dijous, 27 de desembre del 2012

Carta al Ricard


Estimat Ricard,
Potser t’estranyi que t’escrigui. Amb raó potser pensaràs: si ahir ens vem veure i avui també, com és que m’escrius?
  Per proximitat d’edat i per semblança física tu i jo, durant uns quants anys érem gairebé com bessons. De molt petits tots dos dormíem al mateix llit.  Ens repartíem els colors.
  En moltes coses, el germà gran ens alliçonava, i anys a venir, fins i tot els petits, però en la música en concret, el mestre eres, i ho seràs sempre, tu. Vas ser l’elegit, per fer el principal paper infantil dels Pastorets: el Benjamí. Quan recordo la tonada “A la vall de Natzaret hi ha una donzella...” escolto la teva veu, que era la millor del “Centru”. També vas ser triat per la professora Magda Prunera per fer els solos del cor infantil: “Jo sóc el petit vailet...” Tu eres el petit vailet.
  Guanyaves al ping-pong, patinaves millor, jugaves millor a pilota, nedaves més ràpid... Si tenia sort només et guanyava al parxís, o corrent si em perseguies per pegar-me. També ens barallàvem, com tots els infants.
  Més endavant em vas ensenyar a tocar la guitarra amb els acords d”Al Vent” de Raimon, i també de cançons del Pi de la Serra, del Serrat i del Lluís Llach. Si no aconseguies que algú te’ls anotés, tu mateix amb la guitarra i la teva oïda els extreies. Amb els anys ens vem afeccionar als Beatles. Que bé que et sortia l’acompanyament del Blackbird del Paul. 
Tu intentaves tocar i cantar com ell, jo m’hauria conformat a fer-ho com tu. Mai no vaig aprendre a fer les solistes de rock i de blues. Recordo que quan anàvem amb tren d’excursió i cantàvem i tocàvem la guitarra, eres l’admiració de tot el vagó.
Els anys passen molt de pressa, més que la velocitat dels teus dits tocant solistes. Cadascú es va casar i es van formar noves famílies.
Has estat malalt i venia a casa teva, o a l’hospital a fer-te companyia, i després d’estar una tarda amb tu me n’adonava que la companyia havia estat mútua, i quan marxava ja t’enyorava.  No em vull allargar, ja sé que darrerament et canses. Podria fer-ho perquè una vida tan intensa com la que vivim no es pot resumir en un full i mig, però volia dir-te que de petits tu vas ser el germà que tots voldrien tenir.
El pare veu arribar el Ricard. Alleugerit de la seva malaltia. S’acosta cap a ell, i amb aquell somriure ample, tan propi del Ton li diu: “No t’esperava tan aviat”.
 Abraça el seu fill i l’omple de petons.

Ricard Pujol Guarro (18 desembre de 1953 - 27 de desembre de 2012)

4 comentaris:

  1. Com sempre els teus escrits son preciosos, aquesta es la carta que tots els germans un moment o altre voldrien rebre, estic emocionada per la teva manera d'estimar,i d'escriure pero sobretot perque saps estimar,en definitiva es el motiu principal de la nostra estada en aquest mon, estimar,i estimar, i això per molta gent no es facil, per tu SI estimat Xavier. Un record amb molt de carinyo per en Ricard. Un petó. Fina

    ResponElimina
  2. Ricard, de tu només m'emporto les teves rialles contagioses, els teus acudits, les teves mans fent-me petar les dents quan era petita, i esperaré un dia que amenaci pluja per passejar per Sant Pere del Burgal i pensar en tu. Arreveure

    ResponElimina
  3. Una carta preciosa, Xavier, plena de tendresa, d'amor . Una carta que explica la necessitat que tenim de lligar al passat, els que estimem; perquè el passat no ens el pot prendre ningú, és allò que de més nostre tenim, els records de tota una vida. Estic molt emocionada. Ricard, tu de mi no et recordaràs però jo de tu, si, encara que va se poc el temps que ens vàrem tractar . A reveure Ricard !!!!

    ResponElimina
  4. Anava a preparar uns exàmens i he rebut l'avís d'un missatge, he clicat i ja sóc aquí. Descobrint aquest germà teu que també va emmalaltir i marxar massa aviat. La meva relació amb el meu germà va ser molt complexa, inimaginable, perquè vam lluitar molts anys, massa!
    Conec el Ricard, i l'amor que li professes es desprèn en cada mot, en cada nota de la guitarra que va emmudir, però t'ha deixat la dolça melodia del seu amor. Anirem avançant amb els seus records, encara que resulti feixuc, imaginar-los absents en l'espai físic, però eternament presents dins nostre.
    Per aquests germans que sempre bateguen amb nosaltres!!! Una abraçada!!!

    ResponElimina