Margalida i Dani (segon i últim capítol de “Taxi al Zurich”)

Quan arribo a l’estació m’adono que no calia haver corregut tant. El vaixell cap a Maó no surt fins les 23:00. Busco la Margalida i no la veig enlloc. Potser va sortir ahir? Haurà anat amb avió? Com que ja sóc aquí i hi ha bitllets per avui, decideixo esperar.

Mentrestant, rellegeixo uns versos del poema de la llibreta de la Margalida:

Vull sentir el teu cap al meu pit,

que sentis el perfum que m’he posat.

M’agrada la seva lletra. Oloro la llibreta i sento el perfum que s’ha posat. I m’agrada. És molt lleu però tancant els ulls veig la Margalida el dia que em donà el mòbil que em deixava a la taula del Zurich.

Quan salpa el vaixell i els llums de Barcelona queden lluny, llegeixo uns altres versos:

Aquesta nit queda’t aquí

Vull viure amb tu aquest instant.

Quan arribo a Maó vaig a buscar el primer autobús que enllaci amb Ciutadella. Miro per la finestra els marges de pedra i com passen els quilòmetres.

No hem de perdre ni un segon més

Si no l’amor és massa car

M’han indicat que quan fos a ses Voltes no em podia perdre. Entro al seu 

carrer i aviat trobo el número. Obre ella mateixa. Em mira amb la boca oberta.

    - Bon dia Margalida. Et porto la llibreta...

    - I si te presentes abans? - diu ella amb una mirada que no sé si és de 

sorpresa o d’incredulitat.

    - Ah, sí! Em dic Dani, sóc el noi del Zurich... no em recordes?

    - Sí que te record. I com és que has vengut?

    - Bé, no ho sé, he vist la teva adreça a la llibreta i...

    - Passaves per aquí davant i has pensat, mira li dón sa llibreta - em diu 

gairebé tallant-me.

    - Em creia que t’agradaria recuperar-la - li dic.

   - Gracis pel gest. La pories haver enviat per correu.

   - També tenia ganes de tornar-te a veure.

   - Vols entrar? - diu la Margalida mentre acaba d’obrir la porta i amb un gest 

em convida a passar - mumare és fora, està treballant. Vols menjar qualque 

cosa? O prendre un refresc?

   - No t’amoïnis Margalida. No fa gaire que he esmorzat.

    - Al menys beuràs un poc d’aigo?

    - Un got, gràcies.

    - Anava a sa platja. Me pots acompanyar si vols.

    - I tant! - dic. I li xiuxiuejo - “Hem de viure ara i demà, que el temps passat no
 tornarà.

    - T’has après es poema? - Em pregunta mentre agafa la bossa - Aquest no és

 gaire bo.

    -  En fas de més bons?

    - A sa platja te’n diré un de millor.

    - No és temps de banyar-se - li dic, mirant el cel.

    - Idò? No t’agrada caminar per sa vorera de la mar?

    - Amb tu. Segur.

    - Fas rodolins amb es “amb tu”?

Caminem cap els afores de Ciutadella. Xerrem com si ens coneguéssim de 

sempre.

Quan arribem, la Margalida es descalça, deixa les avarques, a la sorra, i apila 

petxines ran de les ones.

   - Què fas? - li pregunto mirant les closques que clava a la sorra.

    - T’he avisat que a sa platja et diria un poema. L’estic dibuixant a s’arena - diu

 alçant-se una mica la faldilla per a que l’onada no li mulli. El tatuatge queda al 
descobert.

   - Puc mirar de prop el llangardaix que dus tatuat?- li dic assenyalant-li la cuixa.

   - Molts pocs l’han vist de prop - diu ella amagant mig somriure. És una espècie protegida.

   - Treu-te la roba, digue’m “t’estimo” i vine amb mi. - li dic mirant-li els ulls.

   - Aquest vers no és literal, no facis trampes - Em diu divertida. I afegeix - És 

una exageració poètica!

Passen les onades, i desfan les petxines que la Margalida havia posat.

    - Quina llàstima - li dic-

    - Aquest ha estat es poema. Un dibuix que sa naturalesa desfà.

    - L’onada no l’ha desfet Margalida, l’ha canviat...

         - Has comprès el que et volia dir, Dani.

        - Em deixaràs que algun dia desfulli una margarida?

    - Si ha de sortir que sí... Quan has de marxar? - em pregunta abaixant la mirada.

    - Avui mateix a s’hora baixa agafo un avió. Demà haig de ser a sa feina.

    - Parles com jo? T’atreveixes amb sa llengo dets menorquins! - Diu tornant a 

mirar-me els ulls.

    - Haurem de quedar al cafè quan tornis a Barcelona, per a que em donis 

classes. Vull perfeccionar es deix.

    - Sa setmana que ve tornaré - Em fa un petó a la galta i em diu a l’orella - Ara 
mateix no se m’acut cap cafè a Barcelona, que sigui un clàssic de trobades, que el 
que s’escriu a una moleskine acabi passant de veritat, que estigui a un lloc cèntric 
i que coneguem tots dos.

     - ...

Participació del blog Fita, (sa darrera, ho promet) per al projecte de la Gemma Sara i altra gent dels blogs, "quedem al Zurich"  Per a més informació visiteu el blog Truquem al Gegant del Pi? de la Gemma Sara