dimecres, 27 de novembre del 2019

Matí de tardor

     Després d’una matinada plujosa una ànima s’endinsa als íntims pensaments d’una figura que passeja per un parc solitari.
     Ha parat de ploure, les fulles dels arbres encara gotegen, la música no ha acabat.
       Novembre és un mes espiritual.
      Una persona ha pujat a Montjuïc per veure com plora la tardor.
      Amb les seves llàgrimes s’estalvia les pròpies.
      S’acosta al banc de les absències.
      Companya de solitud, immensa quietud.
      Una figura que representa una dona, dona consol a qui ha perdut l’esperança.
      Se n’adona que va a la deriva dels anys...
     ...d’uns anys que passen molt de pressa.
     El sol li fa l’únic regal que rep aquest novembre.

20 comentaris:

  1. O Outono trás estas belas cores em tons vermelho e dourado que eu gosto bastante.
    As fotografias estão espectaculares meu amigo.
    Um abraço e continuação de uma boa semana.

    Andarilhar
    Dedais de Francisco e Idalisa
    O prazer dos livros

    ResponElimina
  2. Una tardor humida nostàlgica i preciosa per les teves imatges. Molt poètica.
    Els vermells alegres i les gotes entristeixen. Les absències entristeixen i la claror del sol retorna l'alegria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els raigs de sol que foraden la boira, metafòricament foragiten l'angoixa.
      La claror de la tardor potser encara és més apreciada.

      Elimina
  3. No he pogut veure la figura que passeja pel parc solitari...Preciosa la teva tardor,( vull dir la del teu blog).
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La figura és fugissera M. Roser. La tardor del blog és com la que sento.

      Elimina
  4. Els colors i la llum de tardor,no tenen rival ! 😀🍂

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un matí que va començar amb pluja i va acabar assolellat. Meteorològicament i anímica.

      Elimina
  5. Unes fotografies molt macas, Xavier !.
    La tardor sempre ens regala unes postals de gran bellesa que has sabut captar a la perfecció, felicitats ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per apreciar la tardor i la seva bellesa, Artur.

      Elimina
  6. La música "no ha acabat", per sort tenim els versos, tant com les fotografies. La deriva dels anys no és mai tanta deriva. Hi ha coses que guanyen amb el temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totes tres aportacions que fas són importants Helena. A cada època viscuda li correspon una música.

      Elimina
  7. No sé com t'ho fas per lligar-ho tan bé sempre, imatges i paraules. Et puc dir que avui m'has transmès molta tristesa, Xavier. Tinguem esperança!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha estat un mes trist a la família Teresa. Demà farà 1 mes que va morir la Victòria, la mare de la meva dona. La pena, la malenconia i l'enyorament viuen a casa.
      Mica en mica ens hem de refer.

      Elimina
  8. Aquesta passejada bellíssima i malenconiosa que ens convides a fer amb tu a través del post no fa més que corroborar el que fa anys (molts) discutíem al meu blog amb Novesflors i altres persones amigues: hi ha bellesa en la tristesa.
    Una abraçada i molts ànims per a tots, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. On hi ha hagut alegria algun dia, si vivim una vida sencera, hi trobarem tristesa. Trobar-hi la bellesa és una opció, Montse.

      Elimina
  9. Preciós, Xavier. I si no hi haguessis de trepitjar les fulles el silenci seria absolut. Moltes gràcies.

    ResponElimina
  10. Aquesta darrera foto, sense desmerèixer les altres, és espectacular. No vegis si et queden encara anys per donar guerra i regalar-nos imatges així.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El mèrit d'aquesta foto és la sort d'haver estat allà en el moment oportú, Xexu. Al natural encara era més espectacular.

      Elimina