Carta al Ricard

Estimat Ricard,

Potser t’estranyi que t’escrigui. Amb raó potser pensaràs: si ahir ens vem veure i avui també, com és que m’escrius?

  Per proximitat d’edat i per semblança física tu i jo, durant uns quants anys érem gairebé com bessons. De molt petits tots dos dormíem al mateix llit.  Ens repartíem els colors.

  En moltes coses, el germà gran ens alliçonava, i anys a venir, fins i tot els petits, però en la música en concret, el mestre eres, i ho seràs sempre, tu. Vas ser l’elegit, per fer el principal paper infantil dels Pastorets: el Benjamí. Quan recordo la tonada “A la vall de Natzaret hi ha una donzella...” escolto la teva veu, que era la millor del “Centru”. També vas ser triat per la professora Magda Prunera per fer els solos del cor infantil: “Jo sóc el petit vailet...” Tu eres el petit vailet.

  Guanyaves al ping-pong, patinaves millor, jugaves millor a pilota, nedaves més ràpid... Si tenia sort només et guanyava al parxís, o corrent si em perseguies per pegar-me. També ens barallàvem, com tots els infants.

  Més endavant em vas ensenyar a tocar la guitarra amb els acords d”Al Vent” de Raimon, i també de cançons del Pi de la Serra, del Serrat i del Lluís Llach. Si no aconseguies que algú te’ls anotés, tu mateix amb la guitarra i la teva oïda els extreies. Amb els anys ens vem afeccionar als Beatles. Que bé que et sortia l’acompanyament del Blackbird del Paul. 

Tu intentaves tocar i cantar com ell, jo m’hauria conformat a fer-ho com tu. Mai no vaig aprendre a fer les solistes de rock i de blues. Recordo que quan anàvem amb tren d’excursió i cantàvem i tocàvem la guitarra, eres l’admiració de tot el vagó.

Els anys passen molt de pressa, més que la velocitat dels teus dits tocant solistes. Cadascú es va casar i es van formar noves famílies.

Has estat malalt i venia a casa teva, o a l’hospital a fer-te companyia, i després d’estar una tarda amb tu me n’adonava que la companyia havia estat mútua, i quan marxava ja t’enyorava.  No em vull allargar, ja sé que darrerament et canses. Podria fer-ho perquè una vida tan intensa com la que vivim no es pot resumir en un full i mig, però volia dir-te que de petits tu vas ser el germà que tots voldrien tenir.

El pare veu arribar el Ricard. Alleugerit de la seva malaltia. S’acosta cap a ell, i amb aquell somriure ample, tan propi del Ton li diu: “No t’esperava tan aviat”.

 Abraça el seu fill i l’omple de petons.

Ricard Pujol Guarro (18 desembre de 1953 - 27 de desembre de 2012)

Matagalls

És una sort que existeixi el Montseny. Què faríem els amants de la muntanya sense aquesta serra?

Sembla com si al seu interior hi hagués un imant que ens atreu, i fa que no puguem estar gaire temps sense anar-hi. Personalment quan hi neva una mica, aquesta atracció m’augmenta. El Montseny té una altura moderada i una bellesa exagerada.

El Matagalls amb els seus 1.697 metres és el tercer cim en alçada, després del Turó de l’Home i les Agudes.

Enguany la neu ha arribat a finals de novembre, i a principis de desembre encara en queda una mica. La pujada no es fa gens avorrida. Pujant del Pla de la Barraca al Puig Gros, podem anar observant, a la llunyania, la serralada dels Pirineus i del Cadí, i més a prop, Collserola, la Mola i Montserrat. Amb una mica de sort es pot veure el Puig Major de Mallorca. No és el cas, però a canvi, la lluïssor del sol sobre el mar, fa efecte un rosat, d’una modesta espectacularitat. Es distingeix el Port de Barcelona i alguns vaixells que entren o en surten.  

Si les vistes llunyanes sempre són impressionants, al Montseny els detalls propers, aquells que es poden tocar, olorar o observar de prop, són impagables. La neu fa olor. No sabria descriure l’olor de la neu. A net? A puresa? És l’olor del color blanc, l’aroma de la pau. 

Una parella fa ombra sobre la neu. A contrallum fa una ombra al cel. Si parléssim en termes de fotografia convencional, diríem que la claror del cel ha velat l’emulsió del nostre cor, i l’ombra de les persones que s’hi retalla, hi dibuixa la dimensió de l’amor.

Junts hem caminat per molts camins, per moltes valls, carenes i cims...

Escola en català

La banda de ministres que a Madrid governa contra la nació catalana, darrerament està fent una ofensiva contra allò que més els obceca de Catalunya, que és la seva llengua. Naturalment que sóc un dels indignats contra les mesures que intentaran perpetrar contra l’educació, la llengua, la història, la cultura i en definitiva contra tot allò que democràticament legisla el Parlament Català. 

Indignat sí, però sorprès gens ni mica. El partit que governa l’Estat Espanyol amb una majoria absoluta que ha aconseguit fora de Catalunya, va ser fundat per ministres franquistes i altres falangistes. Ara van de demòcrates, tenen fundacions faesxistes, però se’ls veu el llautó imperialista.

El proper Parlament de Catalunya que es constituirà a partir dels resultats de les darreres eleccions del 25 de novembre, serà àmpliament a favor de l’autodeterminació, i en una bona mesura directament independentista. Espero que el govern de Catalunya mentre no assolim la independència estigui a l’alçada del moment històric i promogui la desobediència i la insubmissió a la llei d’Educació que amb tant poca wertgonya ens volen endossar.

  El poble català, la societat representada per les seves institucions culturals, educatives, esportives, religioses, etc, s’ha pronunciat a favor del model d’ensenyament actual, tant pel que fa a la llengua vehicular, que com és lògic és el català, com pel seu contingut nacional i democràtic. Els neofatxes espanyols voldrien retornar a l’escola castellana de contingut inquisidor i ultradretà. 

Particularment penso que l’arrel de la paraula de cada llengua ens dóna la solució. Uns exemples: el búlgar a Bulgària, el francès a França, el cors a Còrsega, el japonès al Japó, el noruec a Noruega, el portuguès a Portugal, el castellà a Castella i el català a Catalunya. A mi em sembla així de senzill, lògic i fàcil.

Sóc dels que va patir l’ensenyament ranci i caspós del franquisme, amb la llengua que ens van imposar els vencedors, després de tres anys de guerra, arran del cop d’estat que van fer contra el govern de la República.

En Raimon, el 1972, quan Franco encara era viu, va escriure “T’adones amic”, una cançó que per desgràcia encara és vigent. Franco fa més de 35 anys que és mort, però en l’aspecte de la llengua, la dictadura vol recuperar posicions. “...T’adones amic, t’adones company, que ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells... no volen arguments, usen la força...”

 A alguns mestres franquistes els agradava castigar els alumnes fent-los estar de genolls, amb els braços en creu, a vegades amb un llibre a cada mà. Eren cruels. D'altres, per humiliar l'infant, li col·locaven orelles de ruc. A algun ministre actual, no cal que les hi posin perquè ja se li veuen. Fa més de 300 anys que intenten acabar amb aquesta nostra llengua. No ho aconseguiran, ni per les bones ni per les males. El que deia abans, es mereixen orelles d'ase, de burro, perquè ho entenguin...

A l’escola els mestres falsejaven el meu nom, i l’escrivien en castellà: Javier. Però la mare a la bata em brodava l’inicial tal com ha de ser: amb X. Era una desobediència molt petita, però no li donava la gana de que em canviessin el nom. 

D’això fa més de 50 anys. Si una mare va fer aquest petit acte de rebel·lia, sense cap recolzament institucional, al contrari, esperem, exigim, gairebé m'atreviria a reclamar, que la consellera i el president de la Generalitat de Catalunya facin més que un gest i donin l’ordre d’insubmissió total. Ells tenen el suport del govern legítim i de la gran majoria del Parlament de Catalunya. 

Amen.

Les petites gestes (al Garraf)

Fa alguns anys, a la serra del Garraf, dalt del seu cim més alt, el de la Morella, de “només” 594 metres, al llibre de registre, algú hi havia escrit: “Les petites gestes són les que ens omplen la vida”. No sé si a l’anònima persona filòsofa se li havia ocorregut a ella mateixa o l’havia copiat d’algun altre, però jo sí que la vaig anotar al meu pensament, i quan retornem al Garraf sempre la recordo. 

No és difícil pujar la Morella, ni cap dels altres pujols de la serra, sempre i quan no s’abandonin els camins traçats. Com que jo sóc una mica desobedient, a vegades em surto de la ruta indicada i sovint ho pago amb esgarrinxades de les punxes i herbes altes que impedeixen caminar en llibertat. 

Al Garraf et pot sorprendre una construcció que sembla que sigui d'un conte del Tintín. En aquests paratges em passa el que passa amb la majoria de les coses i dels llocs. Quan comences a conèixer-lo t’adones del molt que no saps. Al final serà veritat allò que va dir el filòsof de la Grècia clàssica: “només sé que no sé res”. Quan més viatgem per Catalunya, més descobrim que ens falta moltíssim per conèixer. I ja no diguem a nivell europeu! Per poc que coneguis, el que realment coneixes és el teu propi desconeixement. I això es podria aplicar a totes les relacions: les humanes, les culturals, les històriques, les laborals... 

Hi ha un petit turó que s’anomena el puig de la Farigola. Un nom molt apropiat, ja que al Garraf les plantes remeieres i aromàtiques són abundants, com la pròpia farigola, el romaní, i el bruc florit, que no sé perquè algú, de petita en deia cantiflor.

També s’hi troben petites alzines i cirerers d’arboç que a la tardor ofereixen fruita al qui no li importi omplir-se la boca de pinyolets. I naturalment la palmera símbol del Garraf: el margalló. Són llocs solitaris. Tot el contrari de la Plana Novella, que d’ençà que s’hi ha instal·lat el monestir budista, els dissabtes i diumenges acostuma a haver-hi bastants visitants. Alguns fan  voltes al voltant de l’estupa mentre fan girar els molinets de les pregàries. Hi ha qui ho fa amb fe. 

Ens afegim al ritus. Tornaríem al filòsof. Què en sé de la fe religiosa d’altres cultures si ni tan sols en tinc de la fe autòctona? Però a vegades la nostra insignificança ens fa tenir actituds irracionals. I demanem... i tant que demanem! A vegades demanem impossibles. Probabilitats que la ciència ha negat per endavant.

  De més joves quan veníem a fer excursions per aquests paratges, en dèiem “el desert de Garraf”, i actualment em sembla mentida haver descrit aquestes muntanyes amb aquest nom. Hi ha boscos amb ocells, basses amb granotes, parets amb escaladors i avencs amb espeleòlegs. Per fer rutes n’hi ha de molt llargues que enllacen alguns llogarets pràcticament deshabitats com Campdàsens, o abandonats del tot com el poble de Jafre. 

En un revolt enlairat, prop de la masia  de Can Grau hi ha un petit oratori dedicat a la mare de Déu. No sé quina deu ser l’original, perquè en el petit espai de l’oratori, rere una reixa practicable hi conviuen unes quantes imatges: la de Montserrat, la del Pilar i algunes vingudes de més lluny encara. Algun incrèdul es preguntaria: quantes mares va tenir el nen Jesús? Però la gent aquí també hi deixa pregàries, en forma de paperets plegats a sota les imatges, igual com els que preguen fent girar els molinets de l’estupa budista a pocs quilòmetres d’aquí. Desplego algun paper i amb molt de compte el torno a deixar al seu lloc. Són peticions senzilles, i la majoria demanen salut per algun familiar. Tant de bo es compleixin. Estic temptat de fer-ne una mentalment. Qui no té algun familiar malalt, o necessitat de salut, o d’amor...?

Seguint en direcció a Olesa de Bonesvalls es passa pel costat mateix de l’avenc més profund del Garraf: el de l’Esquerrà. L’entrada a l’avenc ens mostra un buit més fosc que el nostre futur i s’endevina una profunditat que fa esfereir. En altres llocs la creença popular diu que aquests forats són l’entrada a l’infern. Aquí és al contrari, i per als espeleòlegs és l’entrada a un paradís de descoberta de la quietud, del silenci i del misteri. No hi he baixat mai, però pel meu germà Ricard, que de jove era del GEOS, (Grup d’Espeleologia de l’Orfeó de Sants) sé que té racons espectaculars. Pel que m’explica, per veure les galeries més interessants no cal baixar al fons.

 Els visitants de l’Esquerrà, mentre es depengen amb cordes, fan una mica de pèndol o de balanceig i accedeixen a altres galeries subterrànies, sales que anomenen ells, llocs que molts mortals no coneixem, amb la riquesa habitual de les profunditats: estalactites i estalagmites. 

Si a fora fa fred, a dins no en fa. Hi ha molts altres avencs al Garraf, alguns d’ells amb una entrada tan estreta que les persones molt grosses tindrien molta feina per entrar-hi.

  Al barri de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls hi ha un campanar on hi ha penjada una estelada. Tal com en alguna comarca es coneix un any concret com “el de les inundacions” o el de “la gran nevada”, per posar dos exemples, a nivell del Principat de Catalunya, em sembla que enguany, temps a venir es podrà anomenar “l’any de les estelades”, ja que a per tot n’hi ha. Potser el futur del país no és tan negre...

En aquesta època a la platja de Garraf no acostuma a haver-hi la gentada de l’estiu que hi ve a prendre els banys des de fa molt temps, tal com ens indiquen les típiques casetes que hi ha. Avui no ens submergim a l’aigua. Mirem l’infinit i seguim immersos en els nostres pensaments i les nostres esperances. Per tènue que sigui, hi ha una llum que il·lumina. I que s’apaga.