diumenge, 1 de maig del 2016

Portes obertes al Palau de la Generalitat

    Hi ha cua per entrar al Palau de la Generalitat. Algú du la rosa a les mans, d’altres la compraran a les parades que hi ha al Pati Central del Palau.
  Domina el bon humor, la il·lusió, les bones maneres, les ganes de meravellar-se, el “bon rotllo” per entendre’ns ràpid.
      Llibres, roses i amor de primavera: es pot demanar més?
  El patriotisme és escrit a les parets amb la tinta dels anys. Un sentiment ancestral que moltes persones duen enganxat a la pell de la manera més natural.
   Sant Jordi, el drac i la princesa són la llegenda, l’amable metàfora d’una nació que lluita per la seva supervivència i que avui ho fa amb poètica alegria.
      Els grans admiren l’arquitectura.

  Els menuts busquen els decorats i els personatges del “Polònia”, i quan veuen el veritable quadre de Tàpies diuen: “amb il·lusió!”. I els que estan més al dia afegeixen: “i Girona més!”
     Alguns visitants han coincidit amb en Puigdemont. Són feliços de veure el president en persona. 
     La gent jove es vol retratar amb ell.
  Els que no l’han vist, pregunten al servei d’organització, o als mossos del Palau, quan tornarà. Es lamenten de no haver-hi coincidit.
      Detecto que el president cau bé a la gent que s’ha creuat amb ell.
     A la galeria gòtica es forma una mica de cua per entrar a d’altres dependències: “Sisplau”, “disculpi”, “gràcies”... No es perden les formes.
    Aprofitant la jornada de Sant Jordi milers de ciutadans fem fotografies al Palau. 
        El llum del Saló Sant Jordi és fotografiat des de tots els angles.
    El dia, meteorològicament parlant, ha fet molta bondat a Barcelona, malgrat que havien avisat de que hi hauria pluges a la tarda. 
   Una mica abans de que es tanquin les portes es compleixen les previsions dels meteoròlegs i plou.
    Els visitants ens retirem...
   ... i el dia acaba bé.   
    Sant Martí i Sant Jordi són bons amics.

diumenge, 24 d’abril del 2016

23 d’abril a Hostafrancs

   El Jordi no té intenció de comprar roses. En passar pel davant d’una parada de roses d’Hostafrancs, la venedora li ofereix:                                              -            - Compra-li una rosa a la parenta, guapo!
     - És que no tinc parenta... - s’excusa. 
     - Pues li regales a la mama - insisteix fent-li l’ullet.
   La mirada de la noia l’embadaleix. Les grans arracades que llueix, la morenor gitana de la cara, la piga de la galta, i el somriure l’han convençut.
    - Posa-me’n una - diu el Jordi. I afegeix - vermella.
    - Te la trio tancadeta, s’anirà obrint i et durarà més. - diu ella mentre remena pel cubell. - Què et sembla aquesta? - afegeix mentre en treu una.
       - Sí, és molt maca - balbuceja ell. - Quan et dec? - pregunta just quan s’adona que hi ha el preu escrit.
     - 4 euros, rei... si te’n quedes dugues te les deixo per 6.
    - Ja t’he dit que no tinc a qui regalar-la... - Diu el Jordi mentre li allarga un bitllet. Quan ella li ha tornat el canvi les mans de tots dos s’han fregat lleument. No sap si li ha passat el corrent o ha estat la imaginació.
    Just quan és a punt de marxar, fa un esforç i demana:
    - Com et dius?
    - Per què ho vols saber? - Contesta ella.
    El Jordi pensa, però no gosa. Quan ja és d’esquena ha sentit la seva veu:
    - Em dic Conxita.
    Es queda tallat i no se li acut dir-li el seu. “Que burro he estat” es lamenta.
    No sap que ella s’ha quedat pensant: “Que bleda sóc, per què no li he preguntat com se diu?”
   Avui li toca treballar i quan puja les escales de la feina, el cor li batega amb força. “Són les escales o és el record del tirant del vestit estampat de la Conxita?” - pensa.
   Al taller omple d’aigua una gerra i hi posa la rosa.  Des de la finestra es veuen parades de roses. Però cap venedora és com la seva gitana d’Hostafrancs.
  Després d’una jornada de cara de felicitat i d’errors en la feina, torna de pressa cap a casa. Als carrers hi ha parelles, amb roses que fan petons als llibres. 
   Ha decidit regalar-li la rosa a la Conxita. La flor s’ha obert una mica, tal com ha dit ella que passaria. Regalar una rosa a una florista? Per què no?
   I si ja té nòvio? Ho provarà igualment. Quan arriba a Hostafrancs, creu que tot anirà bé. La veu a la parada de flors. Dubta però segueix endavant. Començarà una història dolça i accelerada? 
   És abril, i en aquest mes tot és possible!

diumenge, 17 d’abril del 2016

Roses d’abril

Tenim la lluna plena sobre el mar, avui,
les roses d’en Xavier com llunetes als ulls
i poemes que ens miren des d’un àlbum blau nit:
per a tu una abraçada de fulles i fulls.
                                                                                               Olga Xirinacs
Sóc dels afortunats que, junt amb altres companyes i companys dels blogs, va rebre un poema dedicat per l’Olga.
L’honor encara va més enllà. També comparteixo poema amb la lluna i les roses.
A finals d’aquesta setmana veurem moltes roses als carrers i sobretot a les mans de persones estimades. Com ens recomanà l’Olga el dia mundial de la poesia: “preneu les roses”.
Preneu els llibres....
Ep!! Que nosaltres no tenim els diners a Panamà. Per tant serà més adient: compreu les roses, compreu els llibres.
Gràcies Olga.


diumenge, 10 d’abril del 2016

Matinades i haikus

Resta adormida
una nit que s’acaba.
La llum s’albira. 
Trenca la fosca.
Hi ha silenci a les Rambles.
S’obre una porta.
 Avança blanca.
Dansa. La mar l’amara.
Salpa la barca. 
De matinada
sento el cant de la merla,
sota la pluja.
 Enamorada
es lleva la palmera.
La claror busca.  
L’aigua tranquil·la,
el vell barco pirata,
suaument gronxa.
Una nit vella
encomana bellesa
al matí jove.
 La sorra fosca.
L’horitzó s’il·lumina.
Llum que palpita. 
L’abril esclata.
Per llevant el sol entra
a l'avinguda.
 Gotes de pluja
ens donen embranzida.
És primavera. 
Claror als vidres:
l’estimada es desvetlla.
L'astre penetra.


La llum reclama
uns ulls on refugiar-se
per escampar-se.
(Carme Rosanas)

diumenge, 3 d’abril del 2016

Arracades de flors

Fa un temps, mentre estava fotografiant unes flors a la porta d'una casa d’Àreu, a la Vall Ferrera, vaig sentir una veu que em deia: “són arracades de la Mare de Déu”. No era una veu del més enllà, era la mestressa de la casa, que m’ho deia des del balcó.
Més endavant en vaig trobar unes de semblants al costat de l’ermita romànica de Pedrinyà, al Baix Empordà.
Mentre les enfocava amb la càmera, esperava alguna veu, que em digués si també eren arracades de la mare de Déu.
No vaig poder esbrinar de qui eren aquelles flors, però si les d’Àreu eren arracades, aquestes, divines o humanes, també ho podien ser.
I fa pocs dies, a l’Alt Penedès, d’esquena a la muntanya de Montserrat i al costat d’un camí vaig trobar una mare de déu de pedra. 
El nin, pobric meu, encara que sigui el fill d’un déu no va quedar gaire afavorit.
Un cargolí s’havia endormiscat d’una manera dissimulada prop de la cara de l’imatge: talment com una arracada. Aquesta sí que és l’arracada de la mare de déu.
El caçador de cargols de després de la pluja no l’ha vist, i el cargolí s’ha estalviat de ser cuinat a la vinagreta.
Potser sí que la Mare de Déu ha protegit a qui li ha adornat l’orella.