Pau-celona

   24 d’agost de 2017, diada de Sant Bartomeu. 

  De matinada, un home de cabells blancs s’atura al començament de la Rambla de Canaletes.

   Observa les espelmes, les flors, escrits, i joguines que han anat deixant els ciutadans i visitants de Barcelona com a ofrenes, en homenatge i record a les víctimes del terrible atemptat que van sofrir les Rambles just fa una setmana.

  A Canaletes hi ha crits de silenci. L’home pensa en les víctimes que fa una setmana van perdre la vida en aquestes Rambles i a Cambrils. I en l’innocent que va ser apunyalat quan l’assassí li va robar el cotxe per fugir.

  Contempla la Rambla buida i s’imagina, amb esglai, una furgoneta embogida d’odi, atropellant persones, just fa una setmana.

    Ell estava lluny de Barcelona, i fins avui que ha acabat les vacances no ha pogut trepitjar, amb desolació, aquest terrible escenari.

 Entre els plecs del silenci d'avui, escolta els crits de les víctimes i de les persones que fugien preses de pànic.

   Hi ha molts poemes. Alguns, personificats en els noms de les víctimes. 

 És impossible veure el mosaic de Joan Miró. Està totalment cobert d’espelmes, flors, poemes, barrets i gorres dedicades. Fins i tot algú ha deixat una capseta d’anissos. Per als infants que hi van morir?

  Un trist retorn a Barcelona després de les vacances, pensa mentre s'encamina a la feina.

  Al migdia en plegar del treball passa pel mosaic d'en Miró. Com que fa una setmana justa hi ha molta gent que han vingut a fer ofrenes. També els turistes s'aturen, fotografien, preguen...

  L’endemà torna a passar per l’invisible mosaic de Joan Miró i encén una llàntia, just al costat del ram de flors que van dipositar uns joves després de l'acte interreligiós que es va celebrar ahir a les Drassanes, com a homenatge a les víctimes de Barcelona i Cambrils. 

  Mentre ho fa sent uns crits. Un home li està pegant al cap amb una ampolla d’aigua a una noia. Per l’aspecte, ella és una prostituta i per la xuleria que gasta l’individu, ell deu ser el proxeneta.

  Sortosament una parell de policies motoristes puja pel lateral de les Rambles i l’home els fa un senyal per a que s’aturin, i els informa del que està succeint. Immediatament els guàrdies aturen l’agressió i interroguen el maltractador.

  L’home dels cabells blancs deixa que la policia faci la seva feina. Mentre es va fent de dia, s’allunya trist i desorientat. Perplex pensa que encara hi ha molta feina a fer. Aturar el terrorisme i tantes i tantes agressions diàries. Com es fa?

Garrotins de destrucció massiva

No es pot descriure amb un boli

el mar sembla una aquarel·la

el cel és un quadre a l’oli

avui compro aquesta tela.

 Amb la muntanya i el mar

a la proa del vaixell

l’estiu vol veure arribar

ancorada en el Port Vell.

 Buscant l’ou de bon matí

en Colom garratibat

ha assenyalat amb el dit

que allò era un ou ferrat.

Han posat un ascensor

per un euro pujar a la lluna.

Això és tenir mala sort

no porto aquesta fortuna.

Al matí quan surt el sol

ja comença la calor

no és estrany en ple juliol

això no té aturador.

 Comprar urnes és la gràcia

que calli ja l’opressor

no és estrany en democràcia

això no té aturador.

 Hi ha qui amb tota la barra

ens compara amb la ETA

li dedico al molt bandarra

al cap una cagadeta.

Al garrotin al garrotan
de la vera vera vera de Sant Joan.
Al garrotin al garrotan
que el nostre referèndum va endavant!

Tornar a Besan

   La Trini i el Pep fa més de mitja hora que pugen pel camí de ferradura quan albiren Besan, que dorm al fons del barranc aprofitant, el darrer sol de la tarda.

   - Ningú diria que lo nostre poble està abandonat - diu el Pep aturant-se una estona a respirar.

   - Jo no li considero - exclama la Trini - El veig com sempre.

   - Però ja fa molts anys...

    De tot fa molts anys per a ells. S’ha acabat la pujada, ara el camí és planer i entre herbes. Fins i tot fa una mica de baixada.

     - Recordes els que vivien aquí?

    - Com m'haig d'haver oblidat d'ells - respon el Pep - si la pubilla d'aquesta casa festejava amb lo mosso de casa Felip...

   Els arbres i la vegetació són els que principalment viuen actualment als carrers de Besan.

    - Vols que hi entrem Trini?

    - É perillós Pep

    - Sí, ja vigilarem que no s'esfondri lo terra.

    - Quins farts de treballar ens férem aquí a dalt Pep!

    - No sempre treballàvem Trini...

    - Au ves! Sempre estàs igual tu!

    - Aquí vàrem batejar les nostres fills.

    - I enterrar les nostres padrins.

    - Eres feliç Trini?

    - Encara ho sóc ara home, només de poder-ho recordar.

    - Lo nostre carrer es manté bastant bé. Que bé ens ho passàem a les Festes Majors, Pep.

     - Ara ho reconeixes? No m'ho deies pas quan érem fadrins, sempre fugies...

     - No sigos ruc, ja saps que ho feia veure...

    - Vos dir que aqueixos no tenen la roba eixuta ja? 

    - Diria que sí Trini.  Deu fer més de 10 anys que està estesa...

     Abans de marxar aprofiten per tornar a visitar casa seva.

   - No trepitjos que s’esfondraria.

   - Ara som més lleugers Trini, segur que aguanta lo nostre pes.

     Fan una darrera mirada a Besan, abans de baixar de nou cap a Ainet, allà on fa anys que dormen.

     - Mira Trini, un bolet pallarès...

    - No sigos més fantasma de lo que ets Pep. - diu la Trini sense poder amagar un ample somriure  - I deixa de mirar lo terra - afegeix.

  Alcen la vista i albiren lo Covil i la serra de Màniga. El sol encara il·lumina els cims, mentre que Besan resta ensotat. 

    I la llum s'apaga. 

Com dues gotes d'aigua

  La tarda abans havia fet cel rogent... “No acabis la frase” tornà a dir la Míriam.

   Deixa’m dir que no va fer vent. Recordes com es deia aquell poble, tan petit on vàrem pujar? 

   “Quin?” 
  Sí dona, aquell poble, enlairat i emboirat,  on vam pujar a finals de primavera, aquell matí que plovia...

   “Vols dir aquell on mentre hi érem va parar de ploure? Als vessants de la serra de dallonses?”

    És cert, va parar de ploure, el ressol foradava el cel.

   “Quina llàstima que heu pujat en un dia emboirat, no vàreu veure les vistes panoràmiques”. Em va dir la Cristina. Ella segur que sap el nom del poble.

     I les vistes de proximitat? No diuen que al mal temps cal fer bona mirada?

    Arrengleradetes s’assemblen com dues gotes d’aigua.

    Crec que només hi viuen dues persones, i aquell matí no en vam veure cap de les dues. Només una guineu que buscava el dinar prop d’un marge. I que es va amagar abans de que pogués fer-li una fotografia. “És que no li agrada que l’apuntin”

    L’aigua mulla, el foc crema.

   “Has descobert la sopa d’all?” Em preguntava la guineu des del seu amagatall.

Hi ha coses que són tan naturals que no caldria haver-les de repetir, li dic a la desconfiada guineu. Oi, que el més natural en democràcia és votar? 

    "Pel que sé" diu la guineu: "Per fer una truita cal trencar els ous, i per votar cal tenir urnes."

   Quan érem a baix la boira va escampar i es veia la serra gairebé completa. I l‘ermita de la Mare de Déu del Montsant.

    “Ara m’ha vengut el nom al cap ma maire: Aubarca!”

   Albarca per als de la terra baixa.