Ponts de diàleg

Pont de Fontdebanys, sobre el Vero

   Hem passat per la Franja d’Aragó. Ja teníem pensament de passar tres dies al Pre-pirineu aragonès, abans de que esclatés la polèmica, arran de la denominació ridícul que intenten perpetrar des del poder polític d’Aragó, evidentment seguint les consignes castellanitzadores i centralistes, que sembla que només tenen raó d’existir, si aconsegueixen, entre altres inquisidores aspiracions, acabar amb la llengua catalana. 

  I una manera de començar a acabar amb qualsevol subjecte, sigui una persona, un país o una llengua, és negar-li el seu nom natural que té. De cop i volta pretenen nomenar la nostra llengua amb unes inicials que pronunciades seguides ofereixen un nom exòtic, que malauradament ja s’ha fet molt conegut: el lapao. 

Ens aturem una estona a Monsó, i aprofitem per visitar el seu castell templer. 

   Monsó queda fora de la Franja, però tot i així, a l’entrada ens ofereixen un giny d’aquells que hi ha a vegades als museus, una guia parlada, en català i no pas en lapao. S’ha fet molta broma sobre el català de la Franja, rebatejat despòticament amb aquestes sigles. Sembla un acudit per fer riure, però no ho és. 

   De totes maneres nosaltres anem més a ponent, i més al nord, on es parla majoritàriament el castellà, si bé en el seu vocabulari conserven algunes paraules aragoneses, del que ells anomenen la fabla, i que ara des de Saragossa també han rebatejat amb un nom encara més llarg que el lapao.

  Parlem amb un home a un cafè d’Alquèssar. Té l’accent característic aragonès, I en canvi m’ofereix una cadira en lloc d’una silla. I si al cel hi ha núvols baixos en diu boira en lloc de niebla, i placeta en lloc de plazuela. 

Pont de Pedrol (Pedruel) sobre l'Alcanadre

  Enguany que se celebra el centenari de Salvador Espriu em vénen a la memòria uns versos de la Pell de Brau, quan el poeta demana a Sepharad: "Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar  les raons i les parles diverses dels teus fills." 

   Evidentment que els que manen a Sepharad no li han fet cas, si és que mai l’han llegit, i no trobem ponts de diàleg. Per tal de travessar els rius trobem ponts de pedra gairebé mil·lenaris, com la llengua aragonesa, la catalana o la castellana. 

   Els ponts són imprescindibles per a la comunicació entre una i l’altra riba. Ponts de pedra que han durat segles i que previsiblement seguiran segles enllà. Ponts de diàleg que també són necessaris per l’intercanvi i el bon veïnatge entre cultures. 

   La serra de Guara és un indret molt visitat, fins i tot per gent que ve de lluny. Ens creuem amb d’altres excursionistes que parlen castellà, català, francès o alemany. Mentre som dalt  d’aquests ponts, sobre el riu Vero o sobre el riu Alcanadre, observem l’aigua baixant mansament, sense pressa. Així és com transcorren els segles, poc a poc. 

  Si els antics van construir aquests ponts de pedra per millorar la comunicació, per què alguns dirigents actuals, amb lleis absurdes pretenen enderrocar els ponts de diàleg?   Amb aquesta llei sembla que intenten dinamitar les pilones que els sostenen. 

                                                                                              Pont de Vilacantal, sobre el Vero

   Malgrat tot, penso que el diàleg és més flexible que la pedra, i el català d’Aragó no es perdrà riu avall. Ells se l’estimen igual que nosaltres. 

   De tornada al principat, ens aturem a la Franja, concretament al Torricó, un poble de la Llitera, prop de Tamarit. Entrem a un restaurant i demanem per dinar. Ens atenen exactament en la nostra mateixa llengua, i no pas en aquella de nom esperpèntic, producte d’unes malintencionades inicials. 

Guardat a la memòria

Tinc un pendrive on hi guardo un raig de sol per a quan se m’aturi el rellotge. I una mica de pluja de maig per si mai tinc set. I una bafarada de tramuntana d’agost per a eixugar-nos els cabells quan sortim de l’aigua freda del cap de Creus. També hi guardo unes flors de ginesta i unes roselles per a que no es panseixin, i em recordin sempre els seus colors. I una mica d’aroma de farigola i romaní amb aire de Montserrat. 

Ja sé que ocupa molta memòria, però hi guardo sencer un salt d’aigua dels Pirineus, la Noguera Pallaresa quan passa per Escaló i les tres puntes de la Pica d’Estats. Guardo uns quants somriures per si mai fallo als meus amics i una carícia suau com el coto fluix per si m’oblidés de fer-les, les tecles del piano que facin música, com un corrent d’aigua i una guitarra per fer els acords d’una cançó del Raimon. 

Un avet del Montseny i unes roques del Montsant. I una clau anglesa per collar la memòria i no oblidar tants noms agradables, i una goma d’esborrar per eliminar aquells tant terribles que sempre ens acompanyen. I si cal, llençar-los a la paperera, aquella que no és de reciclatge. 

I una mica de valor, una frase xiuxiuejada a l’orella, en català. I una professora de teatre, per a que m’ensenyi a fer veure que tinc paciència quan se m’acabi. I la claror d’una lluna creixent mentre esperem que sigui plena. I la lluïssor d’un estel. 

Uns batecs a ritme de sardana per ballar a la platja, uns guixos per escriure a la pissarra que tornaré a parlar a classe, una rosa roja amb el seu gerro d’aigua clara, amb la seva espiga i la seva cinta catalana, i també una de blanca, una de groga i una de color rosa.

Un piolet per si la neu s’endureix, una bufanda per abrigar-se del vent de port, una pastilla de sabó, una tovallola eixuta i uns llençols nets. I la mirada interrogant d’un gat, i una riallada d’aquelles que s’allarguen i s’allarguen... 

Una llàgrima sincera, unes fulles seques que em recordin la tardor. Uns quants poemes escollits que ens recalquin que tot és possible i milers de cançons d’arreu, sense que hi falti la veu del Lennon imaginant un món millor, i demanant que donem una oportunitat a la pau, que tot el que necessitem és amor! 

Un camí amb herba i flors a banda i banda, uns esbarzers carregats de móres, i un grapat de maduixetes de bosc. L’ombra d’una pineda, o la d’una fageda. També la dels xiprers que gronxen el son d’éssers estimats... 

La calma de la Segarra, uns rovellons del Berguedà, uns espàrrecs de Collserola. Uns estanys del Delta de l’Ebre, un pont sobre el Llobregat, i un bany al Cardós. Les torres de la Sagrada Família sense acabar, uns carrers a Sants un passeig pels del Barri Gòtic de Barcelona, les escales de la Catedral de Girona, uns brunyols de l’Empordà. Una alegria inesperada, un retrobament esperat, un arròs a la cassola i unes carxofes al caliu. Una mà que m’ajudi a aixecar-me i un nus al mocador per no oblidar d’oferir la meva. Un arc de Sant Martí, una nevada silenciosa, una mica de vi en porró, un altre cinc a zero, una llesca de pa, amb oli de Siurana o d’Ulldemolins, una punxa de garota extreta de la planta del peu, el reflex del sol de tarda sobre una cala del Port de la Selva, una pancarta justa que reclama justícia allà on no n’hi ha. 

Una xarxa per atrapar somnis, un cove per recollir la lluna, un mirall on sí que s’hi reflecteixin els vampirs, unes monedes per jugar a la màquina del millón, i una mica de traça per a que no s’escapi la bola entre els flippers. 

Una pista forestal que no coneguem, una falda per repenjar el cap, la llum d’una matinada prop del mar amb la remor de les onades, les campanes d’una església romànica, retrobar el camí quan creiem que ens hem perdut i la darrera claror d’un capvespre d’hivern...

 i si pot ser que encara resti lliure una mica de memòria virtual, per anar afegint el que no recordi la meva. 

Mentides de manipulació massiva

Com cada any, al Primer de Maig, hi ha hagut manifestacions als carrers  de les ciutats. La Fera Ferotge ha tornat a escapar-se del parc. La Fera de l’Ovidi, feia unes peticions de millores sindicals. La Fera d’enguany es conforma en que no segueixin retallant el que aconseguiren amb tant d’esforç anteriors generacions d’assalariats i proletaris.  Milers de treballadors ( i aturats forçosos) que exigeixen millors condicions de treball i també milers (o centenars de milers?)  de ciutadans dels Països Catalans, anessin o no a les manifestacions del Primer de Maig, estan cada cop més convençuts de l’estafa de la crisi. 

Crisi, encara que inventada o orquestrada, n’hi ha, això és innegable, però només per alguns. Els entesos diuen que hi ha manca de liquiditat econòmica, o financera, o de totes dues coses. També per alguns. D’exemples en tenim un munt. No hi ha diners per als hospitals, l’educació, i tot allò que suposi construcció de benestar social, però sí que n’hi ha per a l’exèrcit, que suposa tot el contrari: la destrucció. Diuen que no hi ha diners per a les pensions. Segur? Que ho preguntin a uns quants banquers que s’han assegurat unes pensions multimilionàries, que contribueixen a rebaixar les més elementals, als que han treballat de veritat tota la vida.

Aquests dies es parla d’un exemple més d’aquests grans estafadors que romanen fora de la presó. Un individu d’un gran banc que tots coneixem, indultat pel govern anterior de l’Estat i lloat per l’actual, s’ha assegurat una pensió de 88 milions d’€urooossss. Només fent una petita divisió d’aquesta barbaritat entre el que guanya un jubilat corrent, ens dóna un resultat, que dividit entre 14 pagues que té l’any, ens diu que només amb el que aquest senyor ha robat es podrien pagar les pensions de 10.000 persones durant un any sencer. I no és l’únic. També a Catalunya hi ha casos de banquers il·lustres que s’asseguren jubilacions, o pagues desmesurades. I no només en l’àmbit de la banca. Darrerament s’han destapat molts casos de pensions exagerades. 

Només amb els casos més flagrants de lladregots d’aquests, o d’aquells que desvien diner públic per als seus guanys, es podrien pagar totes les jubilacions de l’estat. Però ni governants ni jutges no fan res per impedir-ho. Al contrari, sembla que els riguin les gràcies. I mentre riuen les gràcies dels poderosos, es riuen de les desgràcies del febles. Això sí que és escarni (o escratche). 

Tota aquesta caterva de mala gent és la veritable responsable de l'estancament  i allargament de la crisi. I així podríem anar fent números, amb el que es gasten en casaments i altres festes reials o dispendis exagerats en enterraments de personatges, que acostumen a ser els que més han fet per oprimir les classes socials més desafavorides. 

Tots sabem que hi ha milers de milions que es malbaraten. En sobres secrets o en comptes a paradisos fiscals. Els que manen també ho saben, i encara més que nosaltres, ja que ells tenen accés a molts comptes que nosaltres ignorem. I ens demanen més sacrificis perquè diuen que és l’única manera de sortir de la crisi. Són mentides de manipulació massiva, igual que fa 10 anys es van inventar allò de les armes de destrucció massiva per engegar una guerra que va fer milers de morts, i que d’alguna manera encara dura. 

I aquells mentiders i els seus còmplices, que tan es van enriquir reconstruint el que van destruir, són al carrer (o a la torre, o al ranxo) i potser quan es morin rebran elogis per part de la premsa que fa la gara gara a qui deté el poder, i tindran enterraments luxosos pagats amb diner públic, aconseguit fraudulentament de les retallades. I mentrestant el poble s’exclama, es manifesta, s’indigna... de moment en va. Només de moment!

Roca Foradada de Montserrat

Fa alguns anys havíem estat a l’interior de la Roca Foradada de Montserrat, i enguany, aquesta mateixa setmana, justament la tarda de la vigília de Sant Jordi hi torno. És una setmana on coincideixen els dos patrons de Catalunya. Si dimarts va ser la diada de Sant Jordi, dissabte és la de la Mare de Déu de Montserrat. 

És doncs una setmana apropiada per admirar d'aquesta muntanya, eixos turons.

Fa poques setmanes ens assabentàrem de la proesa que un paracaigudista noruec va fer el desembre passat. Va passar “volant” a una velocitat de 250 quilòmetres per hora per l'obertura de la Roca Foradada de Montserrat. Li reconec el valor i la punteria, però jo hi pujo a la manera antiga i discreta: caminant des de Can Massana, i ben aviat es contempla sencer el cap de serra on hi ha la Roca Foradada. 

 A mesura que el camí s’hi acosta l’ull de la Roca sembla que observi el que s’hi apropa. No és estrany que a la Ribagorça i concretament a la Terreta, els habitants hagin batejat una altra Roca Foradada com l’Ull de Déu. La tarda és avançada, i mentre avanço, alguns núvols fan que la llum del sol es vagi esfumant. 
 El darrer tros del camí puja molt dret, sort que hi ha bons agafadors de pedra on sostenir-se. O branques i arrels que fan de barana en algun tram.

Quan falten pocs metres per arribar-hi, no es veu llum a la porta d’entrada de la Foradada, perquè es veu de perfil. 

No veure la llum de la Roca Foradada dura poc, ja que de seguida es presenta l’entrada al forat. La primera vegada que hi vam estar, em passà el contrari que a l’actriu valenciana, aquella que quan viatjava per Europa, tot s’ho imaginava més gran. El mateix que avui, jo me l’imaginava més petit. A dins del forat el petit sóc jo mateix, ja que l’alçada és impactant. És un gran triangle que deu fer més de 10 metres d’alçada. El pas interior és bastant ample, però cal anar amb compte: el terra és irregular i hi ha estimballs a banda i banda. No és gaire apte per a qui tingui vertigen. O sigui, per a mi mateix, que en altures com aquesta se’m seguen les cames, i quan m’acosto a la vora per veure millor el paisatge, ho haig de fer ajupit, gairebé de cul a terra per sentir-me més segur. Una mica de vent passa acanalat pel forat i afegeix inseguretat a l'apropar-se a l'estimball. 

L’altura fa una mica de por. Ja m’ho diuen sempre que no s’ha d’anar mai sol a la muntanya, però per a què són els consells, si no per a no fer-ne cas? Ja tinc més edat de donar consells que no pas de rebre’n. I com és lògic, les víctimes que els escolten, tampoc no els han d’obeir. 

És un quart de vuit del vespre, sort que les tardes s’allarguen. És una mica tard, però m'hi estic una estona més: m’he dut una mica de pa amb xocolata, que era el meu berenar preferit quan era petit. I ho segueix essent. 
En tota l’estona no ha pujat ningú més. És un dia laborable i la penya, altra feina té que venir a perdre el temps aquí a dalt.

A part del forat principal, que va en un sentit aproximat de ponent a llevant, a l'interior hi ha un altre forat més petit que s'encara al nord. Una bauma travessa l'alçada. Hi ha algun racó arrecerat i profund on s'hi podria fer nit sense mullar-se en cas de pluja. 
 El camí de retorn a Can Massana, és florit. Se sent olor de flors i de capvespre. L’aire es refreda. 

Per Sant Jordi a tot Catalunya es regalaran milers de roses. 

Montserrat m’ofereix una floreta discreta, humil, amb els pètals rebregats. No la cullo, sé que fora de la planta es panseix de seguida. De tant en tant em giro per tornar a veure la muntanya i la Foradada. 
Alguns ocells canten des de les branques de les alzines i altres arbres i acompanyen el caminant.
 La lluna és en quart creixent. El ple el farà dijous, casualment entremig i equidistant dels dos patrons de Catalunya.

Ha estat un gust menjar pa amb xocolata dins del forat, contemplant el paisatge de ponent. Diria que el noruec volador, en passar-hi, no va tenir temps de fer-ho.

Jordina

Això no és poca cosa:

La Llegenda de Sant Jordi

Amb el drac i la rosa

Ningú hi ha que no ho recordi.

Una gran fera té aterrida

la Conca de Barberà.

La població compungida

Una víctima diària ha de lliurar.

Per saciar sa fam desenfrenada

És una ordre i és la llei

Fer un sorteig cada jornada

No s’escapa ni la filla del rei

Diu que no és una enganyifa

A la princesa li ha tocat

Com si es tractés d’una rifa:

S’esmola les dents el drac!

De bon matí la deixen sola

El drac ensuma el seu perfum

El cabell de la noia al vent vola

I el monstre per la boca treu fum.

I passa el que ningú diria

Potser ve de l’estranger?

No comptaven que vindria

Un valent cavaller.

L’ardit jove munta un cavall blanc

El braç empunya, sense recança

Sota la muralla de Montblanc

I al drac li clava la llança.

I aquí s’acaben els plors.

De la taca de sang al terra

Neix un roser de roges flors.

És millor l’amor que la guerra.

Fa alguns anys vaig escriure, mig d’encàrrec, aquest poema gairebé infantil. Rimes forçades amb calçador sobre una història molt coneguda, potser no vaig saber fugir de la carrincloneria.

Les llegendes són així: impossibles, èpiques i romàntiques. Si les mirem amb ulls d’ara, fins i tot desfasades. I si en lloc de Jordi l’anomenen Jordina? A l’edat mitja, i molt més cap aquí també, era difícil que es reconegués públicament el paper de la dona en la lluita per la justícia.

La Jordina és una cavallera i la seva cabellera oneja al vent. Com una bandera. Lluita contra un drac que té tres caps: el de la injustícia social, el de la intolerància i el de l’opressió del seu poble.

La Jordina també es diu Ada, o Teresa o potser Carme.

No du armadura, ni llança, ni espasa. El seu escut és el del seu poble, la força del seu braç li ve de la fe en la raó, en l’esperança d’un món més just, d’un poble més lliure. La seva lluita la fa amb la seva actitud i la seva paraula. La Jordina potser es diu Gemma, Frederica o Núria. Trencant cadenes, lluitant per la utopia, aprofitant totes les oportunitats.

M’agraden les roses i els llibres, i celebrar la diada de Sant Jordi i de Santa Jordina, desacomplexada i alegre. I si convé reivindicativa.

Una rosa és suficient per regalar-li a la Jordina? O a la Fina, la Pilarín, o l’Aina? Potser sí...

Per una rosa,

ho donaria tot

i si te la donés a tu,

donant-te tan poc

em tindries sencer.