diumenge, 5 d’abril del 2015

Flor Blanca

 Vaig néixer a l’Àfrica fa una mica més de mig segle. Sóc filla d’una família normal. Jo també ho sóc, com la resta de goril·les, amb només una diferència: sóc albina. La mare em deia Floreta Blanca, i no parava de donar-me consells. D’aquells que en diuen de bona mare. “Ets diferent de la resta. Amb la teva claror atrauràs els caçadors, per això has de ser més previnguda que els altres. Has d’aprendre a passar inadvertida, a camuflar-te, a viure sempre mig amagada, i si pot ser, amagada del tot.”
I ho vaig posar tant en pràctica, que els humans, fins avui, no coneixen la meva existència. Els filòsofs grecs dirien que sóc més astuta que els humans, i que per això he perdurat.
També diuen els humans que la realitat supera la ficció. En sóc una prova vivent. Quan el grup de goril·les encara no s’havia fet a la idea que una de les femelles havia tingut una goril·leta blanca, arribà la nova: a una altra goril·la li havia passat el mateix, si no que en aquest nou cas, el nadó era un mascle. Al meu nou amiguet li deien Nfumu Ngui.
Així que vam començar a separar-nos una mica de les mares ens vam fer bons amics. Tot el dia anàvem junts, jugàvem sense parar. Les mares ens deixaven fer trapelleries, sense perdre'ns de vista.
El Nfumu Ngui em deia: “quan siguem grans serem parella, Floreta Blanca. “Falta molt de temps per això Ngui” li contestava jo. Però la veritat és que m’agradava. Era un goril·la molt simpàtic i ens estimàvem com a germans.
Un dia la mare no em deixà anar a jugar amb en Nfumu Ngui, “He vist que s’acosten caçadors. Ens amagarem fins que marxin”. I ens vam encauar a un racó inaccessible de la selva.
Vàrem escoltar uns pets molt forts que venien de lluny. La mare em va prémer contra el seu pit.
Els altres goril·les també estaven avisats però alguns van tenir mala sort. Els assassins devien trobar el seu amagatall.
L’endemà ens digueren que havien mort uns goril·les i entre ells, la mare de Nfumu Ngui. El meu amic s’havia espantat tant que no gosà escapar i restà abraçat al cos de la mare.
Els caçadors se'l van endur i el vengueren com aquell que ven un raïm de plàtans. 
Més endavant em digueren que havien rebatejat el meu amic. Se l’havien endut lluny, a un altre continent i li deien Floquet de Neu
El Floquet va viure la resta de la seva vida empresonat a Barcelona, com si fos un delinqüent. No s’hi va acostumar. Potser no va ser infeliç del tot, però sé del cert que, com tothom, en Floquet s’hauria estimat més viure sempre en llibertat. Com jo mateixa. Jo pensava en ell, i estic segura que ell es recordava de mi. 
I així, separats, pensant l'un amb l'altra, ens vàrem fer vells.
La meva vida ha estat lliure, però en alerta constant. Sempre m’he allunyat dels humans.
El Floquet de Neu fa anys que no viu a Barcelona, on demà celebren el Dia de la Mona, i de tan vella que sóc potser no hi arribaré. 
No m’amoïna, no és el meu dia, jo no sóc una mona!!

(Les 7 primeres fotografies són fetes per Antoni Pujol)

La fotografia del Floquet de Neu és d'autor desconegut, probablement del Zoo de Barcelona.
 No estic autoritzat a revelar el nom del retratista de la Floreta Blancaper no trair la seva confiança.


30 comentaris:

  1. És prou mona, almenys més neta que en Floquet. Ja veig que tens un germà viatger!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'Antoni viatja per tot el món i l'Àfrica el té captivat.

      Elimina
  2. Històries que s'han fet a causa de la crueltat dels humans en busca de riqueses fàcils. Has fet una bona llissó del que ha estat, perquè no torni a passar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El primer pas per a acabar amb els zoològics, seria que els animals en estat lliure, (en quest cas els primats) estiguessin segurs.

      Elimina
  3. Una història fantàstica. La veritat, aquests goril·les fan una mica de por. Quantes vides ha esgavellat l'home blanc!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malauradament per molts animals, també són massacrats per l'home nadiu dels seus entorns.
      Però estic d'acord amb tu, l'home blanc ha estat i segueix essent un depredador terrible.

      Elimina
  4. Isak Dinessen deia "Estima l'orgull d'un tigre, no el tanquis en un zoològic". Pobre Floquet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta frases que cites de la Dinessen és encertada. Si algun dia arriba arreu la civilització desapareixeran els zoològics.

      Elimina
  5. La mona pintada
    vestida de seda,
    t'abraça i et diu
    amors a l'orella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les paraules Olga.
      Amors i poesia van junts aquesta primavera.

      Elimina
  6. Sempre m'han fet pena els animals dels zoològics.

    El pobre Floquet, també. Pensant sempre amb la Floreta Blanca...

    Que boniques les fotos!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Havíem anat a veure alguna vegada el Floquet de Neu al Zoo i ens sentíem una mica culpables del seu captiveri.
      El Floquet es mirava els badocs que l'observaven amb avorriment. Potser sí que es recordava de la Floreta i els altres amics que van quedar a l'Àfrica.

      Elimina
  7. Jo el recordo amb gestos molt humans i normalment fastiguejat, però ens agradava veure'l... ara entenc perquè estava tan fastiguejat.
    Molt maques les fotos del teu germà!

    ResponElimina
  8. Gemma, és exactament tal com dius. Ens agradava veure'l, malgrat el seu captiveri.
    El meu germà segur que llegirà la teva opinió.

    ResponElimina
  9. Sempre m'han tirat enrera els animals en captiveri.
    Les fotografies són genials i el text genial com sempre, Xavier.
    Bona mona de Pasqua!

    ResponElimina
  10. Gràcies pel "genials" Fanal. S'agraeix l'exageració.

    ResponElimina
  11. D'ençà que era petit creuava el Zoo per anar a l'estació de França. Ho dic perquè ja em donava compta que allò no podia ser. Un animal ha de ser tan lliure com un home. No vull escoltar aquells que diuen que si no fos per això i hi haurien moltes races desaparegudes.
    Les fotografies i el text com sempre són magnífiques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, estic d'acord amb els teus raonaments sobre l'existència dels zoos. Amb l'excusa de la preservació hi ha massa animals (amb ànima) engarjolats.

      Elimina
  12. Impressionants les fotografies del teu germà. Felicita'l, són magnífiques.
    I el text impressionant també. Ai, Xavier, sempre ens arribes al cor amb les teves històries.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria si aquesta història t'ha arribat al cor, és senyal que el tens gran. I al meu entendre, bondadós.

      Elimina
  13. Imàtges maravelloses.
    Totes tenen un gran i veritable missatge.

    Gràcies.
    Una Abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a vosaltres per la visita i per la bellesa compartida.

      Elimina
  14. Empresonat com un delinqüent! Molt cert, i sacrificat un grup de congèneres perquè el poguéssim observar, entre la fascinació i la por. Tan propers a nosaltres, com ens deuen veure, des de l'altra banda de la tanca?

    ResponElimina
  15. Eduard, tinc la meva part de responsabilitat perquè só dels que alguna vegada vaig anar a veure en Floquet i els seus (i nostres també) congèneres.
    Recordo que una vegada va fer una mirada d'avorriment, potser de cansament envers els qui l'observaven i es va girar d'esquena al públic.
    I un company seu a un recinte sense vidre entre uns i altres primats, va agafar una defecació i la llançà, (amb punteria!) contra una persona del públic.

    ResponElimina
  16. Ai, sempre m'havia fet molta llàstima en floquet. De fet tots els animals del zoo me'n fan, no suporto aqll lloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Loreto, ens resta el consol de que encara h ha molts animals en llibertat, i que els zoos no generen entusiasme.

      Elimina
  17. Felicita al teu germà, quines fotografies més impressionats!!!!!
    Els zoològics deurien estar prohibits... hi ha moltes maneres de preservar el benestar dels animals, procurar que no desapareguin especies...però no fa faltar priva'ls de la seva llibertat i molt menys tenir que matar les mares per prendre-lis les cries. Els homes som el pitjor :(

    ResponElimina
  18. Bruixeta les felicitacions al meu germà gran els seran donades de part teva.
    La resta de reflexions que fas les signo amb tu, ara mateix. Tens un bon cor.

    ResponElimina
  19. Magnífic com sempre. Esto de "humanizar" el comentario de la flor albina es estupendo. La expresión de los ojos de "nuestros parientes", hablan por sí solos. Preciosas fotografias amén del artículo.
    Me identifico totalmente con el comentario de Bruixeta, zoos NO.

    Un saludo.-

    ResponElimina
  20. Gràcies J. Antonio per la lectura tan precisa que fas del que diu la nostra cosina goril·la. Tu també comparteixes el bon cor de la Bruixeta.

    ResponElimina