Després
d’estar tants dies confinats a casa, estem aprenent (en els horaris permesos) a
reviure.
A tornar
a llocs que feia dies que no veies.
Llocs
propers. Per ara no podem anar gaire lluny. Si la setmana passada vaig
comprovar que el mar encara existeix, aquesta he volgut saber si Pedralbes és
al seu lloc.
De bon
matí el trobo com sempre: solitari.
O no tan
solitari. Arriba gent, que com jo, vol gaudir l’aire net dels vessants de Collserola.
El “permís” que tenim al matí per sortir potser ha fet
que algunes persones hagin descobert les virtuts de llevar-se d’hora. A aquesta
hora, si no fos pel confinament, encara
dormirien o serien a la feina, o a costura que deien abans.
Unes flors grogues entre una buguenvíl·lea lila em fan pensar en dues dones empresonades injustament: La Carme
Forcadell i la Dolors Bassa.
I per relació d’idees, en la llibertat dels Jordis, Sànchez i Cuixart que reclama novament Amnistia Internacional.
I de tots els altres: l’Oriol, el Quim, el Raül, el Jordi Turull, el
Josep...
I totes les persones exiliades.
El cas que els fan els auto-anomenats jutges del Tribunal és nul.
La lluna minva però algun dia tornarà a fer el ple.
La quadratura del cercle: viure i no propagar el
virus.
El camí de retorn a casa té atractius per gaudir. Impagables.
De retorn a Sants passo per les Corts. Trobo un mural. En arribar a casa busco poemes de Rosa Leveroni:
Amo tots els camins, fins
els més aspres,
mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
als meus sentits desperts.
Em recullo el cabell
amb una goma i mica en mica agafo el ritme.
