Vall Ferrera, final de carretera

Àreu és on acaba la carretera de la Vall Ferrera.

Sempre ha estat així però enguany és diferent. 

Hi entro amb cautela i deixo que la naturalesa em menteixi.

Que la dolça quietud m’enganyi. 

He vingut per deixar-me portar: per ser persuadit des de la flor més petita fins l’estrella més llunyana.

Quan el cor s’ennuvola, quan el futur s’apareix com una ombra, sóc només un pensament que s’arrapa a la pluja amb les urpes del vent.

Inquiet per l’instant, involuntari com un somriure o una emoció.

Temorós del núvol.

És cert que la carretera acaba a Àreu. 

Però hi ha una pista sense asfaltar que puja al Pla de  Boet. 

Hi ha camí als estanys, als salts d'aigua, als cims i a les altures de la Pica d’Estats.

És un any diferent, però la fita segueix.

Dues paraules

Bell aire

Baix Empordà

Bones vibracions

Braços oberts

Doble abraçada

Cosins germans

Bon agost

Bell capvespre

Bellcaire d’Empordà

Una sola paraula: amor

Tor: 13 cases i 3 flors

No crec en la malastrugança, però a Tor, el número de cases no els portà bona sort.

Si ni tan sols els jutges n’han tret l’aigua clara en un paisatge on abunda, no seré jo qui aventuri qui va ser el responsable, o l’irresponsable de tanta mort.

Això sí, les disputes entre el Sansa i el Palanca, i altres implicats, van acabar en desastre.

Paisatges que, tal com ens explicà el periodista Carles Porta, al seu llibre “Tor: 13 cases i 3 morts” en més d’una ocasió passaren de ser un paradís a semblar un infern.

Entre les flors del prat s’hi amaga la felicitat que no van gaudir algunes persones afectades per la malaltia de l’avarícia.  

Recordo que fa uns 25 anys, una mica més amunt del poble, acampats a un prat ens vàrem trobar amb la banda dels mal anomenats “hippies” que estaven al servei d’un dels cacics del poble, crec que concretament del Sansa, que aleshores encara era viu, i que aquest juliol ha fet 20 anys que va ser assassinat. 

Anàvem amb mainada i la seva presència no et feia sentir benvingut i vam marxar aviat.

La vista es perd en les muntanyes blavenques que amaguen els horitzons andorrans. Contrabandistes i excursionistes hi arriben  pel Port de Cabús.

Idíl·lics prats, immensos boscos, extenses panoràmiques, valls fascinants: una vegada més la grandiositat del paisatge ens explica la petitesa humana.

Encara que algú s’hi entesti mai no podrà abastar tanta riquesa. És una ingenuïtat voler acaparar més bens dels que es poden gestionar bonament.

A algunes de les cases no s’hi viu ni a l’estiu, però s’hi amaga encara la vida antiga.

A Sant Piri regna el silenci. Un silenci indescriptible que ens explica el paisatge.

Per les escletxes de la història s’escapen enigmes.

No cal ser contrabandista per gaudir de les flors d’aquests paratges.

La bellesa, te la pots emportar amagada, com si fos de contraban, a un racó del cor. I per a qui la senti, al fons de l’ànima. Com tres flors.

Porta’m a l’hort

Has sentit com plovia aquesta nit? Hi ha hagut tempesta. Dóna’m la mà i porta’m a l’hort, que em deixaré enredar. Caminarem entre mongeteres. Fes com al joc de la gallineta cega, tapa’m els ulls i porta’m a l’hort. 

A olorar les tomates verdes d’esperança, roges de passió. 

Vigilarem l’enciam que creix ufanós i festeja l’escarola que avui s’ha fet la permanent. De bon matí, no diré res. Buscarem perles cultivades.

Escampats a una fulla verda hi ha un grapat de diamants.

També jugarem a arrencar cebes. Deixa que amb els meus braços t’agafi per la cintura. 

La princesa marieta és admirada per l’escarabatet de la patata.

Fes-me un petó i porta’m a l’hort. Pren la fruita que s’alça prop de la flor del carbassó. 

Explica’m quina és cada planta. On creixen les faves, on s’arrodoneix la coliflor, on s’amaguen les pastanagues sota terra.

Com al conte del Patufet, aixopluguem-nos sota una col.

Fes-me l’amor, porta’m a l’hort. Si tinc gana faré un mossec a la fruita de la pomera. Suaument, com una carícia. Si tens set podràs beure de les gotes de la rosada de la prunera.

Ens acompanyen des de les branques, les abelles que busquen nèctar, i els cants que refilen els pardals i les cueretes. Esperen que marxem per a baixar a esmorzar.

El tigret també els escolta, i amb l’esguard no perd detall. Hi ha una gateta que sovint s’amaga entre les bledes i que generalment no es deixa engatussar.

Hem de sortir d’aquesta selva, d’aquest jardí. El sol escalfa, tornem a casa, perquè demà, de bon matí, vull tornar a aquí amb tu, a fer aquest camí.