Serra d’Ensija

     En Sija i l’avi Llitzet s’han aturat a contemplar el Pedraforca i una part de la Serra del Cadí abans de començar l’ascensió a la Serra veïna.

        - Goita quina meravella de primavera - s'admira en Sija.

        - El que veig són els núgols que s’acosten al Pedra - es queixa l’avi Llitzet - Ja voràs com mos fotran la punyeta!

     La visió del Refugi de la Serra d’Ensija els fa oblidar la pujada que han fet per arribar-hi.

        - Deixa’m resar un parenostro per aquest animal. Si diem animal vol dir que té ànima com naltros, oi?

 Se li ha aturat el cor en un llit de solitud pobrica, gronxada pels gemecs del vent... - L’avi Llitzet es torna a posar la gorra i segueix endavant.

        - Vagila que no mos etivocam de camí - adverteix en Sija.

         - Ja som al Cap de la Serra - diu en Sija quan arriba al cim.

       - El Pic de la Gallina Pelada! - crida content l’avi Llitzet. I afegeix - Amb això dels indults ara volen jugar a allò del poli bo i el poli dolent. Pas que m’enreden a mi!

        - Només ens val l’Amnistia - respon en Sija.

       - Seguirem la nostra Fita... “si tu l’estires fort per aquí i jo l’estirot fort per ‘llâ - entona l’avi Llitzet.

        - Qui canta els seus mals espanta - somriu en Sija.

        - “L’única filla que tenen no me la volen deixar”- l’avi Llitzet ha canviat de cançó.     

        - Laironfà, laironfà... - s’hi afegeix en Sija.

         - No ens n’hem adonat i ja som a la Creu de Ferro. - crida l’avi Llitzet.

        - Home! jo sí que me n’he adonat - protesta en Sija - la carena és llarga amb tant de puja i baixa!

         - I encara falta pujar la Pleta de l’Ós.

        - “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei de la muntanya”.

        - Deus voler dir d’aquest poble, oi?

Cerveris i Balandrau

      Pugem més amunt de Ribes de Freser per la pista que, prop de Pardines, parteix de Ribes Altes en direcció a Tregurà.

     L’Enric i jo fa un any que volíem fer aquesta excursió, però pels tancaments comarcals de la pandèmia la vam deixar per més endavant. I enguany hem trobat el dia: el 27 de maig.

      Fa un dia esplèndid, ideal per fer la carena que va del Cerveris al Balandrau.

      Partim del coll de Pardines en direcció al Cerveris.

      Uns núvols comencen a tapar el Taga i la serra Cavallera.

      Poc abans d’arribar al Cerveris s’albira el Puigmal, que també es comença a emboirar.

      Pic de Cerveris 2206 metres.

      Fa goig caminar per la carena que va del Cerveris al Balandrau.

      Mirant enrere comprovem que el Cerveris, que fa una estona tenia el cel ben blau, ara s’està tapant.

        Els núvols envolten el Balandrau.

     Al Coll de la Canya, quan veiem que els núvols avancen tan ràpidament, pensem en els malaurats muntanyencs que van perdre la vida ben a prop d’aquí, els dies 30 i 31 de desembre de 2000, arran del torb que va sacsejar aquests paratges i que ha quedat recollit al documental: “Balandrau, infern glaçat”.

       En front hi ha el pic del Castell dels Moros. El cim em recorda un mugró: s’escau amb la muntanya veïna del Font Lletera.

       Hi ha poca neu per l’època.

      Encara que hi hagi boira, el camí és ben marcat, i no hi ha risc de pèrdua.

Foto: Enric Domingo

     Arribem al cim del Balandrau just a la setmana que ha fet 49 anys de la primera vegada que el vaig pujar

      Pic del Balandrau 2585 metres. 

Balandrau, 22 de maig de 1972.

Les Peces i Albinyana

      Hem tingut la sort de passar uns dies de maig al Baix Penedès.

      Les espigues de cada dia aviat es vinclaran i ens oferiran el blat.

      I una flor efímera que guarneix el voral del camp.

      Entre vinyes i oliveres les tardes d'Albinyana són lluminoses...

      ...i els matins encara ho són més. 

      Al vinya na.

La vila s’activa

a la Cooperativa. 

      La cabana de pedra seca compta els anys de cent en cent.

      La barraca modesta ofereix descans al caminant i al vi ciclista.

      La masia és senyora del camp.

     Els carrers d’Albinyana fan pujada. Em trobo una senyora de cara que diu que fan baixada.

      Havia vingut a pidolar una mica de pau.

     L’autoritat ho prohibeix.

  1862? Potser aquest governador cria malves, encara que sempre hi ha algun marchena disposat a multar-nos o  tancar-nos a la cangrí. 

    A l’ermita de Sant Antoni es respira llibertat. Les forces d’ocupació no han arribat tan amunt.

     El camí em porta a les Peces.

     La tarda cau, és hora de descansar.

Flors d'alzina

Fa un any que la Carme Rosanas va publicar al seu blog “Col·lecció de Moments” el poema: “Flors d’alzina”.

Hi vaig posar una mica de música i ha sortit aquesta cançó, que ella mateixa ha editat i ha penjat al Youtube.