Estels del Sud (1)

 

    La travessa dels "Estels del Sud"  fa una volta circular, en cinc etapes, al Massís dels Ports, conegut també com a Ports de Tortosa-Beseit.

  1a Etapa: Beseit - Refugi Font Ferrera

  Comencem la caminada a Beseit. El camí passa ben aprop de la Font de la Rabosa, on vindria de gust banyar-s'hi, però... 

  

    ...el dia no és segur, podria ploure i cal aprofitar el temps.

    Passem pel Parrissal, on neix el riu Matarranya.

    Des del camí de les Gúbies, que sovint passa per sobre de passeres de fusta, admirem els penyals que hi ha a banda i banda del recorregut.

    Els Estrets del Parrissal són impressionants. És com entrar en una catedral geològica.

    Portem unes quantes hores de marxa. Després de pujar el Barranc de la Coscollosa, contemplem la Conca del Matarranya, que deixem enrere.

    El Teix monumental de la Coscollosa ens confirma que anem per bon camí. Ben a prop aprofitem per dinar.

    Quan fa una estona que som al refugi de Font Ferrera cau un xàfec. Hem estat de sort de ser sota teulada.

 

    Para de ploure. Gaudim del capvespre.

 

    Quan acabem de sopar coneixem l'Estela, la guineu  que ve a buscar les sobres. Es refia de la gent del refugi perquè sap que la tracten bé. S'atipa de valent i encara fa un parell de viatges per a portar menjar per a les seves cries que l'esperen amagades en algun cau.

  Sabíem de la seva existència i ha estat un plaer conèixer de ben a prop la raboseta de Font Ferrera.

    2a Etapa: Font Ferrera - Refugi del Caro

    Fa un matí fresc. Després de passar pel cim de Negrell, travessem el Pla de Vallcaneres.

     Les vistes dels Ports sempre són canviants.

     L'entrada a la Cova del Cristall és immensa.

   Aquí dins hi van viure, fa milers d'anys, unes quantes generacions d'avantpassats nostres.

    Distingim el Delta de l'Ebre. Allà a baix algú es deu estar menjant un bon arròs. Nosaltres ens conformem amb un dinar d'entrepà.

    Hem d'enfilar el Coll de Pallers. Sabem que arribarem, en poques hores, al refugi del Caro. Ha estat una etapa bastant més llarga que la d'ahir.

Hivernal al Torreneules

      Aprofitem que el febrer ens ha regalat un dia per anar a fer el Torreneules.

       L’amic isard ens vigila des de lluny.

      Ahir va fer molt de vent i va escombrar. La neu que és rere les roques va resistir l’embat del torb.

      A d’altres llocs el vent va pentinar la neu, elegantment.

    Quan som a una bona alçada, veiem el Puigmal i la resta de muntanyes de l’anomenada “Olla de Núria”.

     Enfront tenim el cim de la Coma del Clot, que en els mapes antics es coneixia com a Torreneules Gran. A l’esquerra, el Torreneules, que abans es coneixia com a Torreneules Petit.

      I el Torreneules és justament el que volem pujar avui.

      La pujada és molt atractiva.

       I costeruda...

     Quan som dalt del Pic de Torreneules (2.711 metres) contemplem un gran panorama. Un dels cims propers (separat pel fondal de Coma de Vaca) és el Balandrau.

    Baixem a l’alberg del Pic de l’Àliga, on soparem i hi passarem la nit. A fora hi ha una taula més glaçada que la de la negociació.

    Rere el Taga, i il·luminant el Ripollès, el color rogent del capvespre ens anuncia “pluja o vent”.

     Primer dia de març: a la nit ha fet vent i han caigut algunes volves de neu. El matí és serè i creixent, la lluna és minvant.

   Al Finestrelles i als cims veïns encara hi bufa el vent, que s’emporta les restes de núvols.

    Aquells que busquen terroristes allà on hi ha gent que es manifesta legítimament, han sortit a esmorzar.

      Ens guia l’estel del matí.

     La nit ha estat molt freda.

    Els amants de les muntanyes del nostre país, tenim tot un dia per davant i seguirem fent cims.

    Una gran roca té el perfil de la cara d’un jutge petrificat. Dura i freda.

    Nosaltres seguim el nostre camí: el de la llibertat.

El darrer cafè a la Mola

 

     Quan fa poc que hem començat el camí cap a la Mola, contemplo una de les roques més cèlebres la serra. Ben a prop hi ha urbanitzacions que gairebé s’endinsen al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Algunes de les cases llueixen, sense vergonya, piscines plenes d’aigua en temps de sequera.

     —Com t’estimes més que t’anomenin? —li pregunto —. Cavall Bernat o Carall Bernat?

       —Tu mateix —respon.

       —Tampoc no voldria utilitzar un mot que fes perdurar el fal·locentrisme.

      —No t’amoïnis gaire per això —diu —. La natura ho sap compensar.

       Pugem tota una colla que hem vingut expressament de Sants, de la Roca del Vallès, de Vic i de Barcelona, per dinar al restaurant de la Mola, abans que ens el tanquin.

       Els que reivindiquen l’ampliació de l’aeroport, els mateixos que volen fer una autopista que malmet, encara més, una part del Vallès, ara diuen que les mules contaminen...

        Contemplem el Mediterrani, solcat per vaixells enormes que l’embruten cada dia.

        El camí no es fa feixuc: divisem Collserola...

       el Montseny,

        els venerables turons de Montserrat

        i els pirineus nevats.

        L’arribada a Sant Llorenç del Munt, per moltes vegades que s’hi hagi estat, sempre és un regal.

        Les mules descansen després d’haver carregat el menjar i el beure que serveixen al restaurant del cim de la Mola.

        Abans de dinar contemplem, de nou, les muntanyes des d’aquest mirador privilegiat. Entre elles la muntanya germana de la Mola: el Montcau.

        Vianda guisada o a la brasa... I un porró al centre de la taula.

        Fem el darrer cafè a la Mola.

        —A reveure bonica.

         —Fins aviat Carall Bernat, amb restaurant o sense, tornarem.

        Abans de marxar observem les cases que hi ha a tocar del Pac Natural. El pitjor no és que fa anys s’hi van acostar massa, sinó que se segueix construint. Aquells que han fet tancar el restaurant, els donen llicència.