De refugi en refugi

      Dormim en 7 refugis en dues travesses diferents. El primer és el Manelic, a Coma de Vaca.

      Al vespre tenim visita. Per a mi l’isard és símbol dels dies salvatges (en el bon sentit) que ens esperen.

        L’endemà enfilem la Vall de Freser. En girar-nos contemplem el que hem pujat: un regal per als sentits.

    Per arribar al següent refugi, el d’Ulldeter, cal pujar el coll de la Marrana. El Francesc, amb el Puig de Pastuira al fons, ha de fer una mica d’esforç. L’Enric i jo, també en fem.

       Tarda de repòs a Ulldeter. Hi ha qui aprofita per pintar. Art i muntanya: què més es pot demanar?

         Camí a Carançà: boira pujant el  Coll de la Geganta.

        A dalt comença a escampar: bon moment per orientar-se.

        Al refugi de Ras de Carançà torna la boira... però ja som a casa!       Fins a Núria dues collades més: la de Carançà i la del Nou Creus. L’estany de les Truites és esplèndid.

        L’estany Blau també ho és.

      En baixar del Nou Creus retrobem velles amistats.

      A Núria ja no hi ha refugi de muntanya. Dormim a l’Alberg del Pic de l’Àliga, que actualment depèn de Xanascat, la  Xarxa d’Albergs de la República de Catalunya.

       L'endemà canviem els Pirineus pel Cadí-Moixeró. El Francesc ha de tornar a Sants.

     Arriben el Jordi i la seva filla Jana, de 8 anys. Aquesta nit, el refugi serà una furgoneta. Les vaques i els vedells dormen a fora.

     Ens aturem al refugi dels Cortals d’Ingla, però només per fer-hi un petit descans.

       Seguim fins al refugi de Sant Jordi, a la Font del Faig. Aquí sí: parada i fonda.

     La Jana, igual com ho fa el seu avi Enric, pinta una aquarel·la del refugi.

      L’endemà pugem el pic de Moixeró. El pare, la filla, l’avi... i el fotògraf que va més enrere.

       Tot el que es puja, s’ha de baixar.

     La darrera nit, dormim al refugi del Serrat de les Esposes. Penso que n’hi haurà més.

Juliol: temps de muntanya

  Quan plou al juriol

 surt el cargol.

    Serà el cinquè any consecutiu que a principis de juliol, aprofitem uns dies que (meteorològicament) acostumen a ser bons.

      Tenim previst fer dues travesses seguides.

       La primera és una variant dels “3 Refugis” Hem afegit l’Alberg del Pic de l’Àliga de Núria i l’Enric ha redissenyat el logo i l’ha reconvertit en “els 4 Refugis”

          Amb inici de la caminada a Queralbs.

     L’amic Francesc s’estrenarà, amb nosaltres en aquesta travessa. Esperem que el “Salt del Grill”, amb les darreres pluges el trobarem més ufanós.

     Enguany amenacen pluges? Si plou que l'aiguat ens enganxi al refugi Manelic, de Coma de Vaca, aixoplugats. Ja el coneixem. L’Enric en va fer una aquarel·la.

      La segona nit toca el refugi d’Ulldeter, que és previsible que trobem sense neu. L'Enric haurà de portar molt verd a la paleta d'aquarel·les.

    Com que és una travessa circular, si tot va bé a Carançà, la  Fosa del Gegant, etc. el final coincidirà amb l'inici: a Queralbs.

     Immediatament empalmarem amb la segona travessa: una variant escurçada dels “Cavalls del Vent”. 

     Com que s’hi afegiran el gendre i la neta de l’Enric, que té 8 anys, l’hem anomenada:

    Farem camí 

pel Moixeró-Cadí.

     La darrera nit la passarem al refugi del Serrat de les Esposes. Quan, fa 3 anys vam fer els “Cavalls del Vent” l’Enric va pintar una aquarel·la.

      El que hi podem trobar és una incògnita.

Va passar al Montsant

        Amb un matí esplèndid pugem al Montsant, per Albarca, vers la Roca Corbatera.

        Fa mig any que va ser Nadal però a la Roca Corbatera encara hi ha el pessebre.

     Disculpa’m bonica papallona, reina del Montsant. Hem arribat tard, no t’hem pogut salvar. Les forces de la natura a vegades són imparables. Vas volar fins una flor que els humans, ves quin mal nom per a tu, anomenen “sempreviva”. Hi havia un parany. Una aranya cranc, camuflada amb traïdoria del mateix color que les flors, esperava que alguna bestiola innocent, com tu, s’hi aturés a xuclar el nèctar de la vida. I vas rebre el nèctar de la mort.

                                                                             (Foto: Francesc Heras)

  I ara restes sempre-morta, gronxant-te amb el vent, fins que la teva executora t’acabi de devorar. Vas ser la víctima de l’eterna tragèdia de l’amor i la mort. Et va tocar fer el paper de perdedora, a la història de la “Bella i la bèstia”. La natura és molt bella... i cruel!

        Santa Maria del Montsant és a prop.

       En un finestral cec de la façana de l’ermita hi ha un altre pessebre.

          Al cim de la roca que hi ha rere l’ermita també hi ha un pessebre.

                 Al cel se sent un tro.  

                   —És tard i vol ploure —dic.

      A Albarca cauen gotes. No ens hem mullat gaire.

        En arribar a la fonda d’Ulldemolins la mestressa, està contenta de que plogui.

             —Si ens porten pluja, tornin demà mateix —diu amb un somriure. —I demà passat —afegeix.

   Durant la pandèmia, per passar l’estona, vaig fer una lletra per cantar-la amb la música tradicional a ritme de jota de “Les majorales d’Ulldemolins”. Mentre mengem una truita amb suc em ve a la memòria.

Del Congost de Fra Guerau

a la Roca Corbatera

sempre hi trobem el cel blau,

pugem fins a la bandera

per camins d’immensa pau.

 

Amb la ret i les mitenes

les noies d’Ulldemolins

fan voleiar les trenes

amb els puntejos més fins.

Al ball de les Majorales

la que té els ulls més clars

vola com si tingués ales.

entre els oliverars.

 

Allà on tot s’empodera

a la Roca del Llençol

han penjat una senyera

que llueix molt més que el sol,

dalt de tot de la cinglera.

 

De l’oli d’Ulldemolins

de la Serra de la Llena

el sabor entra endins

 on la claror és més serena.

 Quan la llum sigui balba

entre farigoleres

el saüquer de Fontalba

fa olor de flors boscateres.

 

Dalt d’ una costa dreta

buscaré  un aixopluc

al Pi de la Carbasseta:

un plat de truita amb suc.

(1)  Papallona reina (Papilio machaon)

(2)  Sempreviva (Helichrysum arenarium)

(3)  Aranya cranc (Thomisus Onustus)