dimarts, 27 de gener del 2015

Suggeriments










Entre la sorra
de la mar ben calmada
busco l’essència.













Adolescència.
Una tarda estiuenca.
Lluny la infantesa.


















Superpoblada.
De tan acompanyada
vaig créixer sola.











Rere l’arbreda
Descansa la calitja.
Tarda de calma.

Bellesa blava
davant meu tot esclata
si ella em contempla.








La pell colrada
el foc del sol es guarda.
Traç de sanguina.

 Se sent segura,
els blaus l’emparen.
La mare el gronxa.








La son arriba
i dormen les joguines.
El nin somnia.









Moments d’espera,
Una pregunta roja
no té resposta.














La pell recorda
les teves pinzellades.
Dolces paraules.

















Sempre em festegen
les papallones grogues.
Ales esteses.
Aigua a la gerra.
Les meves esperances
que no es panseixin.

(Pintures originals de Montse Pena Modia)

dimarts, 20 de gener del 2015

El comptador del 27 S

Ahir, en passar per la plaça de Sant Jaume de Barcelona vaig trobar a faltar un element que ens acompanyà en l’espera del 9 N: el lluminós que anava fent el compte enrere, segon a segon, minut a minut, dia a dia.
Vaig mirar la paret sense el comptador, vaig treure la càmera, i després d’enfocar els balcons on hi havia el rètol lluminós del 9 N i disparar unes quantes instantànies, em vaig adonar que un home se m’havia posat al costat i mirava cap a l’edifici.
        - Què retrates? - em preguntà.
       - Que no ho veieu? El compte endavant cap a la independència.
    - !! - No va dir res i restà mirant cap a la façana d’aquell edifici que va marcar el compte cap el 9 N.
Se’m feia tard, havia d’entrar a treballar i no em podia entretenir gaire donant-li explicacions.
Mentre treballava m’imaginava el rètol del 27 S, i el meu cervell començà a fer fotoxoping.
En sortir de treballar, en passar per la mateixa plaça vaig observar les banderes que onegen al capdamunt de l’Ajuntament de la meva ciutat. Per imperatiu legal hi ha la bandera dels opressors. Vaig tornar a treure la càmera i vaig enfocar les tres banderes amb el tele. Se m’acostà el mateix senyor del matí.
       - Ara sí que veig què retrates - em digué - Les banderes, oi?
 Faig un fotoxoping mental rapidíssim.
    - Ho heu encertat. Veieu com voleien les estelades?
    - !! - Es gratà el clatell i de seguida afegí. - Ara que ho dius.... 
Quan vaig arribar a casa em vaig asseure a l’ordinador, vaig descarregar les fotos i vaig començar a fotoxopinguejar.
L’endemà, en passar per la plaça de Sant Jaume, vaig veure aquell mateix senyor, donant explicacions a uns joves.
       - Si el 27 S volem, el nostre país serà independent. - I assenyalant cap a les banderes de l’ajuntament afegí: - veieu com onegen les banderes de la llibertat?
Em vingué al cap una dita popular.
"Els catalans de les pedres en fem pans".

dimarts, 13 de gener del 2015

El retorn dels 3 Mags

 "Han pres el trencall i s’ha obert la clariana, 
i han ordenat als homes descans. 
Al camp d’oliveres tres reis s’acomiaden 
i encaixen les mans."

Guillem, Martí, Roger, i Arnau: “Manel
Com cada any, a mitjans de gener els tres mags, fan una aturada per descansar, abans de seguir cadascú pel seu camí, de retorn a l’Orient. Melcior està una mica deprimit i Gaspar intenta animar-lo. “Ja saps que et passa cada any. Els infants són així, el que era il·lusió en uns instants es pot tornar desencís”.
“Tinc fred” es queixa el Rei Negre, “el clima d’occident em matarà!” Els patge ha encès un foc. “Descanseu senyor”, li diu el cameller que fa segles que el condueix d’una punta de món a l’altre. “Quines ganes d’arribar a casa, on l’aire és dolç com els dàtils.” Diu Baltasar asseient-s’hi a prop. “Quan arribi al meu país faré una migdiada a l’ombra d’una palmera que durarà onze mesos"

“S’acosta algú” diu el patge. “Ei! qui sou?” Un home panxut arriba ranquejant. Té una barba blanca encara més llarga que la del rei blanc. ” Ell i en Melcior es fiten cara a cara. “Ens coneixem, oi?” Riuen tots dos a la vegada... “De sobres saps que sóc el Pare Noël, i també vaig de retirada”
 “No hauries de ser a Lapònia ja?” Pregunta Gaspar. “M’he tornat més lent de moviments” contesta Sant Nicolau. “L’edat no perdona i el reuma encara menys.” “Però si tu ets més jove que nosaltres” diu Baltasar. “El Pare Noël se’l mira. ”Quan es tenen tants anys, no ve d’uns quants segles” 
“Estàs millor al natural que tots aquells imitadors, encara que siguin més joves que tu, que treballen a les portes dels grans magatzems, tocant la campaneta.” Diu Melcior. I afegeix: “i allò que no sona”.
Tots quatre estan cansats. “Porto un disgust que no me l’acabot” diu el vell Noël. L’any passat, en terres americanes, allà on m’anomenen Santa Claus, li vaig regalar una pistola de fireta a un nen negre de 12 anys. A falta d’un mes pel Nadal, i mentre jugava amb ella al carrer, un policia li va disparar i el va matar.
S’han quedat muts. Cadascú es fa les seves reflexions. El vell Melcior recorda el cas d’una nena que es desesperà quan li digueren que els reis eren els pares. Havia fet una carta als reis demanant dues coses. La primera, una nina. La segona, que el pare deixi de despertar-la de nit, i s’assegui al seu llit, d’amagat de la mare. Si els reis són els pares, a qui li ha de fer la petició?
Una llàgrima solca la cara del vell barbut. Li ha deixat una nina a canvi d’un cubell amb aigua pels camells. I quan marxava ha escoltat que algú obria la porta del dormitori de la nena.
Gaspar també plora. Portava un cavallet de cartró a un nen que li va enviar la carta des de Sant Joan de Déu. L’any passat deixà la sabatilla al peu del llit i ell hi deixà un trenet elèctric i unes monedes de xocolata. Enguany el llit era buit i no hi havia sabatilla.
“Potser és que li han donat l’alta” intervé Baltasar intentant aixecar els ànims dels seus companys. “Penseu en aquells nens i nenes a qui sí que els hem encertat el regal... Jo mateix vaig deixar una bicicleta a un nen que feia tres anys que la demanava, i tu Gaspar, no ens vas dir que havies dut un estoig de colors a un futur artista? I tu Melcior, no has portat una llibreta artesana de paper gruixut per pintar i escriure a una noia per a que hi dibuixi els seus somnis?” I vaixells pirates, i cotxes dirigits, i vídeo-jocs, mòbils, ordinadors i tablets, i corbates pels pares bons, i perfums per a adolescents enamorades i màquines d’afaitar a qui li comença a ombrejar el bigoti, i una guitarra elèctrica al qui vol fer un conjunt a l’institut, i un pack amb una nit a un hotel amb encant per aquells vells amants, i novel·les per les dones somniadores, i uns esquís, i un jersei gruixut, i roba interior, i pantalons de moda, i jaquetes, i...” 
“Para. para!” L’interrompen. “Ja sabem què hem regalat”
“Hauríem de seguir” aconsella l’expert cameller. “Passades aquestes muntanyes triarem el camí. Tu Nicolau, cap al nord”, i nosaltres seguirem cap a l’Orient i després ens anirem separant, cadascú cap al seu país.
L’any que ve tornaran a carregar les carrosses de regals. Una mica d’esperança per als qui l’han perduda, companyia pels solitaris, amor pels que no en tenen, teulada per qui dorm al carrer i carbó per al que s’ha fet milionari amb els estalvis de qui ara no té sostre.
I un estel per qui no es cansa de seguir-lo.

dimecres, 7 de gener del 2015

Lluna, sol i estrelles a Montserrat

A Montserrat la llum de la darrera tarda del 2014 va marxar suaument, sense manifestar-se espectacularment. 
S’apaga la tarda com s’apaga l’any. Passem entre turons d'un any a l'altre.
Les primeres llums dels primers dies del 2015 arriben acompanyades de tons rojos.
Es lleva el 2015. Silenciosament. Els ocells han emmudit just abans de l’alba. Després comencen a cantar, a refilar. A Montserrat sonen les campanes i ressonen pels turons.
Dalt de Montserrat el temps passa diferent, els silencis són profunds i els sons es magnifiquen.
Hi ha qui veu el futur molt negre, que perd l’esperança. Que no creu ni en els acords, ni en la unitat. Fa anys es va fer popular una dita, en Josep Fortuny l’acostumava a citar: “El moment més fosc sempre és just abans del trenc de l’alba”.
Sóc dels que pensen que ens en sortirem, i amb bona nota.

Un polític català ha pronosticat que el 2015 es produirà una forta sacsejada. Així ho han transcrit alguns diaris, i ho han llegit des del vessant polític. I si qui va pronunciar aquesta frase, en realitat volia dir que el 2015 ens portaria una forta sexejada? Tot és possible.
Benvingut 2015!!

dimecres, 31 de desembre del 2014

Darrer passeig pel teatrí (i 3)

Un pensament s’introdueix, com un papalló, entre els decorats de paper i de cartolina. Passeja pels claustres de l’antigor i sent, potser només s’imagina que ho sent, una mica d’aire de quan era més feliç, de quan no s’adonava que ho era.
S’asseu a una barqueta esperant que un vent favorable la condueixi pel mar dels records, ni que sigui acompanyada d’un sol record, aquell que du impregnat a la seva roba, que li fa companyia quan se sent sola.
Desembarca a un llac. Ve de terres orientals, i s’endinsa als boscos de Folgueroles, llegeix Verdaguer i tota ella reneix.
Descansa a Sant Julià de Vilatorta. La fam que ocasiona la guerra aquí no és tan severa com a Sants. La mare la cuida mentre el pare és fora, i ella ajuda les germanes més petites.
La tarda ha tenyit els arbres de color roig. O no és la tarda qui ho torna tot de color de sang?
Des del mar segueixen bombardejant Barcelona i encara més des de l’aire. També a d’altres ciutats catalanes, el feixisme italià i espanyol castiga la població civil, que com sempre és indefensa, malgrat els refugis.
 Catalunya no té l’exclusiva de l’atac irracional. També el País Basc i la resta de la península que encara és republicana rep la pluja de foc.
Allò que provisionalment en van anomenar pau, esclata per esgotament. Allò que per la majoria va ser la misèria de la postguerra i per als col·laboradors del règim guanyador, va ser l’oportunitat, per fer-se rics, estafant els pobres mitjançant l’estraperlo i d’altres maneres innobles d’enriquir-se.
Arriba una altra persona que li porta l’amor, aquell que comparteix amb la resta de mortals d’arreu dels continents.
I l’amor, ja ho sabem, és un contrast de colors, un constant canviar de moments, d’alegries i de penes. D’il·lusions i d’angoixes.
Monuments fantàstics, meravelles d’arreu del món existeixen a la seva ment. 
Passen els anys arriba gent nova, se’n va l’antiga. És així d’ençà que es va inventar el món.
La felicitat és a prop, diuen. Només cal allargar la mà per abastar-la. Diuen... sempre és una manera de dir-ho.
Camina per paisatges coneguts, per paisatges impossibles, per camins de somni, per corriols inexistents... però camina.

Un matí es desperta escoltant l’ocell que li porta la primavera, aquell que també canta a les muntanyes del Canigó. 

Aquell que li porta nits fresques d’estiu, quan els veïns treuen les cadires al portal i s’asseuen a comentar el que els fa la vida, barrejant històries amb acudits.
Ella ha madurat, i tot canvia. Somnis que s’han realitzat o que ni s’han engegat. Camina pels darrers decorats de la vida. 
Tant se val el que s'ha sacrificat. Segueix treballant per qui té menys que ella. Viu somnis manllevats. És propietària de la realitat.
Ha emmagatzemat tresors. Tresors de saviesa, que són els que compten.
La vida segueix en un nou any que comença.