El darrer cafè a la Mola

 

     Quan fa poc que hem començat el camí cap a la Mola, contemplo una de les roques més cèlebres la serra. Ben a prop hi ha urbanitzacions que gairebé s’endinsen al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Algunes de les cases llueixen, sense vergonya, piscines plenes d’aigua en temps de sequera.

     —Com t’estimes més que t’anomenin? —li pregunto —. Cavall Bernat o Carall Bernat?

       —Tu mateix —respon.

       —Tampoc no voldria utilitzar un mot que fes perdurar el fal·locentrisme.

      —No t’amoïnis gaire per això —diu —. La natura ho sap compensar.

       Pugem tota una colla que hem vingut expressament de Sants, de la Roca del Vallès, de Vic i de Barcelona, per dinar al restaurant de la Mola, abans que ens el tanquin.

       Els que reivindiquen l’ampliació de l’aeroport, els mateixos que volen fer una autopista que malmet, encara més, una part del Vallès, ara diuen que les mules contaminen...

        Contemplem el Mediterrani, solcat per vaixells enormes que l’embruten cada dia.

        El camí no es fa feixuc: divisem Collserola...

       el Montseny,

        els venerables turons de Montserrat

        i els pirineus nevats.

        L’arribada a Sant Llorenç del Munt, per moltes vegades que s’hi hagi estat, sempre és un regal.

        Les mules descansen després d’haver carregat el menjar i el beure que serveixen al restaurant del cim de la Mola.

        Abans de dinar contemplem, de nou, les muntanyes des d’aquest mirador privilegiat. Entre elles la muntanya germana de la Mola: el Montcau.

        Vianda guisada o a la brasa... I un porró al centre de la taula.

        Fem el darrer cafè a la Mola.

        —A reveure bonica.

         —Fins aviat Carall Bernat, amb restaurant o sense, tornarem.

        Abans de marxar observem les cases que hi ha a tocar del Pac Natural. El pitjor no és que fa anys s’hi van acostar massa, sinó que se segueix construint. Aquells que han fet tancar el restaurant, els donen llicència.

Any Dharma

   1 de juliol de 1972. Dharma al Festival de música al camp de futbol de la Palmera (Sants) El Josep, Joan i Esteve Fortuny a la bateria, baix i guitarra, acompanyats per dos membres de "La Locomotora Negra" (Al febrer del 1972 havien fet el primer concert, com a Dharma, al Casal d'Horta)

       1973 Dharma al Zeleste del carrer Argenteria. Carles Vidal: baix, Esteve Fortuny: guitarra elèctrica, Josep Fortuny: bateria, Joan Fortuny: saxo soprano i Jordi Soley: piano. 

       1973 Josep al Zeleste.

             

  1975 Companyia Elèctrica Dharma al Poliorama.

             

     Joan Fortuny: saxo soprano i, quan convé, també saxo tenor i violí.

          

     1980: Lluís Fortuny: teclats, trompeta i fiscorn.

             

     1980 al Zeleste. Lluís, Esteve, Josep, Joan i Carles.

          

     1980 al Zeleste: presentació del disc "L'Atlàntida" Esteve: guitarra, veu i flabiol.

                 

    1981. Després d'estrenar "Companyia Elèctrica Dharma amb la Cobla Mediterrània" al Palau de la Música, també van actuar a l'Expocultura, a Montjuïc.

            

        1982.

                

     1984. Elèctrica Dharma, al Mercat de les Flors. "No volem ser"

            

      "La gent vol viure en pau..."

              

      Esteve Fortuny i Guarro (22 de febrer de 1954 - 19 d'agost de 1986)

          

      Josep Fortuny i Guarro (9 de juny de 1952 - 30 de setembre de 2013)

           

    1 d'abril de 2023: inauguració de la Plaça de Josep i Esteve Fortuny Guarro, a Sants. 

 Lluís, Liliana, Eva, Joan i Maria.

       

       "Els carrers no són de la policia".

      

      "Les places seran sempre nostres."

            

      Maria Fortuny: piano, teclats i flabiol.

             

     Pep Rius a la guitarra i veus. (Amb el Joan, la Maria i el Carles)

        

      Carles Vidal al baix i veus.

        

     Joan Fortuny: saxo soprano i veu. 

            

   Iban Rodríguez: bateria. Lluís Fortuny: trompeta, teclats i veu. "Tots junts vencerem"

            "Inana inene"

    

            "Resistir és vèncer"

          

     La "flamarada" no s'apaga. No es perdrà aquest so: Força Dharma!

     Força 2024.

Tardor al Montgrony

     A mitjan novembre el Quim em proposa d’anar a fer el Pedra Picada, al Montgrony.

     Dos sospitosos habituals, l’Enric i el Francesc ens acompanyen encantats, com jo mateix.

     Ara que visc la meva tardor, em fa goig tornar a aquest lloc tan màgic on vaig pujar, per primera vegada, una primavera de fa 60 anys.

     Pugem pel coll Roig, fent un tomb per paratges que em semblen inconeguts.

     Quin plaer admirar, de bon matí, els cims del Berguedà des d’una balconada del Ripollès.

     O els del Vallès Oriental. Rere les boires d’Osona: els cims del Montseny.

     I els turons del Vallès Occidental i el Bages: la Mola de Sant Llorenç i Montserrat.

     I des del cim del Pedra Picada de 2.045 m. (o Costa Pubilla com també l’anomenen) veure un dels gegants dels Pirineus del Ripollès i l’Alta Cerdanya: el vell Puigmal. Hauria d’estar nevat, la sequera no perdona.

      Als vessants del Coma Ermada passen les hores.

     A l’horitzó endevinem alguns cims de l’Urgell i el Solsonès.

        —Ara que han marxat els núvols, passa’m el llarga-vistes per gaudir del Pedraforca.

     La tarda s’ha tornat brillant. Un refugi per als nostres sentits.

     La tardor ens ofereix or líquid.

      Nosaltres fa molts anys que sovintegem aquests paratges. No és res comparat amb qui ja hi va construir fa més de 1000 anys.

     Baixem per les escales que va fer construir el llegendari Comte Arnau. 

     Després, no va pagar als obrers, cosa que, entre altres malifetes, el condemnà. 

     Ens ho conta Joan Maragall:

           — On us van donar posada, comte Arnau?

           —A l'infern me l'han donada.

              Per les males llambregades,

              per les males cavalcades,

             per soldades mal pagades.

     Al bosc de Montgrony hi resta la seva petjada petrificada.

     Quan em falti color a l’ànima, tornaré a pujar al Montgrony.