dimarts, 24 de juliol del 2018

Les bordes del Paradís

     L’Edurne, en asseure’s a la soca ha hagut d’anar amb compte de no punxar-se amb les ortigues que hi creixen al costat.
    Des del prat del davant de les bordes, escolta els ocells de cada matí, i espera que el sol arribi. Troba que fa fred per ser un matí d’estiu.
    Ahir al vespre, mentre miraven l'arc de Sant Martí, l’Oleguer intentava convèncer-la per a que pugés amb ell i els amics de tots dos al Pic d’Areste.
      - Com et vols quedar tota sola a les bordes? - li deia l’Oleguer.  
      - No t’amoïnis - contestava ella - no m’avorriré.
  Les bordes no s’anomenaven pas del “Paradís”.  Va ser una idea dels seus amics, la Petra i el Luigi quan les van llogar i van convidar-los a passar-hi 4 setmanes amb ells. 
        - És el paradís - deia el Luigi. Abans hi arribava la carretera, però ara és intransitable. Haurem de carregar el menjar mitja hora.
       - Doncs ves quina gràcia - rondinava ella.
     De bon matí els ha vist allunyar-se en direcció a l’Areste.
     - Tornarem a la tarda - li ha dit de matinada l’Oleguer en acomiadar-se, amb un petó.
      Ara veu l’Areste a contrallum. El sol surt just pel seu darrere.
    Ha portat una llibreta i intenta escriure un poema.
    De motius per inspirar-se no n’hi falten: l’olor d’herba, el so de l’aspersor que el pagès hi té instal·lat per a que l’herba creixi més ufana, els papallons, els ocellets, la remor constant del riu Vallferrera que baixa al fons de la vall... 
   ... però no li queda bé. No li agrada el que escriu. 
  Fa tres setmanes que són aquí, avui comencen la darrera que els resta. La seva relació amb l’Oleguer s’ha refredat. No sent res quan l’abraça, i en canvi, es trasbalsà un matí que es van quedar sols amb el Luigi, quan l’Oleguer va baixar al poble a comprar cerveses i la Petra es va apuntar a acompanyar-lo.
   Els ocells han callat, la calma és absoluta. La remor del riu no molesta, forma part del silenci. 
    Finalment el sol arriba al prat.  I pel camí apareix el Luigi. Sembla que va coix.
    - He hagut de deixar córrer el pic - diu assenyalant-se la bota - se m’ha polvoritzat la sola. - L’Oleguer i la Petra han seguit muntanya amunt - afegeix.
       - Creia que t’havies fet mal - diu l’Edurne mentre s’aixeca de la soca. Sense adonar-se ha refregat la cuixa a les ortigues. 
    Veu les estrelles quan el Luigi se li acosta. Ell li ofereix uns gerds.
     - Els he collit per a tu - diu mentre n’hi acosta un a la boca.
     - Em portes el sol - pensa ella mentre obre els llavis per assaborir la fruita vermella.
   Ha passat el dia. A la tarda tots dos miren cap a l’Areste. La Petra i l’Oleguer tarden més del previst. Cap dels dos no pregunta: “què els deu haver passat”?


22 comentaris:

  1. Captivada pel paisatge, per les bordes i els camins suggeridors, per la història i per la papallona més elegant de la Vall Ferrera: la Apol·lo (Pernassius Apollo). També la tinc fotografiada del 2016 al Pla de Boet.
    Ets ja a la Vall, Xavier? Quina història tan bonica i tan real! Jo crec que els amors que neixen o es nodreixen entre muntanyes són més intensos, si cal, que els convencionals. Dins del paradís, els somnis són celestials!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tenia ni idea del nom de la papallona, Montse. Gràcies per la informació.
      Aquestes bordes no son gaire lluny del Pla de Boet, o sigui que potser és familiar de la que vas fotografiar.
      No som a la Vall Ferrera. Encara falta...

      Elimina
  2. Bonica història i preciosos paratges...La foto de la papallona m'encanta!
    L'Edurne és una mica tiquis miquis, que les ortigues només piquen una mica...Si tanco els ulls escolto el rierol la remor del vent, el cant dels ocells i l'airet de la muntanya que em refresca la cara!
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb els ulls tancats es "veuen" més bé aquests tots aquests sons M. Roser. I també els silencis.
      T'aviso que aquestes ortigues són un dimoni. Les meves cames les van tastar!!

      Elimina
  3. Aix...quines històries, els amors no buscats. Els amors al paradís són més purs i més potents?

    Qui sap si a la Petra i l'Oleguer els hi ha passat el mateix que a L'Edurne i el Luigi. Potser també mengen gerds...

    M'ha fet gràcia això de polvoritzar-se la sola de la bota. A mi em va passar baixant del Casamanya. Les botes van resistir la pujada, però es devien anar polvoritzant i a la baixada ja anava sense soles... he,he, he, em pensava que només em passava a mi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A l'Edurne i el Luigi els va sorprendre l'amor. La força de la naturalesa és imparable.
      Potser a la Petra i l'Oleguer també els va sorprendre l'amor mentre pujaven (o baixaven) l'Areste. O quan anaven a buscar cerveses al poble.
      Això de les soles de botes que es desintegren és molt empipador. Una companya va haver d'abandonar la pujada al Pedraforca per aquest motiu, i una altra vegada li va passar a la Carme de baixada del Certascan.

      Elimina
  4. Que estrany que triguin... A veure si se'ls fa fosc

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, crec que l'Edurne i el Luigi faran bé de no fer preguntes quan arribin la Petra i l'Oleguer.

      Elimina
  5. Pel que sembla, a aquest dos no els importa que triguin més del compte, com si volen faltar una bona temporada. Potser els excursionistes tampoc tenen pressa per tornar.

    ResponElimina
  6. Se não é o paraíso, parece meu amigo.
    Gostei bastante destas fotografias.
    Um abraço e continuação de boa semana.

    Andarilhar
    Dedais de Francisco e Idalisa
    O prazer dos livros

    ResponElimina
    Respostes
    1. Obrigado F. Manuel. O melhor paraíso é desfrutar da amizade e o amor à natureza.

      Elimina
  7. Això de les botes... deu passar quan les tens força temps guardades al calaix, i quan les tornes a treure a passejar no aguanten ni cent metres. O això o que les hagis comprat a un basar xinès... ;-)

    Molt maquest les fotos com sempre!! Quin arc de Sant Martí!! Preciós!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No eren meves les botes, ni tampoc xineses. Eren de marca. Va ser fa uns 15-20 anys que es va fer servir una goma artificial. Per sort han deixat d'utilitzar-la. Tinc unes xiruques autèntiques que utilitzo poc i tenen un mínim de 30 anys i la goma està en perfectes condicions.
      Després de la tempesta surt el sol, Risto. I ens deixa l'arc de penyora.

      Elimina
  8. no em cansaré de reiterar que les teves entrades de mots i imatges són un plaer per la ment i pels ulls

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per no cansar-te de la companyia Elfree. Hi ha reciprocitat.

      Elimina
  9. Els amors sorgeixen i, de vegades, són difícils de controlar. Preciosa, la papallona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els humans som part de la naturalesa, com els torrents o els huracans. Tal com dius Novesflors: qui els pot controlar?

      Elimina
  10. A mi m'ha passat això que se m'han pulveritzat les soles de les botes, i eren de marca. Fa molts anys que no faig cap excursió, però veient les teves fotos tinc dentetes.

    Això de "veu les estrelles" i "em portes el sol" és que va de debò, ha, ha!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha un doble sentit quan l'Edurne veu les estrelles. Saps llegir entre línies Helena.

      Elimina