Segimon al Montseny

   La tardor atreu en Segimon a caminar pels camins del Montseny. Els seus pensaments es perden pels sots humits dels vessants del Matagalls.

    Per les riberes del Torrent dels Rentadors, hi ha amagada entre els matolls la roba de les goges que han vingut a fer el darrer bany de la temporada.

   Al Sot de la Fagetona, troba els colors que tant li alimenten l’esperit, en els amagatalls de la bellesa d’aquesta estació.

    Els follets, en forma de bolets de soca el vénen a rebre.

    Atrapat pel moment sent una veu, com un sospir, entre el fullam del bosc:

 Recorda Segimon

que la Fagetona és un somni

i els somnis, somnis són.

    Trepig de fulles pels corriols. El vent remou les branques dels arbres, les fades s’hi gronxen i plouen fulles. 

    Colors de tardor, llum de novembre.

   El gegant guerrer, que diria el poeta, s’ha vestit d’ocres i roigs i dels verds que resisteixen. Enlaira la seva capçada cap a la llum.

  En Segimon arriba al santuari que li dóna nom. Les parets en ruïnes resisteixen els temporals dels segles i la pell de les inclemències fa que gairebé s’enrunin. 

    Retorna pel mateix camí que l’ha dut fins a Sant Segimon.

   Camina amb pas calmat, arrossega els peus, com si seguís l'andante d’un rèquiem.

    S'atura a beure a la font. A la llum del retrobament.

    A les ombres de l’oblit.

    La terra i el cel, l'aigua i el foc es troben misteriosament: es necessiten.

    Quan cau la tarda, es fon amb la llum. S'arrela a la claror.

Dia dels morts al Garraf

La Fidela explica que va néixer el dia dels Fidels Difunts. Un eufemisme per a no dir directament el seu nom real: el dia dels morts. Diu que per això li van posar aquest nom.

Passeja amb l’Emili per la platja de Garraf. Els seus néts li pregunten: “àvia es veritat que veus l’avi Emili?” “No ho poden entendre” pensa ella. Ells no el van arribar a conèixer. Gairebé no el va conèixer ni la seva filla.

Un primer de novembre ell, que era un bon nedador, s’havia allunyat massa de la platja. No era com el d’avui. Feia el fred d’un dia de veritable tardor, mala mar i l’aigua era massa freda. No va tornar.

D’ençà d’aquell dia la Fidela no ha fallat cap festa de Tots Sants, en vigília del seu propi aniversari, per venir a deixar un clavell a l’aigua del mar.

Amb la mà acaricia l’aigua, l’aigua acaricia la flor i el clavell l’acaricia a ell.

Ja de petits venien a jugar a aquesta platja. S’adona que hi ha les restes d’un castell de sorra. Deu ser el que van fer ells? L’Emili també va fer un cor amb petxines. “És per a tu” li deia. “No sigui cursi” li havia respost ella. Però es va guardar la petxina més bonica i encara la du penjada amb una cadeneta al coll.

Entraven a jugar amb les onades, com fan els infants d’ara. Ella veu les seves ànimes que també juguen.

Com juguen a estimar-se les ànimes de la parella que juga a pales.

Com juga la parella d’ànimes que feliç surt de l’aigua regalimant vida.

“Per a estar mort primer cal haver viscut” pensa.

Uns nuvis han vingut a fer-se fotografies a la platja. Mentre el fotògraf prepara la càmera aprofiten per abraçar-se, per besar-se... “L’òscul de la mort” Pensa la Fidela. “Pobrissons, no ho saben”

“Àvia no siguis tan pessimista” li diuen els néts quan alguna vegada l’han sentida parlar de les visions que té.

Pensa en els petons que es feia amb l’Emili. Ara són petons de color sèpia, desgastats pel temps, vius en els records.

“Ets feliç?” li pregunta l’Emili. “Clar que sí” respon. Conservo la petxina prop del cor, i ets al meu costat, segur que els altres també et veuen.

Ni l'ombra

La dictadura

ja no té el seu cap.

Però a les altes instàncies

o sota les clavegueres

el feixisme respira.

Tornen els toros,

que com braus tomben estaques.

Però a aquells que maten

amb crits d’olés i sang:

aquells, no tornaran!

Al dictador

li han fet el tomba, tomba.

No tornarà.

El gest de la Victòria

serà només una ombra.

 (Carme Rosanas)

El carrer és del poble

que treballa i somnia.

Demà és a punt:

al carrer del poble

que lluita i festeja.

60 anys

Avui és massa.

Un nou dia s’enceta.

Passeig del Carme.

Per molts anys estimada.

Un santsenc a Gràcia

  Fa dos dissabtes vaig anar a fer una consulta a Gràcia. A mig matí ja ho tenia tot enllestit i com que extraordinàriament havien tallat el trànsit automobilístic a molts carrers de la vila, m’hi vaig quedar a passejar.

   Feia mesos que no havia estat a Gràcia. Sempre que hi vinc gaudeixo de la passejada.

  Queden lluny les èpoques quan (segons m'expliquen els antics de Sants), els xicots de Gràcia rivalitzaven amb els de Sants i els tiraven pedres. O viceversa.

  Els carrers són plens de taules al mig de la calçada, de parades, de tenderols. Gràcia és una vila civilitzada: una espurna de rauxa i reivindicació i una altra de participació lúdica i festiva.

   Em sembla que la mitjana de felicitat avui aquí a Gràcia és elevada.

  A fora del Mercat de l’Abaceria han muntat un escenari i una banda toca peces d’ska i de reggae. De seguida s’hi reuneix públic, que cervesa (o aigua mineral) en mà, ve a fer un aperitiu musical.

   Hi ha ganes de bon rotllo.

    Passo pel davant d’un taller de fotografia on hi vaig estar treballant mig any. Avui és tancat perquè és dissabte.

  Al carrer Sèneca per fi han pogut clausurar, esperem que per sempre, la llibreria Europa, que feia apologia del nazisme. Algun dia, es pregunta el santsenc, tancaran les llibreries on encara es venen, impunement, llibres que fan apologia del franquisme? 

   Després de dinar re-emprenc la passejada.

  Qualsevol manifestació artística, per petita que sigui, de seguida reuneix unes quantes ànimes de càntir disposades a gaudir d'un espectacle improvisat. 

  Ho dic sense ironia, perquè si hi ha una ànima de càntir que avui vessa d'innocència, o potser de goig, és la del santsenc, més encara que les dels graciencs.

  A la plaça del Diamant paro l’orella, per escoltar la veu de la Mercè Rodoreda. Res: ni embalat ni valsos tocats per l’orquestrina. O sí! Potser sí que a les cantonades, quan comença a fer-se fosc, trobo part de l'essència de la Colometa.

   Al nucli antic hi ha carrers - molts - pintorescs. I places.

   Probablement un altre dia, un altre passejant troba Gràcia totalment diferent de com ho ha vist avui el santsenc.

  Quan es fa fosc s'enceta una altra Gràcia, la nocturna, la que rep molts visitants de fora. 

   Marxo sense haver trobat els gitanets rumberus, però sí que m’enduc el “sabor de Gràcia”.