Matinades i haikus, making off

   Fa uns quants mesos que per anar a treballar ho faig pel camí més llarg. Jo que no sóc poeta i tinc uns coneixements de la tradició i filosofia japonesa de nivell de principiant, tinc la barra de fer haikus. Diuen que la ignorància és molt atrevida.

    L’acompanyo d’una fotografia. O és a l’inrevés, i és el haiku el que acompanya la fotografia? Gairebé sempre primer és la fotografia i després el haiku. És la combinació de la natura amb el paisatge urbà.

    L'ocell vigila

el naixement del dia.
Està encisat.

(M. Roser Algué)

  No tan sols el faig sinó que de bon matí, envio el haiku (fotografia inclosa) a algunes víctimes que tinc al wadsapp. Espero que no m’ho tinguin en compte.

   Retalls de llum

Solquen murs i finestres.
Duen el dia.

(Carme Rosanas)

O que facin com jo, i de nit tinguin el mòbil silenciat i lluny del dormitori, perquè fa un parell de mesos, havia enviat algun haiku quan encara era fosc.

  El juny és el mes amb els dies més llargs, i per d’hora que em llevi, quan surto al carrer ja hi ha llum de dia i el sol enlluerna aviat.

  Surto de Sants amb la bicicleta, i depenent del trajecte acostumo a passar per Hostafrancs, Poble Sec, Eixample, Raval i Barri Gòtic.

    Als carrers ens trobem els que anem a treballar amb els que tornen de gresca. I també amb els que corren o fan bicicleta per fer esport, que m’avancen, perquè sempre vaig badant.

   Els dies que el tomb és més llarg, arribo a la Barceloneta, el Poble Nou o la Ribera... Després haig de pedalar ràpid per no fer tard a la feina! I aleshores avanço els que fan fúting i els biciclistes esportius.

Un matí d’aire

Pentina nuvolades

Ben arrissades.

Cafè a la crema.

Les cadires l’esperen

al cafè Zurich.

Busques pastures

a les albes dels segles,

per sobreviure.

 L’infant somnia

que ha trobat la joguina,

que ahir va perdre.

 Deixen l’estela.

Avions que s’enlairen

A un cel de somnis.

 A mitja milla

un vidre fa la rata,

i ens enlluerna.

El sol arriba

i a l’aigua s’emmiralla,

el vell Neptú.

 Els acants creixen

entremig dels sepulcres.

Només silenci.

 Passeig de Gràcia

El silenci s’esquerda

Passa una moto.

Mai és prou blanc.

El silenci s'esquerda
amb el poema.
(Helena Bonals)

Saüquer de maig (2)

  Em llevo d’hora i sense trencar el silenci, camino pels carrers d’Ulldemolins. El sol ha escampat una boira suau matinera. El campanar parroquial d’Ulldemolins segueix dret un dia més.

   El bar és tancat, els carrers buits de gent. Les orenetes treballen. Les que ja tenen el niu acabat descansen, les que l’estan construint, o reconstruint, no paren. 

   On deuen anar a buscar el fang?

   S’endevina que avui farà un dia brillant.

   Ahir al capvespre vaig estar tot sol al saüquer de Fontalba. No en vaig tenir prou. Tinc ganes de tornar-hi, i d’una manera diferent. Amb la llum del matí i acompanyat.

   Si ahir anava perdut avui faig de guia. Quanta verdor els prats, quina llum fan les flors!

   Em guardo l’instant del raig del safareig. Un raig d’instants que va omplint el matí. 

   Un matí que val per un dia. El millor dia de la setmana, la millor setmana del mes, el millor mes de l’any, el millor any de la vida...

   Diuen que segones parts no són mai bones.

   El saüquer de Fontalba desmenteix aquesta dita. El Montsant n’és testimoni.

    De retorn a Ulldemolins admirem els ametllers que fruiten, els vermells que enlluernen, les primaveres que ens salven.

Saüquer de maig

Una tarda de maig, passejo pels camins d’Ulldemolins. Busco un saüquer, el de Fontalba, que m’han dit que és catalogat com a “arbre” monumental.

  Tinc la sort de perdre’m i així tardo més a arribar-hi. No tempto la sort i demano a un ulldemolinenc amb qui ens creuem, que m’orienti. Em diu que vaig per bon camí, que és just al costat de dos pollancres molt alts.

 Sembla que ell ha acabat la jornada i se’n torna a casa.  A mi encara em queda feina per fer: deixar-me captivar per la llum de la tarda i olorar el capvespre.

    M’endinso a la llum de tarda. L’aire de maig és deliciós: fresc sense ser fred. Una mica càlid sense ser calent. Fa olor de camps florits, de farigola i altres herbes, de terra treballada, de frescor de riu. Unes olors que em transporten a una tarda d’estiu, de les que aviat gaudirem.

  En arribar als pollancres, no acabo de veure el saüquer i li pregunto a una dona que va per un camí que s’allunya dels pollancres. És una dona amable: m’indica que “és aquí mateix”.

  Ella s’adona que porto una càmera fotogràfica penjant del coll: “si vol fer la fotografia amb la llum a favor” - m’aconsella - ” vagi a la part de darrera, però no trepitgi l’hort, que és meu”. I segueix el seu camí.

Tal com ha dit la pagesa, la llum és a favor, tot i que el sol ja no toca en aquest racó. 

  Les tomaqueres estan nesprades amb les canyes que tothom sap construir... excepte jo. 

    Enfoco una flor del saüquer. Faig cas a la pagesa i faig la fotografia... sense trepitjar l’hort. 

  Encara que no m’hagués demanat que no el trepitgés, crec que tampoc no ho hauria fet.

    Se sent el so d’un raig d’aigua. Junt amb el cant d’algun ocell, és la música de fons d’aquesta tarda. El raig manté un safareig ben ple. D’aigua i de verdet.

  Torno a poc a poc. Com que ara és segur que no em perdré, allargo la tornada. M’aturo a mirar l’aigua del riu Teix de ben a prop, i la darrera llum, que pinta les roques del Montsant. 

  Els núvols envolten la carena per on s’ha amagat el sol. En poca estona un cel que era pràcticament serè s’ennuvola de colors. 

    Diuen que hi ha gent molt rica, que té terra a l’Havana. Jo avui tinc un cel a Ulldemolins. Me’l volen vendre per un euro. Llàstima que avui no duc el moneder a sobre.
   I la llum s’apaga lentament.

La tradició de l'Oucomballa

L’àvia du de la mà en Guifré. Entren al pati de l’antic Palau Reial Major de Barcelona.

       - La font florida,  és la pista de dansa de l’ou com balla. Té per parella, la cadència de l’aigua i giravolta...

     - Iaia pe què padlez així? pregunta el nen mirant-la.

     - Parlo com?

     - Padlez dadu.

     - Parlo raro? - diu ella, mentre intenta dissimular que se li escapa el riure.

     - Zí

     - És que l’ou com balla m’ha inspirat la vena poètica.

     - Com en el vedz de Nadal?

   S’han pogut fer un lloc a primera fila, entre barcelonins, i sobretot entre turistes que contemplen, admirats, l’ou com balla.

    - Veus l’ou Guifré?

    - No.

    - Com que no? Al capdamunt del raig d’aigua.

    - No el veig.

  Tot i que en Guifré ja pesa una mica, l’àvia el puja a coll.

     - No veus el raig d’aigua que esquitxa a dalt de tot? - diu ella assenyalant amb el dit, l’ou.

     - Zí.

     - Doncs allà on esquitxa hi ha l’ou com balla.

     - Ara zí que el veig - diu en Guifré posant els ulls com dues taronges.

     - Entens ara perquè deia allò de la dansa?

     - Éz l’oucomdanza?

     - L’ou com balla.

       - A dinz hi ha un pollet?

     - No... l’ou és buit.

     - Han tret el pollet pe a que no ez maregi?

    - Anem Guifré - diu l’àvia mentre el deixa a terra. Anirem a veure el del Palau Recasens.

     - En aquest ou tampoc hi ha pollet?

     - No. El van buidar abans de que es formés...

     - Puja’m a coll iaia, que vull veude bé l’oucomvola.

     - Només una estona, eh Guifré? Que peses molt i l’àvia no té força.

     - Has vist com giravolta?

        - L’oucomgira.

     - És com un castell de focs aquàtic, els esquitxos són espurnes trapelles, fredes i lluminoses. Com espigues d’aigua.

     - Ada també padlez en vedz?

     - L’aigua explosiona... - continua improvisant ella.

     - L’aiga ezplaxiona?

     - Ara ets tu el poeta, Guifré. Has vist quantes flors?

     - L’oucomflodeix.

     - Mol bé Guifré.

       - Si en aquezt hi ha pollet a dins, éz el pollcomballa.

     - Encara tenim temps de veure’n dos més.

     - Ja eztic canzat iaia...

     - Tu ets molt fort Guifré. Són molt a prop un de l’altre.

  Entren al claustre de la Catedral.

     - Aquezts patoz han nazcut de l’oucomballa?

     - No són ànecs Guifré, són oques...

      - Zapz com ze diu l’ou quan neixen lez oquez?

     - No

     - L’oucomezclata.

     - Em deixes parada Guifré!

     - Amb tanta aiga m’ha agafat zet...

     - Anem a veure l’últim - diu l’àvia mentre li acosta una ampolleta d’aigua a la boca. Allà podràs veure l’ou com balla des de dalt.

  Entren a la casa de l’Ardiaca.

    Quan són al pis de dalt comproven que l’ou té dificultats per mantenir-se sobre el raig d’aigua.

     - L’oucomcau! - diu el Guifré assenyalant la font.

       - No t’amoïnis. La pressió de l’aigua el tornarà a fer pujar.

     - Éz màgic! diu el Guifré, admirat, quan veu que l’ou torna a ser sobre el raig.

     - L’oucoms’alça - diu l’àvia seguint el joc...

    Ella recorda quan fa molts anys, el seu d’avi, la duia de la mà a fer el recorregut de l’Ou com balla.