12
d’agost un dels dies que amenaçaven temperatures altes.
Encara
que faci pujada si el camí és florit sembla que no cansi tant.
Les
flors d’alta muntanya són impagables.
Cap dels
tres no havíem estat mai en aquesta vall.
Des del refugi contemplem l'estanyol de la Pleta de Broate.
I els anomenats "Falsos Encantats".
La carena de Broate s'allarga cap a Sotllo.... Un altre dia serà.
Retornem a Boavi, de bracet amb el riu.
Ara ja sabem on és i com és "això de Broate".
Uma paisagem de montanha maravilhosa para fazer umas boas caminhadas.
ResponEliminaUm abraço e continuação de uma boa semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
O prazer dos livros
Les caminades per aquestes valls gairebé son il·limitades.
EliminaLa part del riu, sembla més encoratjadora per fer camí i, més fresca, segurament ! :)
ResponEliminaAra ja sabem on és Broate, gràcies a tu !
La fresca al matí està assegurada.
EliminaXavier, t'agraeixo el reportatge d'aquest indret, Broate, perquè a través d'ell el podem conèixer una mica i apreciar la seva impressionant bellesa. Amb les nostres cames no hi arribarem mai... Si podem, aquest any llogarem un 4x4 que ens porti al pla de Boavi, que encara no hi hem estat mai.
ResponEliminaGràcies i una abraçada!
El camí comença al final del Pla de Boavi. A la dreta hi ha un pont de fusta. No té pèrdua: és on el desnivell s'accentua.
EliminaBona estada, Montse.
Jo també t'hauria preguntat "On és això de Broate?" perquè no n'havia sentit a parlar mai abans. Ara ja ho sé, gràcies a aquest post i les teves magnífiques fotografies.
ResponEliminaPer cert, m'has fet somriure quan dius que "Aquí a dalt no hi pugen ni vaques ni eugues. Només els isards i els excursionistes". Ho afirmes tu mateix, així que no us queixeu si després algú us diu que sou (o, pitjor, esteu) com unes cabres sempre trescant per aquestes muntanyes de Déu. De bon rotllo, eh! :-))
Es del tot cert que no hi puja bestiar a pasturar ja que hi ha una part del camí no apte. Vam veure un isard i el vaig arribar a fotografiar però de molt lluny i la foto no va quedar bé.
EliminaI pel que ens van explicar també hi arriben cabres salvatges des del cantó de l'Arieja, a França.
Sembla que el mes d'agost no ha de ser molt bo per fer caminades d'aquestes, però veient les teves fotos pot ser que sí. Anar del bracet amb el riu, amb aquestes aigües tan netes, clares i, m'imagino, ben fresques és tot un luxe.
ResponEliminaUn indret preciós!
Aferradetes, Xavier.
Quan vam començar a caminar ens vam haver d'abrigar perquè el matí era fred. Passat el migdia, a la baixada el sol escalfava de valent, però el darrer tros era dins del bosc i els avets feien bona ombra.
EliminaUn lloc preciós , Xavier, jo no n'havia sentit a parlar mai, o sigui que grècies per fer país. Esa bonic perquè tot és molt variat, hi ha roques, herba seca, flors de muntanya...I aquest riu, fa sensació de frescor, segurament se'n pot veure l'aigua i tot...
ResponEliminaQue suguiu gaudint de las nostres muntanyes, Xavier.
I també solitud. Segurament que al vespre algunes persones que fan travessa vers Certascan, el Baborte o el Sotllo deuen fer nit al refugi, que encara que no té guarda, disposa de bones lliteres, matalassos i flassades netes.
EliminaUn altre lloc per anar a veure (i a pujar, no?) quan es pugui. Jo ho feia abans que ho diguessis, al Pirineu d'Osca, per aquests noms. M'has fet gràcia amb "només els isards i els excursionistes. Els excursionistes ja ho sou una mica isards, no? Amb tots els respectes, però vull dir que us hi aguanteu bé com ells a la muntanya.
ResponEliminaL'encertes més del que no et penses Tresa. Els sospitosos habituals a vegades s'auto-defineixen com a "Isards".
EliminaAnar de bracet amb el riu, quina sort i quin plaer. No conec aquest lloc, ni tan sols el nom. M'ha agradat molt seguir-vos a través de les fotografies.
ResponEliminaEts un "trescador" admirable i incansable... que sigui per molts anys!
Gràcies per això de "trescador" Carme. Els Pirineus són un talismà. Encara que no es veuen és ple de trèvols de 4 fulles.
EliminaEls "Falsos Encantats" són tant semblants com un sinònim!
ResponEliminaQuina sort que tens de poder fotografiar vistes com aquestes!
Va ser una sorpresa saber que existien aquestes muntanyes amb aquest nom. Per l'enforcadura també el podrien haver anomenat Fals Pedraforca.
EliminaBon camí! Ara ja fa dies d'això, però segur que te'n queden bons records. Per sort, aquest estiu jo també he pogut fer una mica de muntanya, i encara me'n queda. Aquest cap de setmana passat, primera incursió a Andorra i Comapedrosa al sac. Una excursió molt xula, la veritat. Exigent, perquè salves 1400m de desnivell en no tanta distància, però em va agradar molt el camí.
ResponEliminaEls records perduren.
EliminaEnhorabona pel Comapedrosa. És un gegant.
Potser ho recordes, nosaltres el vam fer per la Baiau, al cantó de la Vall Ferrera, però la majoria d'excursionistes amb qui vam coincidir al cim, havien pujat igual que tu (i haig de suposar que també la Fantàstica Acompanyant) pel cantó d'Andorra.
Quines imatges més refrescants per aquests dies tan calorosos i quins paratges més preciosos! Un lloc que no coneixia, gràcies per aquestes fotografies i el teu relat.
ResponEliminaNo acostuma a trobar-se gaires llocs solitaris a l'agost. Pel que sé els esquiadors de muntanya visiten aquests llocs a l'hivern. Aleshores sí que la fresca deu ser veritable.
EliminaQuina verdor! I quanta aigua. Me l'apunto per a algun dia. No coneixia l'indret.
ResponEliminaEns queda molt per conèixer. Cada any un lloc nou.
EliminaUn lloc preciós, dels que m’agraden, ni que el genoll ja no em permet anar-hi.
ResponEliminaGràcies per les imatges!
Ai els genolls!! A mi, sobretot a les baixades, també em fan patir una mica.
EliminaLes teves meravelloses fotografies em refresquen un bocí calorós de diumenge a ciutat. Quin enyor, les muntanyes... i les seves flors, que a l'estiu dibuixava... Gràcies per aquests records frescos, Xavier, i per la teva bona disposició compartir-los. Una abraçada.
ResponEliminaGràcies a tu Olga per les teves paraules, pel teu amor a les muntanyes i a la natura en general.
Elimina