Falgars i serra de Catllaràs

Els boscos dels voltants de Falgars i de tota la serra de Catllaràs es mostren esplèndids, sobretot a la tardor, o com és el cas d’ara, a la primavera. Visualment hi ha unes tonalitats cromàtiques de verds que la fotografia no capta totalment. 

Aquí els excursionistes ens convertim en passejants, en admiradors de sensacions. No cal estar gaire alerta per a que tots els sentits gaudeixin de l’harmonia de Catllaràs. Les olors tampoc no les capta la fotografia: l’olor d’aire net, de flors boscanes, de boix, de fulles de pins avets i d’altres espècies d’arbres, la de troncs humits, la de terra fèrtil...

Sobretot als matins, i també la resta del dia, els ocells posen un fil musical gairebé ininterromput. Pels seus canals de comunicació ancestrals xerren entre ells a base de piulades i refilades. S’escolta el crit del gaig, que avisa els altres habitants del bosc que hi entra un intrús. A la tarda el cucut ens canta una hora. Deu ser tardana perquè fa molts cucuts. I al vespre el xiul de l’òliba sembla que ens digui que és hora d’anar a dormir, que ara el bosc és per ella i tots els altres mussols.

El prat del Joc de Pilota, és un racó idíl·lic, on només s’hi pot arribar caminant. Encara que és una mica amagat és de fàcil accés. Segons ens expliquen aquest nom tan original es deu a principis del segle XX, quan hi havia explotacions mineres en aquests pagos. Els enginyers i tècnics anglesos, que s'hostatjaven al xalet atribuït a Gaudí, en les seves hores de lleure pujaven a aquest prat a jugar a foot-balle.

Probablement  ensenyaven a jugar els miners dels pobles veïns a fumbol, que dèiem els antics. Als de la Pobla de Lillet, Sant Julià de Cerdanyola i... Guardiola! En aquest cas el nom sí que fa la cosa. En aquells temps en Samitier  jugava a la Unió Esportiva de Sants i encara no havia fitxat pel Futbol Club Barcelona.

A la serra de Catllaràs sobresurten alguns “rocs” relativament alts i esvelts. Un d’ells parteix del Prat del Joc de la Pilota i duu el mateix nom, el Roc del Joc. La pujada no és molt difícil, però hi ha uns quants metres finals de grimpada vertical, no apte per a qui tingui vertigen. A dalt, a més d’una creu hi ha les imatges de dues mares de Déu: la de Montserrat i la de Falgars. A la comarca hi ha bastant de devoció a la seva mare de Déu, que tal com és representada en la imatge, és protectora de les mares que alleten el seu nadó. És la visió mitològica d’una dona mortal donant de mamar al fill d’un déu.

Les vistes panoràmiques que es divisen des del Roc del Joc, són un complement a les que, més còmodament es contemplen des del Roc de la Lluna: de la serra d’Ensija a la de Montgrony, passant pel Pedraforca, el Cadí, el Moixeró, la Tossa d’Alp, el Puigllançada, el Puigmal...

El Pla de l’Orri i les Roques de Catllaràs potser es podrien considerar el punt culminant per als excursionistes que travessen aquests paratges del Pre-Pirineu.

Abans d’anar a dormir a l’Hostatgeria del santuari de Falgars, i per pair el sopar,  fem un passeig per fora, per sota els til·lers. Ens apropem al banc de l’Arrugat, un arbre vell i savi que coneix algun dels nostres secrets. L’òliba que sentíem fa una estona surt volant de les branques de l’Arrugat i es refugia al bosc. Al cap d’una estona se la sent xiular des de la seva nova ubicació.

La primavera té uns contrastos meteorològics prou coneguts, i podem passar d’un dia assolellat a un ruixat en poca estona. L’aiguat  no trenca la pau de Falgars, al contrari. A vegades la pluja és el paraigua d’aquell que necessita aixopluc. 

La noia d’ulls verds, aquella que es pregunta “qui somnia rere el pujol?” diu que la pluja és l’aixopluc de qui no té paraigua. Potser tots dos tenim raó... o cap dels dos.

Després de la pluja les herbes de terra amaguen perles inabastables. Diamants efímers que es fondran amb un raig de sol. 

La salamandra del Berguedà és lleugera i de bon matí ha sortit dels seus amagatalls i passeja per l’herba de prop del santuari. Dissimuladament s’ha instal·lat sobre un pedrís i quan surt una llepada de sol l’aprofita per a recarregar energia. 

Nosaltres fem com ella i ens assedeguem amb l’aigua del cel, obrim els finestrons del nostre interior per a que hi entri la llum de Catllaràs, i ens enduem, encara que només sigui per una estona, la treva de Falgars.

Plou i fa sol

És un dels fenòmens meteorològics més simpàtics, com una broma de la naturalesa. Una contradicció lluminosa. Quan érem petits cantàvem allò de “plou i fa sol, les bruixes es pentinen...” Ja endevinàvem que era un moment màgic. 

M’imagino que els que contemplen el sol de mitjanit als països nòrdics propers al pol, també es delecten amb aquell fenomen tan benèvolament extrem.

En el nostre estat d’ànim sovint també tenim a l’interior  la sensació del “plou i fa sol”.

Individualment i també col·lectivament vivim constantment en la contradicció. A vegades pacientment contemplem un canvi lent, i d’altres el canvi ens ve sobtat.

I als canvis no volguts i que a sobre perjudiquen la societat, sobretot les seves capes més febles i desprotegides ens hi resistim.

Jo m’empobreixo

tu t’empobreixes

ell s’enriqueix

nosaltres ens empobrim

vosaltres us empobriu

ells ens escanyen.

Jo m’indigno

tu t’indignes

ell se’n fot

nosaltres ens indignem

vosaltres us indigneu

ells ens foten

Jo no em resigno

tu no et resignes

ell ens explota

nosaltres no ens resignem

vosaltres no us resigneu

ells exploten.

Jo em rebel·lo

tu et rebel·les

ell reacciona

nosaltres ens rebel·lem

vosaltres us rebel·leu

ells trontollen.

Jo l’estirot

tu l’estires

ella tomba

nosaltres estirem 

vosaltres estireu 

ells tomben.

(“ben corcada deu ser ja...”, que diu mestre Llach)

L'arc de Sant Martí és sens dubte un altre regal meteorològic. Poesia de colors al cel. El sol i la pluja es posen d'acord.
 Diuen que en un dels seus extrems hi ha una olla plena de riqueses... Que jo sàpiga ningú no l'ha trobada. I si el que se'l troba apaga la llum iris d'aquest arc?
Aniré pas a buscar l'or del cabaç!

Primavera a Cadaqués

Als habitants del terradet de Cadaqués, quan arriba la primavera, em sembla que se'ls veu a tots una mica més enamorats.

Els testos amb les plantes curulles de primavera esperen l’estiu. Les formiguetes es desperten de la seva letargia, i fan cua pel damunt dels rajols, que tenen el mateix color que les teules.

Em plau de pujar-hi, a assaborir les hores de les tardes, que ara s’allarguen deliciosament. O a flairar l’aire mariner del matí.

  I em quedo embadalit escoltant les orenetes i els altres ocells, que xisclen i refilen a prop del campanar de l’església de Cadaqués. 
I des de la barana miro els voltants d’aquest país petit que és aquest terrat, que és dins d’un altre País Petit, que diu aquell i és l’Empordà, i que a la vegada és a dins d’un altre país petit...

(Pintures d'Enric Domingo)

Com les orenetes

Mig història mig llegenda, en la Crònica de Jaume I s’explica un fet que ha esdevingut popular. El comte-rei català estava acampat davant de Borriana quan una parella d’orenetes va fer niu al cim de la seva tenda. I quan els criats anaven a desmuntar-la, el rei ordenà que no fos desparada fins que haguessin marxat junt amb els seus polls. I va ser el propi rei en Jaume que va voler que aquesta anècdota figurés a les seves cròniques, per a que el poble en tragués la conclusió de que: “Déu protegeix els reis que estimen els seus súbdits”.

D’això fa més de 750 anys i no podem viure de glòries passades. Actualment els catalans no tenim rei, i m’atreviria a dir que ni tan sols un bon déu que protegeixi les seves classes populars. I per això el poble català ha hagut de sortir al carrer pacíficament, com molts pobles oprimits del món, com la resta de classes socials més desafavorides, manifestant-se constantment. 

Fa anys que a Barcelona i d’altres ciutats catalanes els jubilats, els aturats, els joves que es veuen sense futur, les mestres, els metges, els obrers i les obreres, diem: “No a la guerra”, Sí al Dret a decidir”, "No a les retallades a l'Estatut", “No a les retallades socials” “Sí als drets dels treballadors”...

D’acord que vivim, diuen, en una democràcia. Però no sempre qui detenta el poder respecta les minories. I em sembla que no se’ns respecta ni com a treballadors ni com a catalans.

Les orenetes arriben, crien i se’n van quan arriba el fred, quan venen les maltempsades. 

 I quan retornen, amb elles arriba el bon temps. Sempre torna el bon temps!

Rosa rosae

  Canvio la declinació llatina del Rosa rosae per rosa rosella. Hi ha una rosella a la vora d’un camp florit a l’Empordà. Entre La Pera i Púbol (Púgol que diuen els del País Petit) Una bandera roja que s’esfulla.

Hi ha una bandera  a Bellcaire d’Empordà. La Bandera de Catalunya. 

Hi ha una rosa a les Rambles de Barcelona. Moltes roses a Catalunya. Entre Sant Jordi i el Primer de Maig.

Sant Jordi arriba nu. L’Europa dels ajustos l’ha deixat sense armadura. No duu llança: la Catalunya de les retallades enguany l’estalvia. No munta el cavall blanc, l’Espanya insaciable li ha intervingut. Els nous pressupostos que afecten sobretot el sud del continent han canviat el drac per una sargantana. 

La donzella no troba el cavaller, perquè és a la cua de l’atur.

Sant Jordi no ve amb una rosa, només és una rosella. Roja com una bandera. Una bandera que s’esfulla. El Primer de Maig.

L'Olla de Núria

Les muntanyes que envolten la Vall de Núria són un regal que la naturalesa ha fet als qui se l’estimen. I la humanitat al llarg dels segles ha anat construint i apropant-nos el Santuari i els seus voltants.

Fora de la temporada d’esquí i d’èpoques de vacances, és quan es pot gaudir literalment, el vers de Joan Maragall: “Verge de la Vall de Núria, voltada de soledats”.

  Des del Pic de l’Àliga i encara més des del de la Pala, es pot contemplar la carena que envolta la Vall de Núria, i que els excursionistes catalans anomenem “l’Olla de Núria”. 

Si observem aquesta panoràmica, a l’extrem occidental trobem el pic més alt, el Puigmal, amb 2.913 metres. Seguint a llevant, anem trobant el Pic de Segre, el de Finestrelles, el d’Eina, Nou Fonts, Nou Creus, Puig de la Font Negra, i Torreneules.

Hi ha esportistes que ho fan en un sol dia. Nosaltres som més modestos i els vem fer per etapes, i ens va durar molt més. Hi ha més opcions: en direcció a Setcases, el Pic de la Fossa del Gegant, el de l’Infern, el de Freser, Bastiments i Gra de Fajol. I fent altres variacions es pot seguir cap al Puig de la Pastuira, el de Fontlletera, el Balandrau i el Cerveris. I baixar a Coma de Vaca pel Pic de Tirapits. Tot plegat, anys per completar-los.

Acompanyats per la presència de la neu a l’hivern i principis de primavera, i dels coms herbats i verds de l’estiu.

Enguany l’excursió ha coincidit amb el 14 d’abril. Rememorem una de les diades més èpiques de la història política i humanística de Catalunya, la de la proclamació de la República Catalana.

El dia comença bé: cel blau, aquell blau tan alt, tan pur, que contrasta amb l’enlluernadora neu.

Quan som dalt del Pic de la Pala, ens n’adonem que unes nuvolades comencen a arribar provinents de la serra del Montgrony, i que ràpidament envolten el Puigmal. A l’altre extrem, al Torreneules, també es formen núvols amenaçadors. És hora de baixar. El dia ha començat bé, i acaba encara millor: nevant. Abans d’arribar a Núria comencen a caure volves.

Mentre dinem, augmenta la nevada  i quan  i sortim a fora, tot és ben blanc. Aquest matí només hi havia neu als cims i ara la blanca acompanyant cobreix tota la vall.

És 14 d’abril i aprofitem per visitar la marededéu més republicana de totes. A l’Hotel de Núria es va redactar l’Estatut del 1931, i ara en aquest mateix hotel hi ha una sala dedicada a aquella gesta, i al president Francesc Macià.

Al matí hem vist l’Olla de muntanyes. A la tarda l’olla de Sant Gil que guarden al Santuari, junt amb la resta de símbols: la creu i la campana. Diu la tradició, que si una dona vol quedar prenyada, s’ha d’agenollar i posar- hi el cap a dins... No crec gaire en els miracles. Em sembla que a més de l’ajuda divina també convé alguna acció humana...

L’endemà és com una repetició meteorològica. Malgrat un fred intens el dia es lleva serè. A mesura que avancen les hores el torb fa que sembli que torni a nevar.

La rufa, com diu la gent de muntanya, converteix Núria en un racó hivernal, com si ens trobéssim a una estació polar. Uns muflons baixen prop del santuari a buscar menjar. Ahir vem veure una família de marmotes al camí del Torreneules i abans d’ahir un isard solitari prop de la via del cremallera. Esperem que no tinguin la dissort d’ensopegar amb algú que armat d’escopeta, se li’n vagi l’olla...