Amplio una mica la informació
per als que hagin llegit el post del “Teatrí del Ton (1)”
Com que hi ha moltes
fotografies, serveix també per a completar la informació visual per als qui tan
sols van mirar els decorats, allò que antigament (quan jo era petit era un
d’ells) en dèiem mirar els sants d’un llibre. O sigui, que només miràvem les
il·lustracions.
Els treballs els publicava
l’Editorial Seix i Barral (can Pixabarral per als foto-gravadors) i venien dins
d’un sobre de paper gruixut. El títol de l’obra era al davant, i els sobres
acostumaven a ser de colors diferents.
Hi havia obres de Shakespeare.
A casa teníem concretament “La fierecilla domada” i “El mercader de Venècia”.
També n’hi havia de Cervantes i altres dramaturgs importants.
Els decorats requerien una
feinada ja que molts d'ells estaven sense retallar, i calia encunyar els arbres,
les finestres, els cels etc. i després enganxar-hi el paper de cel·lofana de
colors. Generalment blau per al cel, groc per al sol, vermell per al foc. També
les finestres i vitralls tenien els seus secrets, però generalment venen
impresos, encara que les finestres més vistoses són les translúcides de
cel·lofana.
O sigui, que era com un “ikea”
dels teatrins, i el receptor del regal havia de treballar un munt d’hores abans
de poder representar l’obra. Estic gairebé segur que les germanes del pare, el
van ajudar amb les tisores. Les tietes eren bones talladores de roba, i
m’imagino que per a elles retallar paper era com bufar i fer ampolles.
Cal posar un llum sobre el
teatre, que no enlluerni l’espectador i que il·lumini els decorats. I al fons
de l’escenari un cartró blanc inclinat, on reboti la llum i il·lumini el fons,
on generalment hi ha el cel.
En algun sobre encara hi ha el
segell que demostrava que el comprador havia pagat el “timbre” franquista.
Segur que els corruptes del
règim imperant es van inflar les butxaques, igual com ara segueixen fent els
corruptes de la democràcia, amb els impostos dels contribuents.
Els personatges també venien
sense retallar, tots en una làmina. S’havia d’anar amb molta cura per a no
afaitar el nas o les orelles del personal. Després cal enganxar el peu dels
personatges a un travesser de cartró dur per a poder-los fer avançar o
retrocedir a l’escena.
En el post anterior, es veu clarament que un dels decorats està inspirat en la Mesquita de Còrdova, i amb una mica d’atenció, a un altre decorat s’hi pot veure el pont de Besalú.
En el decorat que serveix de
fons per a una altra obra, s’hi endevina clarament una vista de la Vall de
Núria, amb el Nou Creus al fons, i el Santuari una mica dissimulat. Fins i tot
el dibuixant hi va incloure l’ermita de Sant Gil.
Algunes galeries gòtiques
semblen inspirades en els patis de casals barcelonins. Al’interior d’un palau
es poden observar uns escuts amb les quatre barres catalanes.
Tot un miracle en els primers
anys de la dictadura feixista que Franco imposà.
Potser havien estat dibuixats
en temps de la República i els censors del règim franquista per ignorants o per
ganduls no se n’adonaren.
Amb una mica d’imaginació
podem veure les muralles d’Hostalric o pobles de la Garrotxa.
O el Partenó
d’Artenes, o la basílica d’Hagia Sofia d’Istambul.
A més de l’escenari de gala,
també en teníem un de més petit, que podia servir per als assajos, encara que
per a les representacions importants utilitzàvem el que apareix a la primera
fotografia de l’anterior post.
Una de les coses més
fantàstiques, és sortir-se del guió i adaptar l’obra segons l’espectador, o l’època
que es viu.
Busco un pastoret per a que
digui:
