El fantasma del Zurich (Quedem al Zurich?)

Hi ha alguna relació entre el que vam ser i el que som. Hi ha qui diu que som uns no morts, d’altres ens anomenen fantasmes, esperits o vés a saber què. Un no mort és el mateix que un no viu? Ningú en pot saber la resposta perquè ningú no ha pogut contactar amb mi, ni amb ningú com jo. Tants vidents que hi ha, i no ens veuen. I les bruixes, i els santons ens poden veure? “Romanços!!”

Vaig viure la proclamació de la República Catalana per en Macià. Jo era molt jove quan ell ja era vell. Va durar poc, però va ser un dels dies més profitosos que vaig viure. En una de les manifestacions  que es vivien a la ciutat, hi vaig conèixer l’Anna Nabona. Era una noia de Girona que feia mesos que estudiava belles arts, i el 14 d’abril l’enxampà a Barcelona. Baixàvem per les Rambles tota una colla de joves cantant la Marsellesa. Obrers i estudiants ens abraçàvem espontàniament. Així que vaig veure l’Anna, m’hi vaig anar acostant. Els seus cabells voleiaven amb l’aire de la primavera, i el meu cor bategava amb aquells mateixos aires d’emoció. Teníem la sensació que havia de passar alguna cosa important i pujàrem a la plaça de l’Ajuntament. 

Hi vam arribar a temps per veure sortir en Macià al balcó de la Generalitat, que aquell dia encara era de la Diputació, a saludar els manifestants que ens hi havíem congregat.  Teníem República!! Les abraçades van seguir, i també els petons. Endut per l’excitació del moment, em vaig acostar cap a ella amb la intenció de besar-la. Ella va endevinar la trajectòria dels meus llavis i va girar la cara. El petó es perdé entre la seva cabellera. “Som lliures, però no et prenguis tantes llibertats!” Em digué sense perdre el somriure.

Quan la concentració començà a dissoldre’s i ja ens retiràvem, li vaig demanar a l’Anna si la podia acompanyar. Ella anava amb unes amigues i va dir que era millor que ho deixéssim per un altre dia. “Quedem diumenge a la tarda al Zurich?” Li vaig proposar. I així va començar la nostra amistat, i al cap d’unes setmanes, el nostre amor. Em regalà, emmarcat,  un dibuix que havia fet de la cantonada del Cafè Zurich.

Quan s’acabà el curs, ella hagué de retornar a Girona. Festejàvem per inacabables cartes. Però... seria llarg d’explicar: ens distanciàrem i vam trencar la relació.

Uns anys més endavant, quan va tocar defensar la República, no vaig dubtar ni un moment a allistar-me de voluntari. Encara que l’Anna i jo no érem promesos, li vaig explicar per telèfon que marxava al front. Va venir expressament des de Girona, per acomiadar-se de mi. Li vaig demanar de quedar al Zurich, i si em podia portar una fotografia seva. “Sembles la deessa del Clarà”, li vaig dir quan me la donà.

La guerra es va fer llarga. Primer vaig fer la instrucció a Pins del Vallès, després m’enviaren al Front del Segre, i quan aquest es va trencar, em destinaren a l’Ebre.

L’Anna i jo ens seguíem escrivint. A la darrera carta que va rebre de mi, li deia que quan guanyéssim la guerra, tornaríem a quedar al Zurich, i que aquesta vegada faríem les coses millor. Ella em va contestar que sí, que quedaríem al Zurich a prendre un cafè dels de veritat, dels d’abans de la guerra. Aquella carta ja no la vaig poder contestar. Mentre em dessagnava vaig intentar re-llegir-la...

I vam coincidir al Zurich. En diferents estadis. Ella estava asseguda a una cadira amb la meva darrera carta a les mans, i la llegia. No vaig poder contactar amb ella. Venia sovint, fins que se’n cansà. Per les converses dels altres clients, vaig saber que s’havia posat malalta, segurament per la misèria de la postguerra.

La meva veu no la sent ningú, la meva imatge només la veig jo i algú que també està com jo. 

He passat lustres admirant l’escultura d’en Clarà perquè em recorda l’Anna, i de tant en tant, ens saludem amb l’avi Macià, que espera que algú torni a proclamar la República Catalana. “Aviat, president, més aviat del que es pensa” li dic.

He conegut un altre esperit com jo que sap per on deambula l’Anna. Li he dit que li transmeti aquest missatge: “Quedem al Zurich?” L’espero. Sé del cert que vindrà.

Participació del blog Fita, (La segona, si no és abusar) per al projecte de la Gemma Sara i altra gent dels blogs, "quedem al Zurich"  Per a més informació visiteu el blog Truquem al Gegant del Pi? de la Gemma Sara
(Original del dibuix de la cantonada del Zurich: Antoni Nabona) .