Rambles de Barcelona

Per a mi, la millor hora per a caminar per les Rambles és al matí, quan gairebé tothom dorm  i són buides de gent.

  Entro per Canaletes. La font reposa de la darrera celebració d’alguna copa del Barça. Al capdavall de les Rambles, a Colom comença a fer-se de dia, i els quioscos de diaris obren les parpelles. Una parella de turistes, arrossegant les maletes de rodes, va cap a la plaça Catalunya. Una noia puja fent footing. Els seus batecs són visibles al seu pit i la seva cua de cavall acaricia l’aire de Barcelona.

La majoria de parades de les floristes són tancades, però n’hi ha una de matinera que ja ha exposat els clavells, les roses, les margarides...

Pels volts del Mercat de la Boqueria els camàlics traginen carretons carregats de caixes de vianda i de fruita. És una feina dura com un cop de puny, i generalment mal pagada.

  Més avall algunes noies, venen la seva mercaderia. Una d’elles li passa a una altra uns bitllets. Algun sapastre ha pagat un grapat d’euros per una estona de sexe ètnic i per a robar-li part de la seva joventut.

Torço pel carrer de la Boqueria en direcció al Call. El mateix sol que enlluernà els jueus fa alguns segles, ara assenyala la direcció de llevant, pels que volen resar de cara a la Meca. Arriba el so de les campanes de la Catedral.

  En passar pel davant d'una botiga de productes hebreus, observo un home amb barba roja, que obre la persiana. Pel quipà que porta al cap intueixo que és practicant de la religió jueva. S'escau que  en aquest moment, passa un noi amb el mocador de quadres palestí. Jo hi faig el paper de cristià. Això és Barcelona. Ens mirem tots tres, i cadascú segueix cap a la seva feina.

A la tarda torno a passar per les Rambles. Per a mi és la millor hora per passejar-hi, quan gairebé tothom és despert i són plenes de gent.

11 de Setembre

  Ahir a la nit érem al sopar multitudinari del Palau Sant Jordi. Ens van servir un plat de sopa calenta. De Sopa de Cabra. Portàvem gana endarrerida. No cal explicar-ho gaire, els mitjans ho han fet sobradament. Només constatar que entre cançó i cançó, entre rock i rock, el crit majoritari que s'escoltava entre els assistents, a banda del reconeixement al grup que retrobàvem a l'escenari, va ser el de: In, inde, independència!!
I avui 11 de setembre, als carrers de Barcelona i de moltes altres ciutats de Catalunya ho hem tornat a escoltar. Inclosa Badalona.

Àreu

Les matinades a Àreu, a l’estiu acostumen a ser fresques, i a vegades fredes i tot. Com que els vessants de la serra del Monteixo, rere dels quals surt el sol són tan alts, el sol hi entra cautelosament, després de baixar, com si fos per unes escales de llum, pels boscos de Costuix. He obert els finestrons del cor i la lluïssor s’escampa sobre la taula, com unes estovalles de claror. 

Cremen les pissarres fèrries de la vall, i reverdeixen els prats. Algun gall canta com si encara no ens haguéssim despertat.

Durant el matí el sol arrela a Àreu i escalfa els carrers, i encara més al migdia que a vegades es torna ardent. Alguna tarda es formen núvols al cim del Monteixo i a la serra de Màniga, i també n’arriben del Port de Boet. Aleshores pressents el xàfec que cau desenfrenat. A mitja tarda el cel es torna a asserenar.

Ha assedegat els camps dels anhels de fertilitat que tenen. Unes boires de llum jeuen mandrosament als vessants del cim de lo Covil i als boscos de Virós. La mainada del poble surt a córrer amb bicicleta i a jugar a pilota al camp de futbol. El sol eixuga la gespa i els llagrimalls dels avellaners, dels bedolls i del brancatge dels avets. S’il·lumina un capvespre enfebrat que incendia els cimals d’un to rogenc. Els núvols grocs i els rosats es van esllanguint i tenyeixen la vall de tons blavosos i morats, quan arriba malenconiosament, la foscor.

 Després de sopar caminem fins els afores d’Àreu, on els fanals ja no il·luminen la carretera, i quan no hi ha lluna plena ens dediquem a comptar estels. N’hi ha més que no pas  grills. Els finestrons de les cases es tanquen aviat. Àreu, comparat amb altres poblacions va a dormir d’hora. Un gat ratlló intenta festejar una gateta blanca de llom tacat. Un estel fugisser creua el camí lletós de Sant Jaume. Hem de tornar a començar a comptar estels perquè ens hem descomptat...

Quan ens posem al llit, un gall impacient ens anuncia amb algunes hores d’antelació l’arribada del trenc de totes les albes. A la Vall Ferrrera.

La salamandra

A l’alba clara, la salamandra ratllada, casta catalana, avança cansada: planta palmada, cama rasa, anca aplacada, panxa plana, cara amagada, passa calmada cap a la cascada ampla, al Pallars, amb massa mandra.

A la tarda, fa basarda a la canalla. Callada va a la prada blana, gastant fatal mala bava blanca. Ataca, massacra l’aranya sana. Baldada la clava a la xarxa.

Estany d'Aixeus ( i d'altres)

Estany d'Aixeus

La comarca del Pallars Sobirà és molt rica en estanys, tant pel que fa al nombre com a la bellesa. I es poden mesurar, i en aquest cas el de Certascan és indiscutiblement el més gran, i no tan sols de la comarca sinó dels Pirineus. En canvi l’ordre de bellesa no es pot mesurar. Hi entrarien molts factors a part de l’emocional de l’excursionista que els contempla. Molta gent pensa que el més bonic seria el de Naorte, que no és gaire lluny del de Certascan. Certament Naorte té molts ingredients per fer-lo mereixedor a ser el més bell: és rodó, per un costat rep l’aigua d’uns torrents amplis, té una petita platgeta, i un dels cantons és envoltat de pi negre.

Sant Maurici

I Sant Maurici? La fotografia de l’estany amb els Encantats al fons ha fet la volta al món. Segurament s’han enviat (sobretot quan encara es feia perquè la gent no s’enviaven fotos pel mòbil) milers de postals de Sant Maurici: “Hola família, Des d’aquest meravellós racó del Pirineu de Lleida us enviem records. Feu un petó a l’àvia.” etc.

Estany Gran d'Amitges

I la foto de l’estany Gran d’Amitges? Amb les Agulles de roca al fons, ha servit per il·lustrar portades de llibres i revistes especialitzades d’escalada, a la llibreria de muntanya del carrer Petritxol de Barcelona.

Estany Mitjà d'Amitges

I l’estany d’Estats amb la Pica al fons, la bella grandiositat del de Mariola, la solitud del d'Areste, l’alçada estratègica del del Diable, la llunyania del de la Baiau...

Estany d'Estats 

Particularment no gosaria dir quin és el més bell. Em limitaré a dir que els d’Aixeus són uns dels meus predilectes. Són petits, sobretot el superior, però la seva situació ran del Monteixo i amb la visió de la Pica d’Estats a l’altre vessant del riu Vallferrera, fan que el valori com un dels millors dels Pirineus. La visió d’Aixeus quan s’hi arriba per a mi aniria lligada a una melodia romàntica de Chopin.

No es pot comparar la bellesa dels estanys com tampoc no podríem comparar, per exemple una simfonia de Beethoven executada amb tota l’orquestra, amb les notes (aparentment) senzilles del piano de Chopin.

Un dia em sembla que m’hi vaig morir i per això em sembla sentir música quan hi arribo.

Enguany, quan hi torni a pujar per comprovar si sóc viu, pararé bé l’orella. Potser em sorprèn el “Vals de les Flors” de Tchaikovsky?

Estany d'Areste

Estany de la Baiau 

Estany del Diable 

Estany del Pletiu (Montsent de Pallars) 

Celtes i ibers

Volia escriure sobre una noia rossa que bevia cervesa negra a Dublín. Em mirava i somreia. Mentre ella feia glops amargs de cervesa celta, jo brindava amb la meva estimada, amb la cervesa ibera que ens havia portat una descendent dels ausetans.

Ens separen fondals de segles, mars que solquen espadats.

En Bilosbàs, el terrissaire del poblat dels indigets, sap del solatge que ens deixen les èpoques, i de l’aspror de l’antiguitat. Fa els seus vasos de ceràmica amb saviesa ancestral i li confereix el bell caire que ha heretat dels ibers.

I ara, des del país dels laietans faig un brindis virtual, i la bromera em deixa el rastre dels anys al bigoti, i mentre escolto música celta li envio un petó per banda ampla, roig com una maduixa, i encriptat en format reduït per a que no perdi l’alè per la xarxa. Somnis de cervesa, amargs com la distància i dolços com la maduixa.

Volia escriure sobre la noia, que em Mirava i reia. Ella sap que és tot el que tenim, i sento, malgrat la distància, els batecs del seu cor, que ressonen com un tambor irlandès, molt a prop del meu.

Viure

Hi ha gent que aprofita les vacances per viatjar, altres per fer turisme, o per anar a qualsevol platja a torrar-se al sol (banda i banda), a refrescar-se a la piscina, a conèixer grans ciutats o països exòtics, els que van “al poble”, referint-se generalment al que van néixer ells o els seus avantpassats. Encara hi ha gent que té una casa als afores per a anar a estiuejar, i els que es queden a casa.

També hi ha qui fa una mica de tot, i aprofita els 30 dies de vacances d’estiu repartint-los: una setmana de viatge, una de platja, una de muntanya, i el que resta, a casa. Jo mateix he estat un tastaolletes impenitent i gairebé sempre he estat d’aquests.

 Enguany canviaré de tàctica. No viatjaré ni faré turisme, ni em torraré al sol ni tampoc em quedaré a casa. Anirem als Pirineus a viure. Viure i prou. Tant se val si és a la vall d’Àneu, la vall Ferrera, la d’Àssua, la de Cardós, la de Boí o a l’Aran. Sabent que les setmanes són comptades.

  Coneixem un poble, de final de carretera, on acaba l’asfalt, d’aquells que té una sola botiga on hi ha de tot, des d’alimentació a llibres, tabac o calçat. L’any passat encara hi vaig trobar unes xiruques del meu número, d’aquelles que fa 25 anys que ja no es fabriquen. I ara les duc més content que un kumbaià amb sabates noves.

I si algú m’ho demana li enviaré solitud, silenci, aire sa, aigua pura i si la trobem, harmonia.