a una noia. Per l’aspecte, ella és una prostituta i per la xuleria que gasta l’individu, ell deu ser el proxeneta.
  Sortosament una parell de policies motoristes puja pel lateral de les Rambles i l’home els fa un senyal per a que s’aturin, i els informa del que està succeint. Immediatament els guàrdies aturen l’agressió i interroguen el maltractador.
  L’home dels cabells blancs deixa que la policia faci la seva feina. Mentre es va fent de dia, s’allunya trist i desorientat. Perplex pensa que encara hi ha molta feina a fer. Aturar el terrorisme i tantes i tantes agressions diàries. Com es fa?

divendres, 28 de juliol del 2017

Garrotins de destrucció massiva

No es pot descriure amb un boli
el mar sembla una aquarel·la
el cel és un quadre a l’oli
avui compro aquesta tela.

 Amb la muntanya i el mar
a la proa del vaixell
l’estiu vol veure arribar
ancorada en el Port Vell.

 Buscant l’ou de bon matí
en Colom garratibat
ha assenyalat amb el dit
que allò era un ou ferrat.

Han posat un ascensor
per un euro pujar a la lluna.
Això és tenir mala sort
no porto aquesta fortuna.

Al matí quan surt el sol
ja comença la calor
no és estrany en ple juliol
això no té aturador.

 Comprar urnes és la gràcia
que calli ja l’opressor
no és estrany en democràcia
això no té aturador.

 Hi ha qui amb tota la barra
ens compara amb la ETA
li dedico al molt bandarra
al cap una cagadeta.

Al garrotin al garrotan
de la vera vera vera de Sant Joan.
Al garrotin al garrotan
que el nostre referèndum va endavant!

diumenge, 23 de juliol del 2017

Tornar a Besan

   La Trini i el Pep fa més de mitja hora que pugen pel camí de ferradura quan albiren Besan, que dorm al fons del barranc aprofitant, el darrer sol de la tarda.
   - Ningú diria que lo nostre poble està abandonat - diu el Pep aturant-se una estona a respirar.
   - Jo no li considero - exclama la Trini - El veig com sempre.
   - Però ja fa molts anys...
    De tot fa molts anys per a ells. S’ha acabat la pujada, ara el camí és planer i entre herbes. Fins i tot fa una mica de baixada.
     - Recordes els que vivien aquí?
    - Com m'haig d'haver oblidat d'ells - respon el Pep - si la pubilla d'aquesta casa festejava amb lo mosso de casa Felip...
   Els arbres i la vegetació són els que principalment viuen actualment als carrers de Besan.
    - Vols que hi entrem Trini?
    - É perillós Pep
    - Sí, ja vigilarem que no s'esfondri lo terra.
    - Quins farts de treballar ens férem aquí a dalt Pep!
    - No sempre treballàvem Trini...
    - Au ves! Sempre estàs igual tu!
    - Aquí vàrem batejar les nostres fills.
    - I enterrar les nostres padrins.
    - Eres feliç Trini?
    - Encara ho sóc ara home, només de poder-ho recordar.
    - Lo nostre carrer es manté bastant bé. Que bé ens ho passàem a les Festes Majors, Pep.
     - Ara ho reconeixes? No m'ho deies pas quan érem fadrins, sempre fugies...
     - No sigos ruc, ja saps que ho feia veure...
    - Vos dir que aqueixos no tenen la roba eixuta ja? 
    - Diria que sí Trini.  Deu fer més de 10 anys que està estesa...
     Abans de marxar aprofiten per tornar a visitar casa seva.
   - No trepitjos que s’esfondraria.
   - Ara som més lleugers Trini, segur que aguanta lo nostre pes.
     Fan una darrera mirada a Besan, abans de baixar de nou cap a Ainet, allà on fa anys que dormen.
     - Mira Trini, un bolet pallarès...
    - No sigos més fantasma de lo que ets Pep. - diu la Trini sense poder amagar un ample somriure  - I deixa de mirar lo terra - afegeix.
  Alcen la vista i albiren lo Covil i la serra de Màniga. El sol encara il·lumina els cims, mentre que Besan resta ensotat. 
    I la llum s'apaga.