Dia dels morts al Garraf

La Fidela explica que va néixer el dia dels Fidels Difunts. Un eufemisme per a no dir directament el seu nom real: el dia dels morts. Diu que per això li van posar aquest nom.

Passeja amb l’Emili per la platja de Garraf. Els seus néts li pregunten: “àvia es veritat que veus l’avi Emili?” “No ho poden entendre” pensa ella. Ells no el van arribar a conèixer. Gairebé no el va conèixer ni la seva filla.

Un primer de novembre ell, que era un bon nedador, s’havia allunyat massa de la platja. No era com el d’avui. Feia el fred d’un dia de veritable tardor, mala mar i l’aigua era massa freda. No va tornar.

D’ençà d’aquell dia la Fidela no ha fallat cap festa de Tots Sants, en vigília del seu propi aniversari, per venir a deixar un clavell a l’aigua del mar.

Amb la mà acaricia l’aigua, l’aigua acaricia la flor i el clavell l’acaricia a ell.

Ja de petits venien a jugar a aquesta platja. S’adona que hi ha les restes d’un castell de sorra. Deu ser el que van fer ells? L’Emili també va fer un cor amb petxines. “És per a tu” li deia. “No sigui cursi” li havia respost ella. Però es va guardar la petxina més bonica i encara la du penjada amb una cadeneta al coll.

Entraven a jugar amb les onades, com fan els infants d’ara. Ella veu les seves ànimes que també juguen.

Com juguen a estimar-se les ànimes de la parella que juga a pales.

Com juga la parella d’ànimes que feliç surt de l’aigua regalimant vida.

“Per a estar mort primer cal haver viscut” pensa.

Uns nuvis han vingut a fer-se fotografies a la platja. Mentre el fotògraf prepara la càmera aprofiten per abraçar-se, per besar-se... “L’òscul de la mort” Pensa la Fidela. “Pobrissons, no ho saben”

“Àvia no siguis tan pessimista” li diuen els néts quan alguna vegada l’han sentida parlar de les visions que té.

Pensa en els petons que es feia amb l’Emili. Ara són petons de color sèpia, desgastats pel temps, vius en els records.

“Ets feliç?” li pregunta l’Emili. “Clar que sí” respon. Conservo la petxina prop del cor, i ets al meu costat, segur que els altres també et veuen.

Ni l'ombra

La dictadura

ja no té el seu cap.

Però a les altes instàncies

o sota les clavegueres

el feixisme respira.

Tornen els toros,

que com braus tomben estaques.

Però a aquells que maten

amb crits d’olés i sang:

aquells, no tornaran!

Al dictador

li han fet el tomba, tomba.

No tornarà.

El gest de la Victòria

serà només una ombra.

 (Carme Rosanas)

El carrer és del poble

que treballa i somnia.

Demà és a punt:

al carrer del poble

que lluita i festeja.

60 anys

Avui és massa.

Un nou dia s’enceta.

Passeig del Carme.

Per molts anys estimada.

Un santsenc a Gràcia

  Fa dos dissabtes vaig anar a fer una consulta a Gràcia. A mig matí ja ho tenia tot enllestit i com que extraordinàriament havien tallat el trànsit automobilístic a molts carrers de la vila, m’hi vaig quedar a passejar.

   Feia mesos que no havia estat a Gràcia. Sempre que hi vinc gaudeixo de la passejada.

  Queden lluny les èpoques quan (segons m'expliquen els antics de Sants), els xicots de Gràcia rivalitzaven amb els de Sants i els tiraven pedres. O viceversa.

  Els carrers són plens de taules al mig de la calçada, de parades, de tenderols. Gràcia és una vila civilitzada: una espurna de rauxa i reivindicació i una altra de participació lúdica i festiva.

   Em sembla que la mitjana de felicitat avui aquí a Gràcia és elevada.

  A fora del Mercat de l’Abaceria han muntat un escenari i una banda toca peces d’ska i de reggae. De seguida s’hi reuneix públic, que cervesa (o aigua mineral) en mà, ve a fer un aperitiu musical.

   Hi ha ganes de bon rotllo.

    Passo pel davant d’un taller de fotografia on hi vaig estar treballant mig any. Avui és tancat perquè és dissabte.

  Al carrer Sèneca per fi han pogut clausurar, esperem que per sempre, la llibreria Europa, que feia apologia del nazisme. Algun dia, es pregunta el santsenc, tancaran les llibreries on encara es venen, impunement, llibres que fan apologia del franquisme? 

   Després de dinar re-emprenc la passejada.

  Qualsevol manifestació artística, per petita que sigui, de seguida reuneix unes quantes ànimes de càntir disposades a gaudir d'un espectacle improvisat. 

  Ho dic sense ironia, perquè si hi ha una ànima de càntir que avui vessa d'innocència, o potser de goig, és la del santsenc, més encara que les dels graciencs.

  A la plaça del Diamant paro l’orella, per escoltar la veu de la Mercè Rodoreda. Res: ni embalat ni valsos tocats per l’orquestrina. O sí! Potser sí que a les cantonades, quan comença a fer-se fosc, trobo part de l'essència de la Colometa.

   Al nucli antic hi ha carrers - molts - pintorescs. I places.

   Probablement un altre dia, un altre passejant troba Gràcia totalment diferent de com ho ha vist avui el santsenc.

  Quan es fa fosc s'enceta una altra Gràcia, la nocturna, la que rep molts visitants de fora. 

   Marxo sense haver trobat els gitanets rumberus, però sí que m’enduc el “sabor de Gràcia”.

Mussolet

   Aquesta història té un final feliç. Ha passat aquest darrer agost, a un poble de la Vall Ferrera.

   A la nit, quan tanca les finestres abans d’anar a dormir, l’home sent com un gat crida. Mira cap a la fosca i no en veu cap.

   Para bé l’orella... “no sembla un gat”. Ho parlen amb la seva dona i la seva filla. “No és un gat”. Segueix miolant. “I si no és un gat, què és?”

   L’endemà en obrir la finestra de bon matí, ja no se senten els miols.

  Dalt de la teulada l’home veu un mussol mirant cap a l’hort. Va a buscar la càmera per fer-li una fotografia, i aconsegueix fer-la, just abans de que el rapinyaire emprengui el vol cap el bosc.

   No hi pensen més.

   A la tarda, ell fa una petita excursió. El dia abans havien anat a l’ermita de Sant Francesc d’Araós i en tornar havia trobat a faltar la jaqueta. Se la devia deixar prop de l’ermita, on van seure. Així que decideix tornar a Araós a provar sort. I sí, la jaqueta és on se l’havia deixada.

   En tornar a casa, la seva filla li explica que passejant prop de l’hort, ha vist un petit mussol entre les plantes. 

   I un gat, que el volia caçar. Ha estat a temps d’arrencar-li de les urpes, i el mussolet no  pateix cap mal.

   En arribar l’home a casa falta poc per a que fosquegi. El mussolet no vol menjar, vola malament, però s’alça una mica. "Per què has abandonat el niu si encara ets tan tendre?" De sobte, del bosc se senten els miols aquells de la nit anterior, que semblen de gat. En preguntar a la veïna, els explica que és el crit d’un mussol, que segurament crida la cria. I lliguen caps. Qui miolava  la nit anterior, era la mare que buscava el seu mussolet.

  Miren en direcció d’on venen els miols. De dalt d’un arbre de l’altre costat d’uns camps. El pagès està acabant unes feines, i la noia li dona el mussolet per a que l’acosti a l’arbre. És un bon home que estima els animals. Quan es fa fosc del tot els miols cessen. Mare i fill s’han retrobat.

  No  diuen que Sant Francesc d’Assis és el protector de les bestioles?

Mussolet, “quan tinguis les ales més segures, ja et pots arribar a Araós a donar gràcies al teu patró.”

    “No creus en aquestes coses?” “No t’amoïnis, jo tampoc, però avui faré una excepció”.

Maria del Mar ( i 2)

  El Carles diu: jo que no sóc poeta goso escriure un poema tendre, amb tinta verda en un full, abans de fer-ne una barqueta de paper.

   He deixat anar a la nostra platja la barqueta de paper amb el teu nom escrit, entre les estrofes i versos del poema.

   Com si busqués una oportunitat em submergeixo en el teu nom, Maria del Mar, mania del mar.

   La tramuntana, el vent del nord, em fueteja la cara, el vent del cor, nostàlgic, traspua enfora. Contraposició de forces. La de les onades, la de la tramuntana, la de l’escuma blanca.

  Onades que ballen a l’alta mar, amb la força del rock and roll, amb l’aire de la sardana.

  S’han acabat els nostres estius Maria del Mar, et sé propera a les platges, a les del Cap de Creus, les de Tossa, les de la Barceloneta, del Prat i Tarragona.

  Que els vaixells, com el de paper,  avancin a contravent pel mar embravit.

  Que les ones generoses et facin arribar les llàgrimes tristes del meu cor, la sang dels meus precs, la persistència de la meva esperança, el consol per als mals d’amor i els mals de desamor.

  De matinada la Maria del Mar camina descalça per la sorra de la nostàlgia, per les platges de la Barceloneta. 

  L’acullen les gavines, ha acomiadat les orenetes, ha tirat molles als coloms, ha parlat amb els corbs marins. 

  Li sembla veure entre les ones una barqueta de paper. Algú hi va escriure, però l’aigua ha estovat el paper, ha diluït la tinta. A quins temporals s’ha hagut d’enfrontar? Quantes llàgrimes l’han destintat, i ara intenten seguir la història?

    Quan recull la barca, se li desfà el paper a les mans. Se li desfà l’ànima.         Unes preguntes s’entrecreuen. El temps, la cara al temps, els ulls del temps. 

   Ha d’esperar que el vent li dugui la resposta?

   Escolta una veu que li diu: “bon dia”.

   Es gira i uns ulls es troben.