Un santsenc a Torroella

      De Montgrí. 

       El santsenc hi arriba en un plujós dia de mercat.

       Els paradistes han hagut de posar plàstics per a que no es mulli el gènere.

       Però no tothom té aixopluc. Per sort para de ploure.

      Torroella de Montgrí és la vila on va néixer l’Honorable Consellera de Treball, Afers Socials i Família, la Senyora Dolors Bassa, que actualment és a la presó per defensar pacíficament les seves idees polítiques.

       Molts carrers i places reclamen el seu alliberament.

       També els balcons de les cases particulars.

       Les aules musicals avui són en silenci.

       També altres espais de cultura.

       La plaça de la Vila avui també és plaça de mercat. 

       Sant Antoni del Porquet va ben abrigat.

      Els amants de la sardana són deutors de Torroella (Tarroella que en diuen els intics). 

   En Vicenç Bou també és fill d’aquesta ciutat. Al safareig públic ressonen les seves músiques.

      Els que ja tenim una edat coneixem moltes de les seves sardanes. Qui no ha cantat “El saltiró de la cardina”? “Pageseta moreneta, vull cantar-te una cançó...” 

      I moltes altres sardanes que duem impregnades a les venes, com la “Llevantina” o “Girona  Aimada”.

       A la plaça del Palau de lo Mirador també han escoltat les seves sardanes.

       Les parets de l'Església de Sant Genís són imponents. 

És hora de marxar: es pot sortir de la ciutat pel Portal de Santa Caterina.

      Si la consellera fos a casa, Torroella de Montgrí encara seria més lluminosa.

L’Antoni, el germà gran

La covid s’ha endut l’Antoni.

     El seu paper de germà gran el va començar a fer quan a casa encara només era el gran dels tres primers. 

      Gairebé no ho recordo, però quan el Ricard i jo érem petits, l’Antoni ens acabava de vestir i ens pentinava.

      Si algun conegut pel carrer li donava un caramel, ell li deia: me n’ha de donar 3 més, perquè som quatre. I ens els repartia. I cinc quan vam ser 5. I així fins a 6.

     A mesura que van anar arribant nous germans augmentava la seva responsabilitat.       També amb els nebots.

      No era una feina que li imposés ningú: li sortia del natural. Ell era el gran i ens cuidava. 

      Més endavant quan treballava, si algun representant li regalava algun producte de promoció, ja fossin bolígrafs, bosses de viatge o rellotges de marca, ell seguia fent com quan era petit: porti-me’n més que a casa som tants. 

      Perquè la seva generositat no s’acabava amb els germans estrictes, sempre anava més enllà.

      A la muntanya anant ell de guia vam fer el Balandrau amb l’enyorat Ricard. I molts altres cims fins que ens va dur a la Pica d’Estats, quan encara érem molt joves.

        També el pic de Sotllo.

       L’1 d’octubre,  quan els organitzadors van demanar voluntaris per ser president de mesa electoral no s’ho va pensar gaire, s’hi va presentar i el van nomenar. Per defensar el dret que tenim a ser una república independent.

     Des d’aleshores, i també abans,  les vegades que ens hem trobat a les concentracions o manifestacions en favor de la llibertat són incomptables.

      Amb ell hem compartit els millors moments de la vida i quan han vingut dificultats sempre hem comptat amb la seva ajuda. Una ajuda serena i eficaç. 

      Com deia ell mateix, fent broma si algun dia algú li buscava les pessigolles: jo sóc una persona estable. I rèiem i rèiem...

       L’Antoni ha estat un gran viatger. Alguns dels països que ha visitat, abans de que ho fes pràcticament ni sabíem que existien.

      Part de la felicitat que hem viscut, també li devem a ell, amb tants i tants anys de convivència continuada.

 Hem quedat orfes d’Antoni.

Antoni Pujol i Guarro

Barcelona 21 de setembre de 1952 - 29 d’octubre de 2020

Un santsenc a Santa Perpètua

     El santsenc arriba a Santa Perpètua de Mogoda un matí de la darrera setmana d’octubre.

     Portava dos Sants Jordis (el del 2018 i el del 2019) venint a aquesta ciutat del Vallès  Occidental, que és la de Jordi Cuixart, convocat junt amb milers de persones, per Òmnium Cultural, de la qual en Cuixart n'és el president. 

Enguany, com ja és sabut, no es va fer la convocatòria per culpa de la covid.

     Si normalment hi ve en primavera, avui ho fa en plena tardor. Els colors varien, les ganes de llibertat són les mateixes. 

O més grans si això és possible.

     Un veí del passeig de la Florida amb la finestra de casa seva oberta escolta música de la Dharma. Se sent “Resistir és vèncer” i li arriba la veu de la Txell Bonet recitant un poema del seu home, en Jordi Cuixart:

“...És endins cada revolta,

que és present i complaent,

quan tothom dorm, el meu cor canta:

Resistir és vèncer,

com estimar, voldrà dir sempre compartir.”A l’ajuntament de Santa Perpètua han penjat ben enlaire...

     ...una pancarta reclamant la llibertat de Jordi Cuixart, empresonat des des fa més de 3 anys per manifestar-se pacíficament.

A alguns carrers es respira pau.

L’església parroquial de Santa Perpètua té regust de segles. 

Un vitrall a la façana, en forma de rosetó, deixa entrar la llum de l'octubre.

La Granja Soldevila recorda el passat tèxtil del poble.

     Santa Perpètua recorda les víctimes de Mahautsen.  3 són fills d’aquesta població: En Francisco Sabatés Esperanza, en Josep Rovira Prats...

...i en Projecte Forns Ninou, del que trobem la “stolpersteine” que li han dedicat.

     Abans de marxar passa per davant d’una de les fleques “Pa Artesà del Vallès” que ha guanyat el concurs organitzat a Girona “el millor xuixo del món 2020”.

Serà un bon berenar un cop ja sigui a Sants. 

     Veritablement és un xuixo excel·lent.  A Girona no es van equivocar quan van atorgar la distinció a Santa Perpètua de fer els millors xuixos del món.