Taxi! Al Zurich.

Per no fer tard a la cita amb la Madeleine, vaig sortir de casa amb temps de sobres. La darrera vegada que ens havíem vist, ella estava distant, freda i potser malhumorada. Fins i tot m’havia retret que anava mal afaitat: “punxes!” em va dir enretirant-me. Per això aquell dia, tot i ser a la tarda, vaig sortir de casa acabat d’afaitar.

En arribar a baix a l’andana del metro, per la gentada que hi havia,  vaig intuir que feia estona que no venia. Pels altaveus avisaven que hi havia una avaria.

Vaig sortir al carrer. “Taxi!” vaig cridar al primer que vaig veure amb el llum verd encès. El conductor em preguntà on anàvem: “al Zurich”. Arrencà de seguida. Era un home xerraire i li vaig explicar que era important arribar-hi abans de les 7 de la tarda. “No t’amoïnis, si no hi ha embussos, encara et sobraran deu minuts”. Em tranquil·litzà, i sense saber com, em vaig adonar que li estava explicant que tenia una cita amb una noia. “Si és per aquest motiu, gas a fons” em digué fent-me un somriure pel retrovisor.

No s’equivocà, i a tres quarts de set em deixava a la cantonada de Pelai amb la Plaça Catalunya. Vaig seure a l’interior, a la taula on ens acostumàvem a trobar amb la Madeleine. Encara no havia arribat. Quan alguna vegada havia arribat ella abans que jo, m’havia adonat que sempre hi havia algú mirant-la. “Admirant-la” pensava jo. I és que la Madeleine és una dona que no passa desapercebuda. Amb la seva cabellera roja ondulada, els seus llavis grossos pintats sempre d’un roig intens, el seu escot imponent, la seva mini-faldilla... A un quart de vuit em vaig començar a impacientar. Vaig buscar el mòbil per fer-li un watsapp, i no el duia. “L’he perdut” vaig pensar, perquè a l’andana del Metro l’havia consultat. L’espera se’m feia llarga. A la taula del costat, una noia escrivia amb bolígraf en una moleskine. De tant en tant em mirava i seguia escrivint. Se’n devia adonar que estava angoixat? 

A les vuit, algú em donà uns tocs a l’espatlla. Unes dècimes de segon vaig creure que era la Madeleine.

    - És teu? - Era el taxista que m’allargava el mòbil.

    - Sí, gràcies... em creia que ja no el trobaria.

    - Sort que encara hi ets - va dir l’home satisfet - un client l’ha trobat al seient del darrere i no sé perquè he pensat que era teu.

   - Vol prendre un cafè? - li vaig dir mentre li oferia la cadira per a que s’assegués.

    - No puc - va dir mentre marxava - Tinc el taxi en doble fila!

Vaig telefonar la Madeleine. No va contestar i li vaig deixar un missatge al contestador, demanant-li que em truqués.
Vaig pagar i vaig sortir del cafè.

    - Et deixes el mòbil - m’avisà des de darrere la noia del moleskine.

    - Gràcies!! - li vaig dir - és la segona vegada que el perdo.

    - Ja ho sé. - em digué amb un accent deliciosament mallorquí, mirant-me amb els seus ulls verds.

L’endemà, sense haver pogut contactar amb la Madeleine vaig tornar al Zurich. Tot estava igual que ahir. Fins i tot la noia del moleskine. Ens saludàrem amb el cap, amb un somriure, el meu ample i el d’ella una mica tímid.

I vaig anar fent això unes quantes tardes, sense l’esperança que es presentés la Madeleine. Ens saludàvem amb la noia de la moleskine, però no ens dèiem res. Un dia que duia faldilla em vaig adonar que a l’exterior de la cuixa hi duia un llangardaix tatuat. Es veu que me’l devia mirar massa descaradament perquè de sobte s’abaixà la faldilla i es posà la jaqueta sobre les cames.

Un dia li caigué la moleskine a terra. Vaig reaccionar tard, ella la recollí abans de donar-me temps a fer un gest de galanteria.

Ahir mateix vaig anar al cafè amb la intenció d’acostar-m’hi, de dir-li alguna cosa. És una noia menuda, de fesomia riallera, cabells castany clar llarg, llis i amb un pentinat despentinat. En arribar-hi, la seva taula era buida. A terra hi havia la moleskine. 

La vaig recollir, i sense obrir-la vaig esperar, mentre em prenia un segon cafè. I un tercer. Com que ella no va tornar, em vaig endur la llibreta amb la intenció de tornar-li l’endemà. 

A la nit no podia dormir i vaig fer allò que no s’ha de fer: llegir-la. Era una mena de diari. Al començament hi havia el seu nom: Margalida. I la seva adreça: carrer de Sant Cristòfol a Ciutadella. Parlava d’un noi que espera la seva xicota... Era jo!! Cap al final explicava que se’n tornava a Menorca. I a les darreres pàgines hi havia escrit un poema.

Sonà el telèfon. Era la Madeleine que em demanava que la disculpés, que demà segur que sí que aniria al Zurich, que quedéssim a la mateixa hora de sempre.

I avui a la tarda, després d’afaitar-me he sortit al carrer i he aturat un taxi. Casualitats de la vida era el mateix taxista.

   - Al Zurich? Em pregunta.

   - No, a l’Estació Marítima!

Participació del blog Fita, (La tercera, amb tota la barra) per al projecte de la Gemma Sara i altra gent dels blogs, "quedem al Zurich"  Per a més informació visiteu el blog Truquem al Gegant del Pi? de la Gemma Sara