Pic d'Eina a Núria

Com que és dia laborable i és d’hora, es compleixen els versos de Joan Maragall:

“Verge de la Vall de Núria

voltada de soledats”.Des de la vall de la Coma d’Eina  s'albira el pic, on hi resten dues clapes de neu.

     El crit d’una marmota trenca el silenci i la soledat. Tenim companyia.

    Més amunt un isard contempla dos excursionistes que pugen lentament cap els seus dominis.

     L’isard s’afegeix al seu ramat, i s’allunyen de la presència de les dues figures estranyes.

     Aquest ramat d’isards cada dia té l’oportunitat de contemplar, a més de l'Eina, la immensitat de carenes, com la que admirem ara mateix: el Nou Fonts, el Nou Creus, la Fosa del Gegant, el Pic de l’Infern... tots ells de més de 2800 metres.

     Trepitgem una d’aquelles clapes que vèiem tan amunt: ja som gairebé al Pic d’Eina.

     Tenim una gran alegria perquè han indultat els 9 presos polítics: dues dones i set homes.  Però... i els exiliats Carles Puigdemont,  Clara Ponsatí, Toni Comín, Josep Puig, Josep Miquel Arenas (Valtonyc), Marta Rovira, i Anna Gabriel? 

     I els que encara resten a la presó com el cantant Pablo Hassel i el jovent d’Altsasu? I els 3.000 processats, víctimes de la repressió?

      Dalt del Pic d’Eina (2.794m) pensem que tenim una eina, moltes eines.

     A vegades la prudència ens fa abandonar un camí. Volíem fer també el Torre d’Eina però uns núvols ens adverteixen que serà millor fer-lo un altre dia.

     El Pic de Núria (2784m) és més a prop i suposem que, malgrat que el Puigmal comença a tapar-se, el temps aguantarà i podrem fer el cim. I l'assolim.

   Just quan comencem a baixar del Pic de Núria comença a ploure i aviat la pluja es converteix en pedregada.

     Els imprevists, ja ho diu la paraula, no es poden evitar.

     Els cims de les muntanyes que al matí eren verds, després de la pedregada semblen nevats.

     Just quan arribem de nou al Santuari de Núria l’aiguat es desferma i plou a bots i a barrals.

     Però ja ho diu la dita: “després de la tempesta reneix el sol”.

Serra d’Ensija

     En Sija i l’avi Llitzet s’han aturat a contemplar el Pedraforca i una part de la Serra del Cadí abans de començar l’ascensió a la Serra veïna.

        - Goita quina meravella de primavera - s'admira en Sija.

        - El que veig són els núgols que s’acosten al Pedra - es queixa l’avi Llitzet - Ja voràs com mos fotran la punyeta!

     La visió del Refugi de la Serra d’Ensija els fa oblidar la pujada que han fet per arribar-hi.

        - Deixa’m resar un parenostro per aquest animal. Si diem animal vol dir que té ànima com naltros, oi?

 Se li ha aturat el cor en un llit de solitud pobrica, gronxada pels gemecs del vent... - L’avi Llitzet es torna a posar la gorra i segueix endavant.

        - Vagila que no mos etivocam de camí - adverteix en Sija.

         - Ja som al Cap de la Serra - diu en Sija quan arriba al cim.

       - El Pic de la Gallina Pelada! - crida content l’avi Llitzet. I afegeix - Amb això dels indults ara volen jugar a allò del poli bo i el poli dolent. Pas que m’enreden a mi!

        - Només ens val l’Amnistia - respon en Sija.

       - Seguirem la nostra Fita... “si tu l’estires fort per aquí i jo l’estirot fort per ‘llâ - entona l’avi Llitzet.

        - Qui canta els seus mals espanta - somriu en Sija.

        - “L’única filla que tenen no me la volen deixar”- l’avi Llitzet ha canviat de cançó.     

        - Laironfà, laironfà... - s’hi afegeix en Sija.

         - No ens n’hem adonat i ja som a la Creu de Ferro. - crida l’avi Llitzet.

        - Home! jo sí que me n’he adonat - protesta en Sija - la carena és llarga amb tant de puja i baixa!

         - I encara falta pujar la Pleta de l’Ós.

        - “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei de la muntanya”.

        - Deus voler dir d’aquest poble, oi?

Cerveris i Balandrau

      Pugem més amunt de Ribes de Freser per la pista que, prop de Pardines, parteix de Ribes Altes en direcció a Tregurà.

     L’Enric i jo fa un any que volíem fer aquesta excursió, però pels tancaments comarcals de la pandèmia la vam deixar per més endavant. I enguany hem trobat el dia: el 27 de maig.

      Fa un dia esplèndid, ideal per fer la carena que va del Cerveris al Balandrau.

      Partim del coll de Pardines en direcció al Cerveris.

      Uns núvols comencen a tapar el Taga i la serra Cavallera.

      Poc abans d’arribar al Cerveris s’albira el Puigmal, que també es comença a emboirar.

      Pic de Cerveris 2206 metres.

      Fa goig caminar per la carena que va del Cerveris al Balandrau.

      Mirant enrere comprovem que el Cerveris, que fa una estona tenia el cel ben blau, ara s’està tapant.

        Els núvols envolten el Balandrau.

     Al Coll de la Canya, quan veiem que els núvols avancen tan ràpidament, pensem en els malaurats muntanyencs que van perdre la vida ben a prop d’aquí, els dies 30 i 31 de desembre de 2000, arran del torb que va sacsejar aquests paratges i que ha quedat recollit al documental: “Balandrau, infern glaçat”.

       En front hi ha el pic del Castell dels Moros. El cim em recorda un mugró: s’escau amb la muntanya veïna del Font Lletera.

       Hi ha poca neu per l’època.

      Encara que hi hagi boira, el camí és ben marcat, i no hi ha risc de pèrdua.

Foto: Enric Domingo

     Arribem al cim del Balandrau just a la setmana que ha fet 49 anys de la primera vegada que el vaig pujar

      Pic del Balandrau 2585 metres. 

Balandrau, 22 de maig de 1972.