Capicua

De petit, quan encara creia que els Reis Mags eren mags, un any vaig demanar l’uniforme del Cabo Rusty. El tenien exposat a ca l’Oliver i quan els diumenges a la tarda anàvem a mirar aparadors a la carretera de Sants, demanava als pares que em deixessin entrar a admirar-lo. Els meus germans s’entretenien a mirar altres joguines, mentre jo anava directament al fons de l’aparador i em quedava plantat, gairebé en posició de firmes, en front d’aquella magnífica disfressa: camisa blava amb dues tires de botons platejats, pantalons blau marí fosc amb ratlla groga, barret i cartutxeres negres, mocador groc al coll, i pistola platejada.

Aquest joveníssim caporal ianqui era molt conegut a l’època de la meva infantesa: finals dels 50 i principis dels 60 del segle passat. Representava un nen adoptat pels soldats americans. I aquest vailet, a més tenia un gos llop anomenat Rin tin tin i les seves aventures eren seguides per la canalla, principalment els diumenges a la tarda, des del blanc i negre de la televisió de l’època. A casa no teníem aparell de televisió, i amb els meus germans, anàvem a casa d’un veí que sí que en tenia. Hi havia un paral·lelisme amb la història de Marcel·lí “Pa i Vi”. A aquest darrer el van adoptar uns monjos, i al Cabo Rusty, uns soldats.

I jo em mirava l’uniforme de caporal ianqui amb delit. Desitjava tant que me’l portessin... 

No vaig tenir el preuat regal, i en canvi el Toniet, el fill de la botiguera del carrer, a primera hora del matí de reis ja es passejava vestit de Cabo Rusty, i donava ordres als nens que havien baixat al carrer a jugar amb la pilota que els havien dut. Els Reis dels pobres eren pobres, mentre que els dels rics eren rics. Com sabien els Mags, que a casa no érem rics? 

Vaig trobar una capsa de soldats de plàstic, i un d’ells representava el Cabo Rusty. El meu germà gran em va convèncer: “és millor que el vestit.  Tu,  a més a més del Cabo Rusty  tens el Rin tin tin, el capità, el coronel, i un parell de soldats!” Li vaig preguntar com sabia qui era el capità i qui era el coronel. “Perquè el coronel porta el sabre”. - Va sentenciar. 

Ell estava content perquè tenia un circ de lona, amb el seus trapezistes, els domadors de lleons, els músics i les majorets. I a un altre germà el fort on els soldats es defensaven dels indis que els atacaven. Uns indis molt ben pintats, amb els arcs i les fletxes i els seus cavalls. I això que s’havia demanat uns cavallitus... de debò, com els de la Festa Major! Vaig passar moltes hores jugant amb aquells soldats. 

El petit Rusty fins i tot intentà prendre-li la xicota a un dels meus cowboys. Finalment l’Elisabeth, que és com es deia la noia, retornà amb el John.  Tots els meus soldats tenien nom, i habitaven a la capsa on els guardava amb gent d’altres èpoques, i així els soldats americans convivien amb els supervivents víkings de l’any anterior. 

I en anys posteriors compartirien la Ponderosa de fusta, amb la família Cartwright. Alguns encara els conservo. Despintats i gairebé tant desgastats com jo mateix.

Al cap d’una colla d’anys, en una època en que no tenia feina, vaig llegir un anunci al diari on demanaven personal per a fer d’extra a un film. M’hi vaig presentar. Havia de fer de figurant, representant un indi nord-americà en un western. Encara que la paga era més aviat minsa, la disfressa d’indi era magnífica. M’acceptaren i als primers assaigs se’m trencà la cinta del cabell on hi havia enganxades les plomes. 

  La vaig substituir per una goma de calçotets, i el dia de la meva primera escena, l’ajudant del director va venir dret cap a mi. Jo feia veure que no m’adonava que ell havia notat que jo m’adonava de que s’imaginava que jo sabia que era una goma de calçotets. “Tant se val!” - va dir malhumorat -  “Se’t veurà de molt lluny, i amb el fum i la pols no es notarà”. “Per què la majoria d’encarregats sempre són malcarats?” - vaig preguntar-me interiorment. 

  El director decidí que jo havia de ser el primer pell roja en morir. L’escena va servir a la primera. Vaig sentir la veu del director que deia: “tallin! És bona!” En obrir els ulls,  vaig mirar el soldat ianqui que m’acabava de liquidar. Era...un soldat del Cabo Rusty.

La llum del 2014

Benvingut 2014! 

Després de la foscor de 3 segles d’esclavatge, la llum d’aquest nou any que ha començat il·lumina, radiant, les esperances de llibertat per la que fa anys lluitem.

Hem tingut la sort de ser a dalt de Montserrat per donar la benvinguda a aquest any tan esperat. La bellesa de les muntanyes perfila la llum d’un matí que no s’estronca.

 Naturalment que és probable que algú encara no tingui prou entusiasme per ser optimista. Sóc dels que pensen que el procés d’alliberament de Catalunya ha d’acabar bé. Necessàriament. I no només per optimisme, també per la lògica que ens demostren els fets que hem viscut darrerament. 

A tot el món es fan manifestacions, i en algun país s’han fet cadenes humanes com la que el poble català va fer, magníficament, l’11 de setembre d’aquest passat any, en la Via per la Independència, que recorregué de nord a sud la geografia del país. Però no hi ha gaires pobles que a més hagin reunit a la seva capital, un any just abans, gairebé 2 milions de persones reclamant la independència. I que aquest mateix poble 2 anys abans també va reunir més d’un milió i mig, per denunciar les retallades del Tribunal Constitucional.

I així, amb més o menys èxit, cada any, fins arribar a la manifestació, també milionària del 1977 a Barcelona, i a Sant Boi el 1976.

Però no vivim sols en aquest planeta, i a més de l’alliberament del nostre poble també hem de lluitar per la igualtat de tota la humanitat. Pel dret a la pau, a la dignitat, a l’educació. Per l’eliminació de la pobresa. 
Hi ha alguna cosa més ridícul que classificar guerres en legals o il·legals? Què esperen les Nacions Unides a prohibir les guerres? No és una il·lusió infantil, és una possibilitat real i imprescindible per a assegurar la supervivència d’aquest malmès planeta. 

Quina alegria quan es van prohibir les armes químiques! Però i les altres? Que no maten les armes de foc? Les bombes explosives que destrueixen vides i ciutats? Què espera el Tribunal de la Haia, o d'allà on sigui, a declarar il·legals totes les armes que causen patiment a les persones i destrucció de vida? 

Una amiga de ponent em va fer arribar aquesta frase del recentment desaparegut Madiba Mandela: “L'educació és l'arma més poderosa que pots fer servir per canviar el món.” Sens dubte, és cert, i venint de qui ve, els governs de tot el món, i tots els ciutadans, ens l’hauríem de prendre seriosament.

Aquesta frase em va fer pensar en una altra també molt coneguda, atribuïda a Víctor Hugo: "Quan s'obre una escola, es tanca una presó". Tant de bo que el 2014, a més de portar-nos la il·lusió que fa tants anys que esperem, inverteixi la tendència de tancar escoles i obrir presons. O com a mínim, que a les presons també hi entrin tots aquells multimilionaris responsables de la misèria que ha ocasionat  l’ingrés d’alguns, dels que les ocupen actualment.

No deu ser molt difícil de trobar els responsables de tanta misèria. Segurament que han deixat un rastre de luxes innecessaris, que ens durien a paradisos fiscals on guarden el producte d’anys de robatoris de nivell.

Potser demanem moltes coses a aquest 2014. Si l’any pogués parlar, potser ens diria: ep! Que sóc un any més, un any qualsevol, que només tinc 365 dies, com els altres!

Tant li fa! - li contestaríem - Allà on tu no arribis, ho farem nosaltres.

Un conte de Nadal

Una figura arriba cansada al llogarret. No recorda el nom del petit poble, i gairebé fins i tot ha oblidat el seu. És un poble d’enlloc. Ve de lluny, d’allà on comencen tots els camins, de dies que són de nit i de nits que són a anys de distància.

Camina descalç de somnis i d’esperances, només s’abriga d’antigues cançons de Nadal, i a dins del cap li ressonen simbombes, ferrets, panderetes i refrecs de culleretes a les escates de vidre d’una ampolla d’anís. 

Els cabells del seu cap són coberts de nuvolades i a la barba du la gebrada dels marges dels camps. 
A la llunyana infantesa, a casa seva havien acollit un home vell, que viatjava amb el seu nét Pauet, i que resseguien els camins, com fa ara ell mateix. Era un Nadal d’abundoses nevades. Aquella mateixa nit de Nadal en Pauet va poder estovar el tió de la casa, i va compartir joguines i mandarines amb la resta de mainada de la casa. Fins i tot es trobà a les mans, i per a que se l’endugués un Patufet d’en Folch i Torres. 

En Pauet, al costat del senzill pessebre de la casa cantava ”El noi de la mare” i altres nadales, potser amb veu i preu d’agraïment a qui els acollia. Es van quedar a casa tres dies, fins que el temporal els va permetre seguir el trajecte. Havien compartit escudella, porró i torró. 
Aquell avi no va caminar gaires nadals més i en Pauet es fongué en futurs Sants Esteves i caps d’any.

Mentalment va cantant “panses i figues i nous i olives”. A les butxaques només li resten volves de neu i molles de neules. La vida dóna moltes voltes, pensa. Fa segles que no celebra un Nadal com cal, tants que n’havia tingut.

La vida, a vegades, després de la plenitud, regala misèria. La vida, a vegades, després de la salut, regala malalties. La vida, a vegades, després de la companyia regala solitud. La vida, a vegades, després de l’amor regala desenganys. La vida, a vegades treu el sostre i regala estrelles. I canvia els llençols per unes caixes de cartró.

Ja no pot més, s’ha d’aturar a descansar. La nit li cau a sobre i no sap on la passarà. 

S’asseu a un portal, sembla una casa de ningú i repenjat al portal de fusta s’endormisca una mica. Es desperta de sobte. Un infant ha obert i se l’està mirant. “Avi Pau!” crida. “Hi ha un senyor a la porta!”

“Fes-lo entrar” se sent una veu des de dins de l’estança. “Compartirem escudella, porró i torró”. I la història torna a començar... 
És la màgia del Nadal.

Fita a fita

D’ençà que hi ha hagut l’acord consensuat, per les forces polítiques democràtiques catalanes, sobre la data i la pregunta que es farà als que creiem que tenim dret a decidir el futur polític del nostre país, que s’han fet tota mena d’acudits als diaris, a les reunions socials, i sobretot a les xarxes com el Twitter, o el WhatsApp, que són els tam-tam actuals. Es fa difícil afegir res que no s’hagi dit sobre el tema.

En principi agradà poc la doble pregunta, i en canvi, amb els dies la gent l’ha anat acceptant.

Hi ha molta gent del país que creu que cal fer les coses poc a poc, pas a pas, dia a dia i any rere any, la veritat és que no m’ha estranyat la doble pregunta, i la veritat, també comença a agradar-me. Una pregunta seguida d’una altra, com una matruska russa a dins d’una altra.

Perquè a mi també m’agrada conèixer el país carrer a carrer, poble a poble, xano-xano, i a la gent de tu a tu. I sé que gota a gota s’omple un gorg, que mica en mica s’omple la pica, que cèntim a cèntim hi ha qui es fa ric, que fita a fita es pugen les muntanyes més altes, que a vegades és més segur prendre determinis d’un a un, però que si convé també es pot fer de dos en dos.

Que cal mirar a banda i banda abans de creuar, i mesurar-ho tot pam a pam. Treballem de sol a sol, parlem clar i català i anomenem al pa, pa i al vi, vi. I així anem fent la viu-viu.

També hi havia qui no creia en l’èxit de la Via per la independència, i el neguitejava un rau-rau, sobretot quan començà a caure aquella mica de xim-xim. Mans amb mans, ben ran-ran els uns dels altres, vam omplir carrers i carreteres de gom a gom. La gent es felicitava fent-se petons a galta i galta, i després brindaven les copes fent xin-xin.

I ara el país va fent un xup-xup imparable. La gent ens mirem fit a fit. Els que a l’hora de dinar es conformen a fer nyam-nyam amb un pica-pica, o als que agraden menjars fins fa poc exòtics com el cus-cus.

Sabem que el Barça guanya la lliga gol a gol, partit a partit, com quan érem petits guanyàvem el joc del darrere el parxís, tirant d’oca a oca. Al dòmino, comença a jugar qui té el doble sis, i els votants de Catalunya tenen a les seves mans el doble sí.

És un punt de partida. Vist que ens agraden, les portes obertes de bat a bat, i són necessàries tantes coses dobles, serà fàcil respondre la doble pregunta.

Diuen que John Lennon s’interessà per la Yoko, perquè en una exposició de quadres que havia fet ella, hi havia una escala i a dalt de tot una lupa. I amb l’ajuda de la lupa es llegia: yes. Aquell “yes” canvià la vida d’aquell home. Fins aleshores només era un beatle, i a partir d’aquell instant començà a ser un geni.

Yes. Així de senzill. She love’s you yeah! Yes, yes. Entrarem a la història, si volem, democràticament, vot a vot, fita a fita, sí a sí. 

Reflexions a Collserola

Hi ha qui diu que Collserola és el pulmó de Barcelona. Segurament que ho és, i també d’altres ciutats del Barcelonès, del Vallès o del Baix Llobregat. Per a moltes persones, a més d’un pulmó, la serra de Collserola és també la seva psicòloga. És un indret ideal per reflexionar, lluny dels fums i els sorolls de la ciutat.

En aquesta època, a més del fred i el sol de la carena, s’hi troba una humitat condensada en les ombres del fons de la vall. Una humitat que perfuma les soques dels pins, les alzines i els roures.

La olor de tardor sembla que ens vol anunciar  la proximitat de l’hivern. El 6 de desembre, hi vàrem estar, mentre uns quants ciutadans, alguns d’ells nostàlgics del franquisme, commemoraven a Barcelona, envoltats de banderes espanyoles i del seu himne militar, el dia de la seva constitució. M’imagino que a la tarda, els escombriaires van tenir una feinada per recollir del terra  molta caspa i moltes escopinades, dels carrers per on van passar, els abanderats espanyolistes.

En Mandela és mort. Alguns polítics mundials, que sempre han estat contraris a les seves idees i gairebé enemics, o sense el gairebé, de tot el que ha representat aquesta figura, a favor de la fraternitat i el socialisme, ara fan veure que els sap greu la seva mort, i li diuen Madiba, com si fossin amics seus. I alguns fariseus aniran al seu enterrament i deuran fer cara compungida. Però potser val més així. És el que predicava en Mandela, oi? Confraternitzar amb l’adversari.

Suposo que és el que haurem de fer quan siguem lliures, ser comprensius amb els que ara no ens deixen ni tan sols decidir el que volem ser. El primer pas sempre l’hem de fer nosaltres, sense esperar que l’altre bellugui ni un mil·límetre les seves posicions d’intransigència. De figures de la magnitud d'en Mandela hem après que l’esperança no està renyida amb la lluita, com la lluita és inherent amb l’ànsia de justícia, i que sense justícia social no hi ha llibertat, i viceversa. Perquè en Madiba estava convençut que sense igualtat social, de poc servia la igualtat racial.

Seguim a la serra que guareix els problemes psicològics. Contemplem l'ermita de Sant Adjutori, i un antic forn, que ens fan tenir una idea de la vida que es feia a Collserola uns quants segles enrere. 

Alguns ciutadans s’esplaien a Collserola, fugint de la visió d’alguns edificis que no els agraden i que ocupen, en el pitjor sentit de la paraula ocupar, una part de Barcelona. 

Per això prefereixen la visió de la muntanya de fons que la de l’edifici proper. El so del vent bellugant el fullam del bosc que el de la corneta fent formar la tropa de soldats.

Ens acostem a l’antic pantà de Collserola, mig abandonat al  bosc.

Les màquines han estat treballant a prop hi han remogut el terra, deixant al descobert algunes modernes peces arqueològiques. Deu ser un contrasentit parlar de modernitat i d’arqueologia al mateix temps, però a vegades trobar residus de fa més de vint anys enrere, fa pensar en la no perdurabilitat dels objectes, malgrat que alguns deixats fan el possible, per fer-los presents unes quantes dècades més.

 La tarda cau i ens demana explicacions. Sí que volem pronunciar-nos. Sí que volem poder dir que sí. I si algú s’ho estima més que digui que no. No havíem quedat que s’ha d’escoltar l’adversari? Per una vegada no podrien començar els altres i fer un pas cap a nosaltres? 

De retorn a casa, els mitjans informatius ens posen al dia del que ha donat de sí la jornada. Escoltem les notícies i per la finestra observem Collserola. Que no s'amoïnin, si ells no fan ni un sol pas, nosaltres en farem dos.