Fer safareig

     Passava per la Portalera, a Caldes de Montbui i he sentit veus.

       - Saps que la Sofi i l’Emili se separen? - diu la dona 1 tot refregant la roba sobre la batedora.

     - Es veia a venir - respon la dona 2 mentre esbaldeix - ell li feia el salt amb la...- calla de sobte en veure’m.

    Qui no ha fet mai el tafaner?

       - Els puc fer una foto? - pregunto.

       - Sí, però no ens enfoquis la cara - demana la dona 1.

    A la plaça, la Font del Lleó no para de rajar aigua que ve directament de l’infern de la terra.

     Els romans ja ho sabien. 

     El lleó em fa pensar amb el meu gat quan està satisfet.

         - Si hi poses els peus t’escaldes - li adverteix la dona 3 al seu fill petit.

       - Per això en diuen Caldes a aquest poble? Perquè t'escaldes?- pregunta el nin.

    Als afores de la vila algú ha fet una escultura mòbil prop del Roure Gros. Potser les dones del safareig saben què significa.

    Les flors blanques creuen que ja som a la primavera. L’església parroquial és vella i sap que encara és hivern.

     Els pagesos del Vallès han pintat un paisatge sobre la tela de la natura.

    Torno al safareig públic. Tenia ganes de saber més històries dels veïns però no hi ha ningú.

   A l’aire hi resta una mica d’olor de sabó de pastilla. Hauré de fer una mica de safareig amb mi mateix.

     - .... 

     - .... 

     L’aigua reflecteix els meus pensaments.

Perpinyà, la fidelíssima

     Fa alguns anys vàrem passar un dia a Perpinyà.

     Una tarda fresca d’estiu, prop de la Tet.

     La fidelíssima, la lluminosa.

     La brúixola apunta el nord. La Catalunya Nord.

     La Marsellesa. Per què no? Però cantarem himnes més propis i compartits, com els Segadors i l’Estaca. 

     Els que encara creiem en arribar a Ítaca.

     Escolto, (i sento) la Teresa Rebull cantant els “seus” poetes.

Jo sé que un dia
Ens trobarem tu i jo
Potser pel teu riure
Potser pel meu plor.

(Josep Sebastià Pons)

Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
Diré el teu nom
i el cantarà l’alosa.

(Joan Salvat Papasseit)

     El nostre amic Lluís Llach també canta al nord.

Darrera les muntanyes
visc la incertesa del meu destí,
però el camí que jo faci
enllà dels vespres us trobarà.

       “Venim del nord...” acaba la cançó d’en Llach. Tornem al nord, afegiria jo. Aquell nord que encara que no oblidem mai a vegades no el trepitgem prou.

     Ressona la pianola de Pascal Comelade.

     Recordes que asseguts a l’ombra d’un cafè, sota la mirada de la Venus d'en Maillol, bevíem pastís amb aigua fresca? Pernod? Si podem triar, m’estimo més el Ricard. 

     Sí, hi tornarem, amb un grapat d’amigues i amics; res, unes dotzenes de milers. Ben aviat.

El Pedra

Acosta’t.

Acosta’t més.

                               Més encara!            (Pots punxar l’enllaç)

I ara vine.

Trepitja’m.

                                                    Contempla’m.                               (Foto: Carme Massa)

El refugi Estasen t’espera.

Posa't còmode.

És casa, ja ho saps.

                      Pedra i Força.       (Pots punxar l’enllaç)

Els Cavalls del Vent et volen.

El camí és marcat.

Fes un prec per poder tornar a contemplar també el Cadí.

I el panorama del Pedraforca.

Fes el joc de mirar-me ajagut i descobreix la cara d’un indi nordamericà.

Contempla’m a la tarda, abans de marxar.

I quan arribis a casa i tanquis la porta, recorda’m.

“Incerta Glòria”

       - Perquè em dius “incerta”? Crec que he estat bastant evident, no cal que empris un adjectiu xespirià - em va dir amb veu huracanada.

      - Què vol dir xespirià? - vaig preguntar innocentment.

      - Em referia al llenguatge del Shakespeare - contestà abans d’un nou cop de vent.

      - Quan vaig veure la destrucció que has causat, em va venir a la memòria el títol de la novel·la de Joan Sales - li vaig contestar.

        - I tu què hi vas anar a fer a prop de les onades?

     - No m’hi vaig acostar físicament. Intentava fer fotografies valent-me del zoom.

      - Doncs quin nyap de fotos...!

      - Se’m va mullar l’objectiu, i el que és pitjor, el mecanisme interior del zoom.

    - Ja t’està bé - contestà esquitxant-me la cara de gotes esmolades i granets de sorra que m’aclivellaven les galtes. - En el pecat hi has trobat la penitència.

       - Has estat cruel Glòria. Calia tanta violència? T’agrada fer mal?

     - No hi havies d’haver anat. - diu la Glòria com en un gemec - Prou que us advertien dels perills.

      - Per sort sempre torna la calma després de la tempesta - li dic dos dies després.

      - He deixat les platges una mica desordenades - reconeix la Glòria.

      - Has vist com ha quedat el carril bici? És intransitable - em queixo.
      - Camina una mica, ja t’irà bé - diu somrient.

      - Incerta Glòria. Aigua dolça, aigua salada, vent, pluja, neu, esllavissades...

      - Ep! les esllavissades no són cosa meva. És la llei de la naturalesa. Com una allau, que no és necessàriament dolenta. El que passa és que quan la natura en deixa anar una, no sap mai si hi ha algú més avall.

     - L’orgia ha durat 4 dies!! Una dotzena de morts als Països Catalans. El Delta de l’Ebre mig negat, els vorals de la Tordera i el Ter també han fet de les seves...

      - Una cançó ecologista dels Esquirols diu:

“Una cosa ens uneix ara
de Salses a Guardamar...”

      - Adéu Glòria.

      - A reveure.

      - Tornaràs?

      - Segur. Amb un altre nom, no sé quan, però segur que tornaré a desplegar els meus encants.

      - Fem les paus?