La V va somriure

Les meves vigatanes, les velles espardenyes de vetes, tampoc no es van voler perdre la V. Les espardenyes són senzilles i la V de Barcelona va ser colossal.

Després d’assistir a la marxa de torxes de la vigília, a alguns actes en commemoració de l’11 de setembre, i sobretot després de participar a la gran V, es podria dir que m’he quedat sense paraules... i sense imatges. I no és que no hagi fet fotografies, sinó que les que han fet els mitjans professionals són tan extraordinàries que tot el que puguem fer els aficionats és molt senzill.

Podríem afegir paraules que comencin per V per completar les que ja sabem de: voluntat, vot, victòria, valor, vitalitat... De ben segur que en trobaríem algunes més, i de ben segur que algú, amb més imaginació ja ho ha fet. 

Sabem que només som una samarreta groga (o vermella) enmig de dos milions de samarretes més. Però cada samarreta és una il·lusió. La il·lusió d’una persona de 100 anys, o l’esperança d’uns pares que han portat el seu nadó de pocs mesos. 

I el que puguem escriure ja ho han dit els diaris. Què podem explicar que la gent no hagi vist als magnífics documentals que s’han fet des de l’aire? Què es pot afegir a l’especial informatiu, amb unes músiques de fons molt adients, que ha confeccionat TV3?

Només les impressions personals. L’alegria i la felicitat de veure gairebé 2 milions de persones engrescades en un projecte comú: el de construir un nou estat. Què vàrem presenciar? Una vitalitat desbordant. Càntics, banderes (la majoria estelades, blaves, vermelles) voleiant. Música de gralles, castellers, gegants, miquelets..

Els miquelets duen armes de fireta, d’aquelles que no fan mal. La gent quan els veu desfilar somriuen, perquè no fan por. Si de cas fan molt soroll, un soroll sa.

Estic content d’haver vist a Barcelona, a més del sentit homenatge als lluitadors de fa 300 anys, tanta alegria vessant pels carrers i les places.

Fotos exterior i interior estelada gegant: Núria Arroyo

I a Tarragona? També hem vist als mitjans les cares d’alguns dels assistents a la mini-mani unionista. Cares llargues, cares empipades, que més que reivindicar volen revenja. Cares de ràbia que en lloc d’encomanar alegria inciten a l’odi. Cares de prohibició, de negació, d’intentar perpetuar aquell eslògan ranci de l’una, grande y libre. 

Foto Torre: Santi Blasco

Potser entre aquella gent hi podia haver alguna bona persona que reivindica de bona fe l’unitat amb l’estat, però quedava amagat entre els voltors carronyaires que pretenen que 7.000 persones, sense consultar-ho,  passin per sobre la voluntat de 2 milions. O de 7 milions i mig!

També és repetir arguments. Amb les votacions del 9 de novembre, comptarem exactament els que estan a favor d’un posicionament o d’un altre. 

I mentre no arriba el novembre: somriures, felicitat, alegria! Ens la mereixem i ens l’hem guanyada.

Bufa fort la tramuntana

L’espera de la diada de l’11 de setembre, es fa curta al Port de la Selva: matins lluminosos i tardes esclatants de cels rogencs i núvols de llum.

Fa molts anys que sovintegem aquest poble i els seus voltants. La primera vegada hi arribàrem quan era de nit i l’endemà, en llevar-nos i mirar cap el mar, estava totalment desorientat. Enlloc no es veia la ratlla de l’horitzó. Com un immens estany, aigua a tot arreu i muntanyes que l’envolten. Era molt jove i vaig fer una pregunta una mica innocent: "però on és el mar?"

Amb els anys aquell mar que no sabia trobar perquè no es veia l’horitzó se’ns ha fet familiar, i algun dia l’acabarem de conèixer.

Cada dia és una estrofa de sal escrita sobre les roques de les Clisques. Cada migdia d’estiu, passem fulls al llibre de les seves aigües fredes i netes que ens refresquen. Algunes serranes i jurioles ja em coneixen. No han de témer res, ja mai duc la canya. I també alguna garota (ai!!) coneix la meva planta del peu. El peu tampoc no ha de témer res, per banyar-me, ara porto sempre calçat de goma.

Cada tarda es pinta un nou quadre al cel de ponent. Cada vespre s’enceta una escena de núvols diferents.

Un d’aquests vespres és rogenc. Diu la dita que l’endemà: pluja o vent. I moltes vegades les dites encerten.

A la matinada, abans de que sonin les campanades de les 8 del matí, el vent fa bellugar les cordes que pengen dels pals de les barques del moll, i repiquen, com ho feien les campanes quan arribava un nadó.

Al final del Port, allà on comencen les caletes del Pas, assegut a les roques, un home de cabells blancs improvisa una havanera. Algú li demana que la canti sencera. 
- “És que no duc la guitarra” s’excusa. 
-“Tant se val, canta a cappela”.

- “T’aviso que està inacabada”

Ha arribat sense avisar

i desplega les banderes.

Blancalls sembra en la mar,

escumegen les bromeres.

Al Port entra a la bocana:

bufa fort la tramuntana!

A les barques fa lluir

la destresa del patró.

Fa difícil conduir

i s’aferren al timó.

Es mostra així de tirana:

bufa fort la tramuntana!

Dalt del cel, núvols de vent.

Un cel que es torna més blau.

Des de tot arreu se sent

cap racó no deixa en pau.

Com una deessa pagana:

bufa fort la tramuntana!

A la Selva i a Llançà

xiula sense aturador.

Del Cap de Creus i el seu far

al castell del Salvador.

Que dels vents n’és la sultana:

bufa fort la tramuntana!

Surfa el mar i salta onades

vela ardida surt del moll

puja muntanyes salades.

I el pastor a dalt del coll,

s’aferra bé a la barana:

bufa fort la tramuntana!

Des de Salses i Cotlliure,

de Portvendres i Portbou

agermana i fa reviure

construeix un país nou.

És la força catalana

bufa fort la tramuntana!

S’endú lluny totes les noses

que destorben l’Empordà,

Cadaqués i el golf de Roses,

sense obstacles deixarà.

Més avall, també a la plana:

bufa fort la tramuntana!

- “I per què has dit que és inacabada?”
- “Perquè la darrera estrofa s’escriurà el proper dijous, dia 11 de setembre, a Barcelona...” - L’home mira el cel, somriu als núvols i es capbussa al mar. Quan torna a treure el cap a la superfície afegeix - “Després de 300 anys ja toca escriure un bell final”

La meva estrella

L’Oriol espera que faci una nit clara, sense lluna i sense núvols, per anar a veure els estels, als afores del poble on estiueja, lluny de les llums i els fanals que n’impedeixen una bona visió.

S’encanta admirant les constel·lacions que hi ha sobre el serrat que tanca la vall. S’embadaleix perdent la mirada pels infinits de la Via Làctia.

De sobte li sembla que algú el crida pel seu nom.

 - Oriol, Oriol...

Es gira una mica espantat i mira cap a tots els costats. És un lloc solitari, i és mitjanit. No hi ha ningú més.

 - Oriol, no, no et giris.... - sent de nou la veu. No és una veu amenaçadora - mira cap amunt, cap on miraves a les estrelles. Et parlo des d’un planeta que giravolta a un d’aquests punt lluminosos que veus.

Ara ha escoltat la veu més clarament. I és cert, no ve de cap dels costats cap on mirava. Sent la veu d’una manera molt propera, com si li vingués de dins. Intensa, però no forta de volum.

- Hola? - fa l’Oriol amb un fil de veu. - Amb qui parlo?

- No cal que articulis el so de les paraules - diu la veu interior. - T’escolto fa estona, des d’abans de que parlis.

- I qui ets - torna a dir ell en veu alta.

- Tinc un nom difícil per a la teva fonètica. Com que parlo des de les estrelles, digue’m Ester.

- Ester? Deu ser una dona... - pensa l’Oriol.

- Veus com no cal que articulis els mots per a que ens entenguem? - diu la veu - Sí, sóc femella, encara que una mica diferent de les dones del teu planeta.

- ...

- No Oriol!! Ara tampoc no m’imaginis amb antenes i la pell de color verd. Sóc una mica diferent, però no tant! - diu ella. - Tinc ulls, boca, nas i orelles com tu.

- ...

- I no tinc tentacles, tinc braços i mans.

- I com t’ho fas per escoltar els meus pensaments? Pensa l’Oriol, aquest cop sense obrir la boca.

- Fàcil. De la mateixa manera que tu escoltes els meus.

- Telepatia? No sabia que tingués aquest do - pensa l’Oriol entre sorprès i incrèdul.

- Vosaltres en dieu telepatia. - Diu la veu que a mesura que l’Oriol l’escolta la percep més femenina. - És una mica més complicat quan es tracta de travessar milers d’anys llum. Molts pocs habitants de la Terra teniu aquesta facultat.

- Així estem a una distància impossible...

- Depèn Oriol. Amb aquesta telepatia que utilitzem, la comunicació és gairebé simultània. He calculat que tardem pocs segons en rebre’ns.

Passen les hores i cap dels dos no se n’adona. La conversa es fa molt distreta i es van coneixent mútuament. 

Comença a clarejar pel costat de llevant quan arriben les interferències.

- Ho hem de deixar aquí...

- Ester, gairebé no et sento... - L’Oriol llença la mirada tot al lluny que pot, i ja no veu gaires estels - Demà tornaré, pensa amb l’esperança que l’Ester l’hagués escoltada.

L’endemà, torna a fer una nit estrellada, i una mica abans de la mitjanit, l’Oriol torna al mateix paratge fosc per parlar amb l’Ester. I es retroben unes quantes nits més.

- Ester ets la meva estrella - Han perfeccionat la tècnica, i es veuen. - Em sembla que m’he enamorat de tu. I és que et trobo molt guapa...

Em passa el mateix - fa l’Ester. - Tu ets el meu Orion, Oriol. - I amb un to molt sensual afegeix. - Dona’m la mà.

Ell allarga la mà. Sent el tacte càlid de la de l’Ester. S’abracen. Es fan petons...

 - Ester t’estimo!

- Sé el que estàs pensant. Sé a que et refereixes. Nosaltres també fem unes accions semblants a les que feu vosaltres i que en dieu sexe.

- És possible?

- Amb amor tot és possible. Ja veuràs Oriol, estira’t, estira’t...Jo també t’estimo.

- Funcionarà?

- Ho vols provar? Ja t’aviso que no és igual que el que feu a la Terra, però també és emocionant, gratificant, plaent...

L’Oriol, inconscientment tanca els ulls.

- Ho comences a notar? - insinua ella - perquè jo sí!

- mmm

- T’has quedat sense paraules?

- ahh

- No vagis tan ràpid, espera!

Ara és ell qui pren la iniciativa i segueixen el joc amorós.

L’estrella del dia els enxampa abraçats i endormiscats.

- Fins demà -  diu l’Ester amb l’últim alè, entretallat per les interferències, abans de perdre la comunicació.

Però l’endemà està núvol i no hi ha estrelles. Ni comunicació possible.

Després arriben unes quantes nits de pluja. L’Oriol hi ha anat cada mitjanit, amb l’anorac i l’esperança que el temps millori.

Quan per fi arriba una nit serena, una lluna plena, impossibilita la visió dels estels i no es poden comunicar.

És el darrer dia de vacances i l’Oriol ha de retornar a la ciutat. Edificis i pol·lució impossibiliten la visió del seu estel, de la seva Ester. Li vénen a la memòria les estrofes d’una de les moltes cançons que s’han fet per enyorar un amor d’estiu. “Quan ve la fi de l’estiu...”

Mira el cel. No hi veu estrelles, però a dins seu sent una veu molt fluixeta, com una segona veu llunyana que acompanya la melodia.

Monteixo

Hi ha una cançó de muntanya molt antiga, ja la cantava el meu pare, que diu que per conquerir el cim, s’ha de fer: “de bon matí quan els estels es ponen...”

Amb el trenc de les primeres clarors s’endevina que avui farà un bon dia. Assaborim l’olor fresca de la matinada. Les primeres passes, que necessàriament són optimistes, s’obren pas per un corriol estret, entre les herbes altes que mantenen la humitat de la nit i del rierol que hi ha a prop.

Els estels ja no són al firmament i la lluna mig adormida en el seu minvant no es decideix a abandonar el cel. Els primers rajos de sol toquen les carenes més altes. La ratlla de sol va baixant i nosaltres fem la “Cuita al sol al Monteixo” però a l’inrevés. 

La Cuita al sol, després de 10 anys celebrant-se, enguany no s’ha fet oficialment. És una cursa de muntanya, que es fa a la tarda-vespre des d’Àreu, on els participants han de córrer més del que triga el sol a pondre’s. És apta només per als que kiliajornetegen.

A mesura que guanyem alçada, si ens girem, podem contemplar la Pica d’Estats, que encara mandreja, embolcallada amb un llençol de boira. Les primeres setmanes d’agost ha fet fresca, i això a alta muntanya vol dir fred.

Quan som a prop de l’Estany Aixeus comprovem que la rosada s’ha glaçat sobre les pedres. Així que hi toca el sol es fon de seguida. Torna l’estiu.

Una ramada d’isards pastura als prats dels Socarrats, el vessant que més avall, per les Pales del Monteixo, es precipita cap a Àreu. És l’itinerari que van fer sota el nom de la “Milla vertical” com a alternativa a la “Cuita al sol”.

Nosaltres l’hem fet per Aixeus que és més còmode, i m’atreviria a dir, més atractiu.

El Monteixo fa 2902 metres i és un bon lloc per contemplar sencer el massís de la Pica d’Estats i el Sotllo. També la Pica Roja, que avui no acaba de treure’s de sobre les boires.

Arribem al cim per la seva cara nord. Fa més de 40 anys hi vàrem arribar pel costat de llevant, ja que veníem carenejant des del Pic de Norís.

Recordo especialment amb molta tendresa aquell agost del 1973. També hi van pujar la Toni i el Ricard, que malauradament ja no hi són. 

Amb una punta de pedra, escric els seus noms a una roca plana, com si fos una pissarra. Aquesta nit les estrelles els llegiran, i amb la primera pluja que llagrimegi sobre la pedra, s’esborraran.

Mentre ens fem una fotografia mirem cap a la Pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya, i amb els braços fem la V. 

Penso que molt aviat tot Catalunya assolirà el cim més alt, sense haver de desplaçar-se a la Vall Ferrera. Les fites hi són posades.

No me’n puc estar i improviso una corranda:

Aquest onze de setembre

Ha de ser de caixa o faixa.

Si volem votar el novembre

Hem de fer una gran V baixa.